L'habitatge torna a organitzar els barris: el nou associacionisme que planta cara al discurs de l'odi a Múrcia

El Sindicat d'Habitatge utilitza La Minerva per a les seves reunions i assessories col·lectives. Qualsevol veí pot portar allí un problema relacionat amb el lloguer i buscar al costat de la resta possibles vies per a afrontar-lo

Massiva manifestació a Múrcia contra el problema de l'habitatge: “No tolerem ni un desnonament més”

Apilats sobre les prestatgeries de La Minerva conviuen llibres sobre antiracisme, antiespecismo o anarquisme; sobre una de les taules s'amunteguen petits pamflets, en diversos idiomes, amb un mateix missatge: “Les veïnes del Carmen naixem on volem” i, com un rastre de la memòria del barri, l'antic rètol dels cinemes Floridablanca roman encara en el local. Ara, en aquest espai del carrer Princesa de la capital murciana, s'aprèn espanyol, s'organitzen assemblees, es cus, es fa autodefensa, es reparen objectes i es parla d'habitatge.

La Minerva porta un mes i mig oberta i és un dels dos espais des dels quals A portell intenta tornar a teixir comunitat en El Carmen. L'altre és Casa Regirada, en la plaça Actor Cecilio Pineda. Són dos locals cedits pels seus propietaris en bones condicions i que el col·lectiu vol autogestionar, obrint-lo a associacions, col·lectius i veïns del barri.

La inauguració oficial de tots dos espais serà el 24 d'aquest mes, encara que la façana de Casa Regirada ja ha estat vandalizada. Divendres passat, el mural de les persianes que representa un passadís que connecta Palestina a través del Mediterrani amb el símbol del taronger en flor i un brodat de l'horta tradicional pintat per l'artista Taqi Spateen va ser recobert per les banderes d'Espanya i Israel.

En la riba sud del riu Segura, a un pas del centre de Múrcia, El Carmen concentra a gairebé 25.000 veïns sent el més populós d'una capital amb gairebé 480.000 habitants. Figura entre els barris amb major presència de població estrangera del país: el 36,2% dels seus habitants té una altra nacionalitat, segons els Indicadors Urbans de l'Institut Nacional d'Estadística amb dades de 2024. És també un districte amb un patrimoni que forma part de la història de la ciutat, on es troba el Jardí de Floridablanca , obert en 1786 i considerat el primer jardí públic d'Espanya; el Pont dels Perills, que l'uneix amb el barri antic; l'antiga Caserna d'Artilleria, actualment un pol cultural; i l'estació de trens Murcia del Carmen.

“L'habitatge ho està canviant tot”. José Daniel Espejo, un dels fundadors d'A portell, ho explica un dimarts al matí en La Minerva. Regenta la llibreria Llibres Drapaires i dedica, al costat d'altres membres del col·lectiu, quatre o cinc hores diàries de manera voluntària a mantenir en marxa el projecte.

L'habitatge és, per a ells, alguna cosa més que una reivindicació. S'ha convertit en un nou punt de connexió: “Aquesta crisi trenca totes les barreres i ens empeny a connectar-nos amb els altres”, explica Mirall.

Una tècnica de l'Horta

A portell pren el seu nom d'una tècnica tradicional de cultiu de l'Horta de Múrcia : el tresbolillo, que distribueix les plantes en ziga-zaga per a aprofitar millor l'espai. La imatge serveix també per a explicar la filosofia del col·lectiu: persones i grups diferents que mantenen la seva autonomia, però es relacionen per a fer créixer una cosa comuna.

La necessitat de recuperar comunitat coincideix amb un moment de forta mobilització per l'habitatge i amb un context polític marcat per l'avanç dels discursos d'exclusió. El grup inicial d'A portell rondava les 15 persones. Ara Mirall calcula que entre 40 i 50 participen de manera activa en assemblees i grups de treball. “Per sort, de totes les edats”, subratlla.

“Érem gent ja políticament activa i hi havia certa xarxa progressista que intentava reforçar la vida comunitària del barri, la participació ciutadana i la convivència”, compta Mirall.

Entre els qui formaven aquella xarxa estava també Isis, psicòloga i una de les fundadores del col·lectiu. Però el context del barri va començar a canviar i l'activitat veïnal va adquirir una dimensió més política. “Comencem a veure moviments xenòfobs al nostre voltant i discursos d'odi que estaven calant entre les nostres veïnes, assenyalant al migrant i vinculant-ho amb la delinqüència i la brutícia”, relata.

