Inquilins contra amos: la nova fractura de classe

El sistema és una bomba de rellotgeria que s'ha anat gestant durant anys i que explica el protagonisme de l'autoorganització d'aquest grup social. Les llars d'inquilins representen en particular els segments més vulnerables de la classe treballadora. S'abstenen molt més que la resta de grups i, quan voten, reparteixen el seu vot més que la resta cap a les formacions que no són els dos grans partits, tant a l'esquerra com a la dreta

Els espanyols secunden massivament els decrets d'habitatge: un 76% creu que cal intervenir el mercat

El pròxim 11 de novembre tindrà lloc una vaga general per l'habitatge , impulsada pel Sindicat d'Inquilines i recolzada pels sindicats de classe, #CCOO, #UGT i #CGT. Perquè tingui encaix dins del marc legal espanyol la convocatòria ha de justificar que existeix una relació entre els interessos de la classe treballadora i la resolució de la crisi de l'habitatge, aspecte que la patronal ha posat en dubte per a qüestionar la legitimitat —i legalitat— de la vaga. No obstant això, aquest debat jurídic és també una expressió dels importants canvis que s'estan produint en l'estructura de classes del nostre país, un fenomen també visible en tots els països occidentals.

Per a aproximar-nos a l'actualitat, hem de partir de l'obvi fet que la societat espanyola ha canviat molt en els últims cinquanta anys. La desindustrialització, i la seva contrapart, la terciarización, han anat modificant la composició de la classe treballadora: el treballador de mico blau —sindicalizado, assalariat de grans empreses i protegit per les normes típiques del fordismo— va anar desapareixent i donant pas al treballador de serveis —aïllat, assalariat de petites empreses i altament desprotegit—. La creixent importància d'aquest segon tipus de treballador va donar lloc a una àmplia literatura sobre el precariado com a classe social, com en el treball de Guy Standing. Com és d'esperar, aquest procés de substitució s'ha manifestat també com a qüestió generacional, atès que els nous treballadors s'assemblaven més al segon tipus que al primer (el que abunda en la idea que és un conflicte de classe i no generacional ).

Si bé l'anterior és generalment conegut, menys atenció s'ha prestat al fet que en aquest temps no sols ha canviat l'estructura productiva —i per tant l'estructura de classe— sinó també la forma en la qual les finances es relacionen amb la classe treballadora. Fins fa relativament poc, les finances eren un assumpte reservat per a les classes altes. Ja des del segle XVII, els grups socials més rics s'associaven per a formar empreses basades en accions, a fi de finançar les seves aventures comercials i colonials —la primera empresa d'aquestes característiques va ser la Companyia de les Índies Orientals de les Províncies Unides, creada en 1602—.