Una àvia és gairebé com la paret de davant

Cada setmana, Ana Requena t'envia el butlletí 'Habitació Pròpia' en el qual desenvolupa temes d'actualitat amb una mirada feminista, recopila notícies sobre igualtat i gènere, i llança recomanacions

Subscriu-te - Si vols rebre 'Habitació Pròpia' cada setmana en el teu correu electrònic sol has de subscriure't de manera gratuïta en aquest enllaç

Hola,

La de la foto és l'escriptora Anne Carson rebent per telèfon la notícia que és la guanyadora del premi Nobel de Literatura d'enguany. Haig de dir que em vaig quedar enganxada a la foto, a la imatge d'una dona de 76 anys en la cuina de la seva casa a Reykjavík (ella és canadenca però ara viu en la capital d'Islàndia després que fa uns anys visités el país i el sentís com la seva llar), amb el seu jersei calentito, sorpresa, potser una mica atordida encara per estar rebent una notícia així.

Vaig conèixer a Anne Carson per la bellesa del marit , un llibre de poesia dividit en tangos en el qual l'escriptora parla de la separació, de l'esquinçament de l'amor quan acaba, quan un es va abans que un altre, de la dificultat per a #reconèixer quan una cosa així ocorre. És un llibre bell que vaig llegir fa uns anys i al qual torno a vegades a llegir algun trosset. Llegint aquests dies coses sobre Carson, veient alguns vídeos de les seves entrevistes, em vaig topar amb una dona sensible però també sorruda, atenta als detalls, irònica, i em va semblar que aquesta persona encaixava amb la imatge que jo m'havia fet de la persona que havia escrit aquest llibre.

“Crec que la tasca d'un escriptor és #adonar de les petites coses, perquè #fixar en les grans coses és per a persones com Descartes. Jo no puc fer això, però #adonar de les petites coses marca una diferència, perquè la major part de les coses que fem, especialment en relació amb altres persones, especialment en la nostra família, és assumir que les coneixem, per exemple, pensar 'la meva mare sempre està en l'altra habitació #queixar sobre alguna cosa', i he après, només m'ha portat 74 anys, que parar esment al que la gent fa o en com ho fa, fora dels estereotips que ja tenim sobre ells, sempre és sorprenent (...) Atendre els detalls et porta a una cosa més veritable que les generalitzacions”, deia en una entrevista fa un parell d'anys.

Pensava també aquests dies que gairebé que m'agrada una Nobel així, alguna cosa hosca i desagradable a vegades, perquè crec que aquests atributs els hi permetem molt més als homes que a les dones. Diria, fins i tot, que als homes se'ls excusa perquè forma part de la seva 'genialitat'. Així que Anne Carson no és l'avieta ideal i aquí aprofito per a incloure una reflexió que m'han fet a vegades algunes dones majors: cridar a una dona de més de 70 'àvia' pot tenir un toc alguna cosa condecenciente, són totes les dones majors àvies?, és que han de tenir totes les àvies un tipus de comportament específic?, utilitzem l''àvia' o 'avi' amb un significat, en certa manera, pejoratiu?