Carmen Posadas: "A l'Espanya de la Transició, els rics i triomfadors no eren sospitosos sinó un model a seguir"

Un empleat m'obre la porta de la casa de Carmen Posadas (Montevideo, 1953), m'ofereix una mica de beure i m'acompanya a l'impressionant saló amb vista en ple centre de Madrid. L'amfitriona, que apareix al minut, és amable, però manté sempre certa distància. Publica 'Les Mitford', una novel·la sobre les extraordinàries germanes que van escandalitzar a l'aristocràcia anglesa dels anys 30 i 40 del segle XX. És ja, per a tothom, una escriptora, una d'enorme èxit, però en els anys 80 i 90 va ser una altra cosa: una celebrity, part integral de la beautiful people, aquella elit econòmica que observava des de l'alt una Espanya que encara sentia que tot anava a sortir bé. Les germanes Mitford són una fixació teva des de fa molts anys.Sí. Havia conegut la seva existència quan vaig estar vivint a Anglaterra perquè el meu pare era ambaixador a Londres. Després d'acabar el llibre m'he assabentat que el meu col·legi estava a 25 quilòmetres del lloc on elles van passar tota la seva infància, que és un lloc molt extravagant i molt cridaner on també estan enterrades. He hagut d'escriure un llibre sencer per a assabentar-me de l'a prop que estaven.Eren sis germanes. L'escriptora; la parella de Oswald Mosley, líder del feixisme britànic; l'amiga íntima d'Hitler; la militant antifeixista que va formar part de les Brigades Internacionals; l'empresària d'èxit… i Pamela, la segona, que no va fer una altra cosa que ser una nena bé. És la veu que has triat com a narradora. Per què? Perquè aquestes nenes eren tan protagonistes que cadascuna tenia una novel·la en solitari excepte ella i sempre m'han agradat molt els personatges secundaris. En la vida i en les novel·les. Pamela només volia estar amb els seus gossos, els seus cavalls i passejar per la muntanya. Era el que s'esperava de la filla d'una aristòcrata i, en el fons, era l'única normal en una família de bojos.Salvant les distàncies, tu tampoc vas tenir una infància convencional en ser filla d'un diplomàtic. De l'Uruguai a Espanya i llargues etapes a Londres, Buenos Aires i l'URSS de la Guerra Freda, tot abans de complir els 20.Sí, aquesta mescla que tenen les Mitford entre convencionals i absolutament embogides, aquesta esquizofrènia, també la tinc jo. Porto tota la vida ofegant el meu costat esquizo i embogit perquè no apunti. Surt quan ningú em veu i encara ho tinc, però ho amago bé. He après i així seguirà. És millor que només ho vegi jo. Per a saber másMario Conde. "Vaig fer coses per les quals podria haver estat justament condemnat, però no vaig robar diners perquè em sobra. Em sortia per les orelles""Vaig fer coses per les quals podria haver estat justament condemnat, però no vaig robar diners perquè em sobra. Em sortia per les orelles"Ana Torroja. "L'etapa final de Mecano va ser dura. A Mèxic em posaven injeccions i oxigen per a sortir a l'escenari. Em van hospitalitzar""L'etapa final de Mecano va ser dura. A Mèxic em posaven injeccions i oxigen per a sortir a l'escenari.

Em van hospitalitzar" Des d'aquestes altures, tant la de les Mitford com la teva, es veu el món real o s'acaba vivint en una bombolla?Jo sempre he viscut en el món real malgrat els privilegis que hagi pogut tenir. M'interessa, m'importa, m'informo. En realitat, ara mateix hi ha molta gent que viu una realitat paral·lela i no té a veure amb la classe social. Avui, la veritat ja no existeix, la veritat es fabrica i cadascú fabrica la que vol. Pots dir que la Terra és plana i la gent et respon: "Ah, que tu creïs això, val, és molt respectable la teva opinió". És molt xocant. El que cal respectar és el dret de cadascun a expressar la seva opinió, però això no converteix tota opinió en respectable. Dir que la Terra és plana és una estupidesa i és mentida. Algunes opinions són respectables i unes altres són completament embogides i, moltes vegades, cruels, feixistes i nocives.Quan en una taula de Nochebuena s'ajuntaven, literalment, una germana nazi i una altra comunista, això de les dues Españas i la polarització ja sembla menys.[Riures] Cada família és un món, així que imagina't cada país. En el seu cas tot s'explica per la infància que van tenir, que va ser molt particular. El pare va decidir que les nenes no anirien al col·legi perquè l'única cosa que s'aconseguia anant era que se'ls posessin les cames grosses de jugar a l'hoquei. A més, elles estaven molt tristos perquè no tenien amics. Els pares eren súper classistes i racistes, no volien que es barregessin amb la gent que vivia a Oxford i van tenir una infància molt retirada, però, curiosament, no els posaven cap limitació en el que llegien. Els pares no eren particularment intel·lectuals, però els avis sí ho havien estat i la casa estava plena de llibres i aquestes nenes, que no podien fer una altra cosa, llegien voraçment. I llegien coses insòlites per a una nena de 15 anys, el mateix a Freud que a Marx, tot el que era l'avantguarda del pensament en aquest moment. I així es va anar forjant la seva personalitat les unes en contra de les altres.La competitivitat entre germanes.Clar, les baralles de germanes van facilitar aquesta divisió. La feixista i la comunista compartien habitació. Van fer una línia a la meitat del quart i la zona feixista estava plena de retrats de Mussolini i Hitler i la comunista, amb Lenin i la falç i el martell [riures]. Això era més radical que això de les dues Españas, però, en realitat, aquest ambient tan polaritzat previ a la Segona Guerra Mundial a Anglaterra em recorda d'alguna manera al que vivim aquí ara.Existeixen, doncs, les dues Españas?Sí, clar, durant molts anys pensem que s'havia superat, però la vella divisió ha tornat. Jo vaig ser testimoni de la Transició. Tenia 22 anys quan va morir Franco i ja tenia una filla. És molt sorprenent el canvi d'actitud general. Quan va morir Franco, la societat va dir: "Oblidarem el passat i a trobar punts de trobada per a construir una democràcia i un país millor".