Una inseguretat “creada”

Amb el llançament de l'associació El meu Barri del Carmen fa un any i mig van començar a detectar al seu al voltant discursos contra la població migrant. Mirall considera que aquests missatges utilitzaven un “camp semàntic molt racista” per a construir un relat sobre el barri.

Una part d'aquesta disputa pel relat es va produir a través de les xarxes i de les connexions televisives que van començar a aparèixer sobre el barri durant la primavera de l'any passat. Mirall recorda que després va començar a escoltar en places, supermercats i bars a veïns preocupats per la suposada inseguretat del Carmen. Ell considera que bona part d'aquesta percepció era una “inseguretat a més creada, que no es recolza en cap dada real de violència o de delicte”.

La primera resposta va ser gairebé anònima. Van començar a pegar pel barri cartells amb un missatge senzill: “Les veïnes del Carmen naixem on volem”. “Volíem visibilitzar, però sense posar les nostres cares ni res; no sabíem molt bé el que estàvem fent”, recorda Isis. Alguns cartells duraven poc. Els arrencaven els qui no compartien el missatge. Però també es van trobar amb frases com a “Veïnes, no esteu soles” o amb cors, compte Isis.

La resposta es va fer encara més visible quan van obrir els espais. Alguns veïns van començar a #acostar per a agrair que existís un lloc des del qual defensar una altra idea del barri. “Quant m'alegro que estigui això, perquè si no sembla que tothom s'ha tornat racista de sobte”, recorda Mirall que els deien.

El Carmen té, a més, una tradició de mobilització que ajuda a entendre la facilitat amb la qual una reivindicació pot acabar en una cosa col·lectiva. Mirall ho defineix com un barri “popular” i “treballador”, però també amb un fort sentiment de pertinença.

Un laboratori de “resposta ciutadana”

Recorda les mobilitzacions pel soterrament del #AVE , l'ocupació de les vies i el conflicte entorn del pas a nivell, així com les resistències veïnals davant determinats canvis relacionats amb la mobilitat i l'activitat comercial. “Són fenòmens que són molt locals i que acaben arrossegant a la sociologia del barri”, sosté.

Ara aquesta capacitat d'organització es desenvolupa en un context diferent. Mirall considera que l'última onada migratòria ha coincidit amb una debilitació d'alguns recursos dels serveis socials de l'Ajuntament de Múrcia, un repunt del sinhogarismo i l'auge de la ultradreta.

“Tot això ha convertit al barri en un laboratori de difusió de missatges d'odi. Però també -i aquesta és la nostra part- en un laboratori de resposta ciutadana, de convivència, de democràcia local i d'esperança”, afirma.

Amb l'obertura dels locals, “la nostra eina fonamental és la presencialitat”, diu Mirall. Enfront d'unes xarxes socials que considera convertides en una “maquinària de confusió, desconfiança i por”, el col·lectiu aposta per la possibilitat de #trobar físicament. “Trobar-te amb l'altre i fer coses junts”, resumeix.

La Minerva és l'expressió més concreta d'aquesta aposta. Prop de 200 persones s'han subscrit al projecte, segons Mirall. “S'ha omplert ja d'activitats. Està que bull això”, resumeix Mirall.

Classes d'espanyol, karate feminista i un repair cafè

Les classes d'espanyol són una de les activitats amb major demanda. Hi ha autodefensa i karate feminista. Dues vegades al mes funciona un repair cafè , on els veïns porten objectes espatllats per a intentar reparar-los junts. Els dimarts se celebra un taller de poesia. També està 'Les Recaptoses', una trobada de costura que no funciona tant com un curs com un espai per a aprendre les unes de les altres i, sobretot, “#ajuntar a parlar i a tirar la tarda”. I hi ha un club de lectura sobre maternitats dissidents.

La Minerva serveix a més per a les reunions de diferents col·lectius. Allí s'han trobat persones procedents de Mali i Costa d'Ivori, el Sindicat d'Habitatge, grups de suport a Palestina i altres organitzacions socials.

“Els veïns i els col·lectius que treballen aquí, i la gent interessada a utilitzar l'espai, tenen veu en la seva organització”, explica. Participen en les despeses, les normes de convivència, la regulació de l'activitat i els horaris.

L'habitatge és un dels principals punts de connexió entre totes aquestes xarxes. El Sindicat d'Habitatge de Múrcia utilitza La Minerva per a les seves reunions i assessories col·lectives. Qualsevol veí pot portar allí un problema relacionat amb el lloguer i buscar al costat de la resta possibles vies per a afrontar-lo. “L'habitatge és una reivindicació fonamental en el barri”, afirma Mirall.

