A cadascun el seu perdó

El 2 d'octubre de 2019, un tribunal de Dallas va condemnar a deu anys de presó a Amber Guyger, una jove policia que, en tornar esgotada del treball, havia entrat per error a l'apartament del seu veí de dalt i, creient-lo un intrús en la seva pròpia casa, el va matar d'un tret. La víctima es deia Botham Jean. Tenia 26 anys, havia nascut a Saint Lucia i treballava com a comptable; era negre, i ella, blanca. Va haver-hi procés, sentència i condemna. El dret havia parlat. Llavors Brandt Jean , germà de la víctima, va demanar permís per a #dirigir a la condemnada, li va dir que la perdonava i va preguntar si podia abraçar-la.Aquella abraçada va partir en dues a l'opinió pública. Per a uns va ser un cim ètic; per a uns altres, una obscenitat. Un corrent de la teologia afroamericana porta dècades denunciant que el perdó cristià, predicat pels poderosos a les víctimes, ha servit per a demanar a l'oprimit que renunciï a la seva justa ràbia i deixi intacte l'ordre establert. Es va parlar de «perdó barat», és a dir, d'un perdó sense veritat ni justícia prèvia. Uns altres van veure en el gest una revelació del poder transformador de la gracia.la polèmica deixava al descobert el mal que pensem el perdó quan compareix en la mateixa sala on la justícia acaba de #pronunciar. Deu el dret ignorar-lo per a no #contaminar de subjectivitat? O una societat incapaç de deixar-li espai empobreix la seva pròpia idea de justícia?Hannah Arendt va escriure en 'La condició humana' que el perdó és «l'oposat exacte de la venjança». La venjança encadena a l'ofès a l'ofensor en una espiral tancada; el perdó la trenca. Per això una societat pot prohibir la venjança –així neix el monopoli estatal de la violència–, però no pot imposar el perdó. Pot facilitar-ho o premiar-ho quan sorgeix; produir-ho, mai.Els ordenaments jurídics no perdonen. Perdonen les persones: una mare, un germà, a vegades un poble sencer. El dret absol i condemna, repara i compon. Algunes de les seves figures –l'indult, la remissió d'un deute, la mediació– freguen el perdó sense aconseguir-lo. Cap sentència mesura el gruix moral d'un crim ni tanca la ferida que deixa la mort d'un fill. Saber-ho és la humilitat que el dret necesita.la justícia restaurativa ha estat una de les grans valedores, apunta en aquesta direcció. Després del delicte no queden només un culpable i una pena; queden també una víctima ferida, una comunitat afectada i una relació trencada que demana veritat, reparació i, a vegades, perdó. La resposta al delicte s'eixampla sense #afeblir.Ningú té dret, no obstant això, a exigir a la víctima que perdoni ni que acceleri per dins el que potser li costarà tota la vida. Un perdó forçat no és perdó. Certs discursos, en aparença compassius, resulten cruels perquè exigeixen a la víctima una grandesa prematura per a tranquil·litat dels altres.