Un jardí pendent a Cava Baixa

Apuntat de reixa a la Cava Baixa hi ha un parc breu, recòndit i desatès, alcalde, amb aire d'aquests parents llunyans als quals ja no visita ningú. El lloc és insòlit, aquí en la vèrtebra del millor Madrid, però el lloc és un ... descuit, un llarg descuit clamorós. No sé jo si està vostè al punt, que sospito que no. Perquè convé. Aquest racó meu, de dimecres epistolar, té vocació de bústia de precs i preguntes, i resulta que el veïnat no sap per què aquest parc està pendent fins i tot d'escombratge. Fins aquí ha arribat la inquietud, i les queixes. I així porta un temps llarg. Es va situar una reixa, fa mesos, i ja està. La Cava Baixa és un embús de tapeo, i fins et creues aquí amb Woody Allen, que va a Lucio, i no pot #donar just enfronti, o gairebé, un parc que sembla haver quedat fora de l'atles municipal, com un desnonament de desmemòria. Hi ha en aquest espai bancs que no esperen a ningú, i mala herba, molta mala herba desmaiada. S'està morint aquest lloc que potser fos jardí, i que ja emparenta amb l'abandó. Diríem que espera a un jardiner des de molt abans de la pandèmia. L'abandó de seguida fixa les seves mecàniques. Primer, s'oblida un escombratge, després la poda, i de seguida el racó és un racó oblidat, títol de poca noblesa que no demana pressupostos ni decrets. Madrid camina en una febre alegre de reformes i projectes de molt de poder, començant o acabant per la mateixa Porta d'Alcalá. No toca discutir ara aquests faraonismos, però sí que reivindicar, i fins a retreure, que racons de bellesa sorprenent que estiguin quedant en racons d'indiferència. Així, aquest parc de Cava Baixa, que podria ser una joia amb tres atencions de jardineria. Miri-ho, alcalde, retorni-ho al veïnat. A la vida.