El funcionament col·lectiu permet que algú que arriba amb un problema no hagi d'afrontar-lo en solitari. El coneixement acumulat pel grup serveix per a estudiar les possibilitats legals, negociar amb un propietari o buscar alternatives davant un desnonament.

Toñi Rojo, treballadora social de 31 anys i membre del sindicat, insisteix que qui acudeix a una assessoria no es converteix en usuari d'un servei: “No som una ONG, no som una entitat, no som treballadores socials. Has de fer-te partícip del teu propi cas i es gestiona de manera col·lectiva”. En les assessories, les veïnes que ja han passat per una situació semblant compten com la van resoldre, i quan diverses persones comparteixen casolà, com ocorre en alguns blocs amb un únic propietari, es posen en contacte entre elles. “Es tracta de donar-li autonomia i eines a la gent perquè pugui resoldre els seus propis casos i de col·lectivitzar aquest saber perquè moltes situacions es donen per falta d'informació o de recursos”, explica.

Jorge Molina, de 37 anys, treballa en administració i és un dels portaveus del sindicat. Els problemes que arriben a les assessories es repeteixen i un dels més freqüents és la negativa a retornar la fiança, “una pràctica que han agafat”. Rojo afegeix els contractes de temporada que es renoven any rere any per a habitatges que en realitat són permanents, els pisos sense contracte i els propietaris que impedeixen #empadronar perquè no tenen l'habitatge declarat. “Moltes vegades el propietari s'aprofita del desconeixement d'una persona que no té estudis o que ve d'un altre país per a posar qualsevol cosa en el contracte, i ens trobem amb contractes il·legals”, explica. La majoria dels casos, afegeix, tenen a veure amb multipropietarios; molt pocs, amb amos que lloguen un únic habitatge.

El sindicat va arribar a la Minerva després de dos anys celebrant assemblees allí on els prestaven un espai, en diferents barris de la ciutat i amb freqüència en el local de la #CGT, també en El Carmen. “Al final, el nostre epicentre ha estat el barri del Carmen, que és un barri amb una situació d'habitatge molt conflictiu”, explica Rojo.

L'organització va sorgir a l'octubre de 2024 de l'entorn de l'Ateneu La Canalla, una associació anarquista de Múrcia, encara que després va seguir el seu propi camí, i el seu punt de partida va ser una concentració per l'habitatge en la plaça de la Mercè que va reunir molta gent. “Va néixer d'aquesta necessitat: la gent necessitava un espai on parlar de les seves situacions, #ajuntar i treballar sobre el tema”, recorda Rojo. D'aquella concentració va sortir una petita assemblea que va dedicar els seus primers mesos a fixar unes bases polítiques, una estructura de comissions i uns objectius a mitjà i llarg termini.

Sense un habitatge estable no hi ha barri

Molina va ser un dels organitzadors d'aquelles primeres mobilitzacions. Compte que veien com sorgien sindicats d'inquilines en altres ciutats del país i que consideraven “imprescindible” que Múrcia tingués una organització capaç de “fer front als interessos dels rendistes i els especuladors”. A la ciutat ja existia la PAH, amb la qual mantenen una “relació estreta”, però s'havia centrat en el problema hipotecari de l'anterior crisi.

Per a Rojo, sense un habitatge estable no hi ha barri possible: “Si m'haig d'estar mudant cada sis mesos perquè tinc un contracte temporal, per a què coneixeré a les meves veïnes si m'aniré?”. L'efecte aconsegueix també als qui es queden perquè “la persona que porta 50 anys en aquest bloc veu que cada any passen veïnes noves”.

Segons Molina, la transformació del Carmen s'aprecia en “els locals comercials que s'estan convertint en habitatge o infrahabitatge”, molts sense cèdula d'habitabilitat i alguns sense finestres ni ventilació. El sindicat observa el mateix procés, més lent que en ciutats com Màlaga, a La Paz i la Fama, on es multipliquen els desnonaments i els fons compren pisos un a un per a #fer després amb blocs sencers. “Són barris que estan molt prop del centre i que, alhora, estan molt lluny”.