Aquesta reconciliació està simbolitzada en aquest quadre de Genovés tan bonic que es diu L'abraçada. I aquí vam veure coses insòlites. Veies a la Passionera i a Carrillo abraçats a Fraga. Es va aconseguir l'impensable perquè en aquell moment tothom volia remar en la mateixa direcció. Era un país feliç. Ara ocorre tot el contrari. Què creus que ha provocat aquest canvi?Tinc una teoria sobre això, a veure si la sé explicar sense enrotllar-me. Els grans traumes històrics, com la Guerra Civil o la Segona Guerra Mundial, que porten molt sofriment, injustícies i tots els horrors que un pugui imaginar, tenen un únic avantatge: es converteixen en una vacuna per a les següents generacions. Després del trauma monstruós d'aquestes dues guerres seguides, es comença a construir en comptes de destruir. Aquí es creen els grans organismes internacionals: la #ONU, la #FAO, la #UNESCO... Tot per a evitar que es torni a produir aquell horror. Però hi ha un problema: aquesta vacuna té data de caducitat. Quan a Espanya va arribar la Transició encara funcionava la vacuna de la Guerra Civil i el franquisme. Hi havia molta gent que havia viscut aquest trauma i no volia repetir-lo, però segons han passat els anys ha caducat i el seu efecte ha anat disminuint fins a arribar aquí.Ens ha faltat injectar-nos un reforç?Exacte. S'ha anat perdent la consciència que allò va ser horrible i que necessitem estar junts per a no repetir-ho. Això entre els qui ho vivim, perquè amb els joves passa una altra cosa, la nostàlgia del no viscut. Els joves que mai van conèixer a Franco ara són franquistes per nostàlgia d'alguna cosa que no van conèixer, ho tenen absolutament idealitzat per pura ignorància. I en l'esquerra succeeix alguna cosa semblança amb el comunisme. És un fenomen molt perillós perquè reescriu realitats. En aquella Espanya dels 80, durant el teu matrimoni amb el llavors governador del Banc d'España Mariano Rubio, vas formar part de la beautiful people. Aquest selecte grup de rics i poderosos que van formar la superélite social del país i copaven festes i revistes.Bé, com va dir una vegada Claudio Boada [banquer i membre del grup] quan li van preguntar si formava part de la beautiful people, no sé molt bé d'on va sortir allò perquè no érem precisament macos [riures]. Com sempre ocorre quan estàs ficat en un ambient, el que sigui, no ets conscient de la percepció que la gent té d'aquest grup i per a mi era una cosa molt normal. Senzillament, quedava a sopar o a sortir amb els meus amics. És veritat que ens vèiem molt i que tots eren gent de molta vàlua. El nucli dur, per entendre'ns, el formaven Rafael del Pi, Claudio Boada, José María Entrecanales, Jesús de Polanco, Plácido Arango, Mariano [Rubio], Carlos Solchaga, Miguel Boyer i les seves parelles. Aquest era el grup que ens vèiem dues o tres vegades per setmana. A veure, un grup estàndard no era.no. El que em va passar a mi és que acabava d'arribar d'Anglaterra i tampoc estava tan al dia de qui era qui. Em semblava d'allò més normal.

