Aquest nen és un dimoni!

Cap al final de Salve Maria, l'última pel·lícula de Mar Coll, el personatge de la mare amb depressió postpart que encarnava Laura Weissmahr se n'anava uns dies als Pirineus, i allà els seus pensaments intrusius contaminaven la pel·lícula amb visions a mig camí entre l'horror folk i un relat malaltís de Mariana Enríquez. Doncs bé, Nightborn sembla que comença, pam amunt, pam avall, en aquest mateix punt: una parella de pares novells es trasllada a una casa aïllada al cor del bosc finlandès per criar un nadó amb qui sembla que la mare no acaba de connectar. Normal, perquè alguna cosa estranya (per no dir directament esgarrifosa) li passa a aquesta criatura. O potser el problema és de la mare, i tot plegat podria ser una al·legoria brutal d'un trastorn del vincle maternofilial. Com que la directora Hanna Bergholm introdueix elements del folklore finlandès, com els vaihdokas (infants substituïts), els trols feréstecs i, en general, la concepció del bosc com un territori habitat per forces sobrenaturals, tot aquest discurs sobre el rebuig matern queda emmascarat per una capa de cinema de terror. I com a film de gènere està prou bé: té moments xocants, és gamberra i esquitxa, atributs que sempre són molt estimats pels aficionats a aquest gènere. En aquest sentit, Nightborn també podria semblar una seqüela apòcrifa de La llavor del diable: el seu discurs pretén defensar que, per a algunes mares, els primers mesos després d'haver donat a llum poden ser un infern.