Aquesta pressió cau amb més força sobre la població migrant, la mateixa a la qual assenyalen els discursos sobre la inseguretat, i ‘El racisme també desnona’ és una de les consignes del sindicat. Molina relata casos de propietaris que divideixen els seus habitatges en habitacions i lloguen cadascuna a una família a preu alt, i Rojo conta que quatre dones amb les quals treballa viuen així. “Si vius en una habitació amb sis persones no pots integrar-te, no pots conviure perquè no pots portar a ningú a la teva casa”, denúncia Rojo, que denuncia un “racisme immobiliari” que afecta fins i tot persones nascudes aquí amb cognoms que no s'identifiquen com a espanyols.

La coordinadora del sindicat la formen avui entre 20 i 25 persones voluntàries que compaginen la militància amb els seus treballs i càrregues familiars. Rojo, que treballa amb dones migrants a Molina de Segura, coneix el problema de prop: el seu pare porta deu anys amb un procés de desnonament a Archena i ella ha hagut de mediar amb bancs i advocats des dels 16 anys. “Dins del tercer sector moltes vegades la militància no és possible perquè estàs lligada de peus i mans, així que cal portar-la fora”.

“Si tenim alguna esperança de superar aquesta crisi i de recuperar maneres d'habitar les ciutats, és precisament a través de l'associacionisme, del sindicalisme de base i de les organitzacions de suport a la inquilina”, defensa Jose Daniel Espejo.

La integració és, en qualsevol cas, un dels reptes que el propi col·lectiu reconeix. Isis admet que #declarar antiracista no significa saber automàticament com construir una convivència intercultural: “Nosaltres podem ser antiracistes, però crec que encara ens falta molt per a tenir codis realment d'integració”, reconeix. Han creat un grup de treball específic per a aprendre a fer-lo. La dificultat, explica, està a passar d'una posició de rebuig al racisme a construir eines concretes per a conviure amb persones que tenen experiències i procedències diferents. “Quan es tracta de conviure, és que no sabem fer-ho realment”, explica.

“Islamització i pèrdua del comerç local”

José Soler, jubilat de 66 anys, presideix l'associació El meu Barri del Carmen, fundada en l'estiu de 2025 i que, segons ell, reuneix 500 persones en el seu grup de WhatsApp i a 28.000 seguidors en xarxes, on constantment publica vídeos de baralles, furts o persones sense llar en el barri gravats per veïns. Soler va ser vocal de Vox en la Junta Municipal del Carmen, però nega qualsevol vincle amb el partit i assegura que li van expulsar precisament per defensar la neutralitat de l'associació: “Vox va voler #quedar amb la seu i a mi em van tirar de Vox per l'associació”. Afirma que entre els seus membres hi ha votants de tots els partits i que en el grup està prohibit usar la paraula “moro”.

Soler també rebutja que l'associació vinculi la inseguretat amb la immigració -“els delinqüents són els delinqüents i la gent de cada nacionalitat és la seva nacionalitat”-, encara que distingeix entre els immigrants que van arribar fa anys i els que han arribat “últimament”, que en la seva opinió “no vénen a treballar”. Preguntat per dades, respon que molts veïns no denuncien: “Les estadístiques són aquí, però la realitat és al carrer”.

Per part seva, el regidor de Vox a l'Ajuntament de Murcia Fernando Sánchez-Parra també ha contribuït a difondre aquest tipus de discursos a través de vídeos dramatitzats en les seves xarxes socials. En un d'ells recorre el barri del Carmen mentre apareixen rètols com a “islamització i pèrdua del comerç local”. La cambra es deté davant el Cafè Al Baraka, a la cantonada del carrer Sant Marcos, mentre l'edil planteja als seus seguidors si “el teu barri també ha canviat”. En un altre moment, assenyala l'obertura d'una oficina d'advocats especialitzada en estrangeria, a la qual acusa de col·laborar amb “les màfies i les ONG de la immigració il·legal”, i contraposa el tancament de comerços tradicionals amb l'obertura d'establiments que, segons afirma, “els espanyols ni usem”. El vídeo remata amb un “menys halal i més producte local”.

El discurs coincideix amb el que el regidor ha traslladat al debat municipal sobre El Carmen, on vincula els canvis comercials i demogràfics amb la immigració. El juny passat, Sánchez-Parra va ser denunciat per la Policia Local després d'un incident en una zona d'oci de Múrcia, quan un aparcacoches d'origen algerià va assegurar que l'edil li havia amenaçat amb un esprai de pebre. Els agents li van intervenir l'aerosol en comprovar que no estava homologat per al seu ús a Espanya. Sánchez-Parra va reconèixer que ho portava, encara que va afirmar que desconeixia la seva il·legalitat i va negar haver-ho utilitzat contra l'home.