Els meus amics i ja està.Una cosa interessant d'aquell moment és que aquesta elit econòmica es barrejava sense parar amb la cultural que, a priori, era estètica, política i socialment antagònica.Així és, a Madrid hi havia esdeveniments tots els dies i allí coincidíem tots, el mateix Almodóvar que Boyer... Hi havia una mescla entre tots dos mons perquè era una època que, si haguessis de definir-la amb una sola paraula, seria la de la concòrdia. I concòrdia no vol dir que estiguis al cent per cent d'acord amb l'altre. El que significa és que acceptes tenir una relació en la qual cadascun respecta al proïsme i mantenen una relació educada i cordial entorn d'un projecte comú de país. La Transició espanyola va ser modèlica. S'estudiava en les universitats americanes i tothom deia: "Com és possible que aquest país tan cainita i tan complicat tingui a tothom #abraçar? Què ha passat aquí?". El que havia passat és que existia un desig enorme de canvi després de 40 anys de dictadura i que tots enteníem que no calia repetir els errors del passat. Ara es diu molt que a Espanya ja no es parla i és mentida. Es parla moltíssim. Tothom parla i ningú escucha.me va dir Mario Conde que, en aquella època, Espanya no mirava a la gent amb diners amb recel sinó amb admiració, com un referent aspiracional. Era així?Sí, això és veritat. Espanya va adoptar durant un temps una mentalitat molt americana. Als Estats Units la gent no és envejosa amb els quals tenen més perquè existeix la idea de mobilitat social: creuen que ells també poden arribar a tenir molts diners. El famós somni americà. A més, com als Estats Units no hi ha aristocràcia ni res semblant, als quals admiren és als triomfadors. Aquesta mentalitat va existir breument a l'Espanya de la Transició i jo crec que qui millor la va encarnar va ser, precisament, Mario Conde. En aquella època tots els nois volien ser com Mario. Es pentinaven amb gomina igual que ell i caminaven amb aquesta manera de caminar tan seva, gairebé com un torero. Els rics i triomfadors no eren sospitosos sinó un model a seguir perquè tothom sentia que podia arribar a tenir dinero.no va ser així. Conde va acabar a la presó i va continuar havent-hi moltíssima gent amb dificultats per a arribar a fi de mes.Sí. Va passar això de Mario i va canviar tot. Aquesta admiració pels triomfadors va anar desapareixent. El teu marit també va haver de dimitir i va anar a presó per frau fiscal.Sí, però no comparem. A Mariano ho van condemnar per no declarar quatre milions de pessetes, tenint en compte tot el que hem vist… Crec que el temps li ha fet justícia i li ha donat la raó, per desgràcia ja era tard [Rubio va morir en 1999].Hem parlat de dos vèrtexs del triangle, el poder econòmic i el cultural, i falta el tercer, el polític.

Tradicionalment i simplificant, els diners és de dretes, però aquella beautiful people tendia a felipista, de Boyer i Solchaga a Polanco.es que la relació amb el poder polític també era d'igualtat, com et comptava de la cultura. Aquí la gran amalgama va ser la Moguda perquè va ser una explosió de creativitat en la música, el cinema, la literatura i tantes altres coses que era una cosa molt atractiva al que tothom podia #sumar. També nosaltres ho vam fer. Encara que Mariano no tenia res a veure amb ella sociològicament, perquè pertanyia a una altra generació, anava a veure les pel·lícules, llegia les novel·les, estava al dia... Era una cosa molt transversal i, d'alguna manera, simbolitza aquesta connexió entre la cultura, la política i la societat d'aquella època amb una figura aglutinadora com a Tendre Galván.Mariano menys, però tu sí que estaves en edat de gaudir de la nit madrilenya.Una miqueta. Els nois de la Moguda eren una mica més joves que jo, però sí, alguna cosa sortim. Sempre he tingut molts yoes. Si veus el meu armari, tinc disfresses diferents per a cadascun d'ells. Tenia la disfressa per a ser la de les festes de la beautiful people i tenia disfressa per a anar a la Moguda amb la caçadora de cuir.Havent conegut a punts, eren tan diferents aquells polítics dels actuals?Sí, per una qüestió bàsica. En la classe política que jo vaig conèixer en els 80, eren tots els primers de la seva promoció en la universitat i tenien tots carreres professionals d'èxit. Una altra cosa fantàstica, i molt necessària, que va ocórrer en la Transició és que els qui entraven en la política eren gent de primera categoria. Deixaven la seva professió per a #dedicar al servei públic perquè pensaven que podien ajudar al seu país. Era una altra mentalitat. Ara la majoria són polítics professionals, sense experiència fora de la política ni una carrera a la qual tornar, així que la seva prioritat és continuar vivint d'això. Això ho canvia tot quant a preparació i objectius. Carmen Posadas, la nit en la qual va guanyar el Planeta de 1998, al costat de José Manuel Lara pare i José María Mendiluce.EFE Com convivien la celebrity i l'escriptora?Em va costar que em prenguessin de debò com a escriptora, aquesta és la veritat. Haig de dir que els amics de Mariano sempre em van respectar, però fora del grup aquest menyspreu era constant. Una vegada va venir Michi Panero a fer-me una entrevista i la seva primera pregunta va ser: "Sent, Carmen, tu que vas a tants còctels, quan escrius?". Així, sense anestèsia. I jo li vaig respondre: "Tampoc vaig a tants còctels, però si aquest és el barem, explica'm on queden Truman Capot, Proust o Evelyn Waugh, que estaven tot el dia d'esdeveniments socials". Una cosa no té res a veure amb l'altra, però sí que existia aquesta mentalitat de "què ha d'explicar-nos aquesta que diu que escriu".Com si fos un capritx.

