Montse Mínguez: incoherència o hipocresia?

Ningú és responsable dels negocis de la seva parella. Tampoc hem d'assumir que els aprova. Però resulta difícil imaginar que algú comparteixi la seva vida amb una persona l'ocupació de la qual considera profundament immoral. I en el cas de Montse Mínguez no són necessàries les suposicions: la portaveu del #PSOE ha sortit públicament en defensa de l'activitat immobiliària del seu nuvi, demostrant que no la considera intrínsecament reprovable. La pregunta és per què aquesta indulgència desapareix quan es tracta d'altres propietaris. El seu partit porta temps agitant el fantasma dels fons voltor i assenyalant a les grans forquilles com a enemics del poble i responsables del drama de l'habitatge. Què distingeix a l'empresari legítim del voltor carronyer? Els problemes de coherència no són exclusius de Mínguez. Aquí tenim a Íñigo Errejón, el feminista estupend després acusat de presumptes agressions sexuals. O a Irene Montero, que aquest dimecres, durant una mobilització en defensa de l'escola pública, denunciava que el sistema estava convertint l'educació en un negoci, com si els seus fills no estudiessin en un col·legi privat. Naturalment, defensar l'educació pública i triar un col·legi privat no ha de ser contradictori. Un pot exigir que l'Estat garanteixi un ensenyament públic de qualitat i preferir una altra opció per als seus fills. De la mateixa manera, un polític pot recomanar el transport públic i #desplaçar amb cotxe oficial per raons de seguretat o eficiència. El problema apareix quan es desqualifiquen moralment les alternatives a les quals un mateix recorre. Convé distingir entre incoherència i hipocresia. L'incoherent creu en el que predica, però no sempre aconsegueix viure conforme als seus principis: el vegetarià que sucumbeix davant la safata de pernil en unes noces, l'amant fidel que cedeix a una temptació, el bon ciutadà que es cola en el metre un matí de presses. És una feblesa humana que Aristòtil va cridar akrasia: els principis estan, però falla la voluntat. L'hipòcrita va més enllà: exigeix als altres una conducta que ell mateix es dispensa d'observar, però fingeix respectar-la. No diríem incoherent al metge que desaconsella públicament un tractament que administra als seus fills. Ni al venedor que recomana un producte en les virtuts del qual no creï, exclusivament per a #lucrar. La meva sospita és que algunes posicions polítiques funcionen així: com a productes que els seus representants promocionen professionalment, encara que no orientin les seves decisions privades. Estaríem davant una espècie d'hipòcrita premium, o de pagament. Un jeta, vagi. Aquell que pregona principis no sols per a quedar bé, sinó també per a obtenir ingressos, poder i reconeixement. En el cas dels polítics, els principis van amb la butaca. Per això el problema transcendeix la coherència.

La pitjor mercantilització de la política ocorre quan les conviccions deixen de ser compromisos que orienten la conducta i es converteixen en mercaderies que sostenen una carrera professional. Montse Mínguez i Irene Montero coneixen la seva clientela i saben quin producte han d'oferir-li: fons voltor, escola pública, la qual cosa toc. I això prediquen. Després, quan acaba la jornada, deixen en la taquilla l'uniforme i els principis i gaudeixen tranquil·lament de tot allò que li neguen a vostè.