Clar, com si fos una noia fatxenda de l'alta societat que està avorrida, ha de fer alguna cosa per a matar l'estona i, en comptes de jugar al bridge, es dedica a escriure.Quan va canviar aquesta percepció?Amb el Planeta [en 1998 per 'Petites infàmies'] comença a canviar tot. Quan ho vaig guanyar estava traduïda a tres o quatre idiomes i ara estic traduïda a 30. En bona part, li ho dec al premi. Aquí va començar tothom a veure'm com el que sóc, que és escriptora.Quan creus que es va trencar aquest somni del país cordial i més o menys unit del qual hem parlat?No vull parlar mal de Pedro Sánchez perquè no li tinc molta simpatia, però tampoc vull que la gent pensi que sóc anti. No ho sóc, no sóc anti res i tracte de veure la realitat el més desapassionadament possible, però crec que aquesta Espanya tan polaritzada que vivim ara comença en algun moment del seu mandat. El "divideix i venceràs" ha estat una de les seves armes constantment i això s'ha contagiat socialment. Ens hem tornat molt bastos. L'altre dia els de la desfilada del 12 d'octubre van anar a buscar als acampats de Sol i això és molt perillós. Aquest clima de confrontació l'ovaciona la política i obrir la caixa de Pandora sempre és perillosíssim.Durant molts anys vas ser presa de paparazzi i premsa rosa. Ja no. Com s'escapa d'aquesta mena de fama?És facilísimo. Quan escoltes a algú dir això de "Déu meu, no puc viure, em persegueixen els paparazzi", normalment és perquè ells mateixos ho fomenten. El truc perquè la premsa rosa t'oblidi és molt senzill: no donar quarts al pregoner. Quan Mariano va morir, em vaig apartar de tot això que mai m'havia agradat. Van trigar una miqueta a deixar-me en pau, però es van rendir. Em recordo que al mes o així de quedar-me vídua, criden al timbre de casa, obro i em trobo amb un senyor. Com sóc molt despistada, vaig pensar que era un periodista per a una entrevista, li vaig convidar a passar i li vaig oferir un cafè. Sóc bastant hàbil parlant amb algú sense saber qui és, però es va acabar donant compte i em va dir: "Em sembla que t'estàs confonent. Sóc el paparazzi que porta un mes vivint en el cotxe davant de la teva casa per a veure si sals amb algú i, com no surts amb ningú, m'he avorrit tantíssim que he escrit aquest llibre de contes i te'l porto per a veure si m'ajudes a publicar-lo" [riures]. Els vaig avorrir i es van anar. Aquesta època ja havia passat per a mi i em vaig llevar el que menys m'agradava, que era aquesta fama.si això va ser el pitjor d'aquella època, què va ser el millor?L'optimisme que hi havia, aquesta idea de canviar el país a millor, de concòrdia, que remàvem tots en la mateixa direcció. Això, per descomptat, va ser el més bonic. I en la Transició érem més lliures del que hem estat després. Per exemple, la Moguda va ser un alliberament fantàstic per a molts homosexuals. Abans ningú s'atrevia a reconèixer-ho i, a la fi, cadascun era el que li donava la gana. No es preguntava, s'acceptava. I va ser una època amb una gran llibertat d'expressió.

Ara no és que hi hagi algú que et censuri, però existeix una autocensura que és gairebé pitjor.Et censures sovint?Sí, sí. Tracte d'abstreure'm el més possible, però sé que aquest judici permanent al que escrius o dius és aquí. Per exemple, m'adono que hi ha coses que jo puc dir perquè sóc dona i un home no pot dir.El què?Per exemple, fa uns anys, la Universitat de Granada va decidir que anava a canviar els noms dels mesos, que serien enera, febrera, marza... Si un home escriu un article dient que això és una cretinez, ho titllen de masclista, però jo sóc dona, ho dic i em quedo tan ampla. Així i tot hi ha temes amb els quals no m'atreveixo.Quins?Ja t'he dit que no m'atreveixo [riures]. La meva època de donar titulars, afortunadament, ja va passar.