Crítica de 'Street Fighter': una descacharrante comèdia sobre senyors insegurs i amb tortazos estilosos

Hi ha personatges que neixen per a ser de segona fila, i Ken Masters és un d'ells: creat en 1987 a resultes d'una necessitat tècnica, aquest karateka rubiales va entrar de rebot en el repartiment de Street Fighter II (1991), el videojoc de lluita més influent de la història. I des de llavors, molt al seu pesar, s'ha mogut a cua del seu amic i contrincant Ryu, aquest heroi emblemàtic al qual tots els jugadors volen #enxampar.

D'aquesta manera, un de les millors troballes de Street Fighter és triar-li com a protagonista i, en el procés, convertir-li en equivalent d'aquest homònim al qual Ryan Gosling va interpretar en Barbie. No sols perquè camina justito de seny o per ser un carrincló redomado (al seu domicili en la pel·lícula li quadraria això de "mullo dojo casa house") sinó també per la mar de dubtes que batega en el fons d'aquest pit colom.

Mitjançant la interpretació d'un Noah Centineo sense por a la autoparodia, la pel·lícula deixa clar el seu propòsit. Si els personatges masculins de Street Fighter són una col·lecció d'arquetips i caricatures presos de l'animi i el cinema d'acció, quina menys que aprofitar la seva naturalesa over the top per a oferir allò que He-Man i els Masters de l'Univers no va poder o va saber ser: una comèdia divertidíssima i amb puntades voladores sobre les inseguretats de l'home hetero.

Kitao Sakurai, coguionista a més de director, es tira fins al fons de la piscina, regodeándose en el homoerotismo inherent als senyors que observen admirativament el físic d'altres senyors. Tant és així, que a vegades un veu aquesta pel·lícula com una seriosa contrincant de La bola negra pel títol de film més gai de l'any. Només que, en el seu cas, pels riures, la qual cosa pot ser fins a millor.

Així mateix, Street Fighter destaca per una voluntat d'estil present tant en el treball del seu repartiment (el treball de David Dastmalchian com a dolent dolentíssim no ens fa oblidar a Raúl Juliá en la versió de 1994, però dóna per a nota) com en els seus estupends flashbacks animats, així com en una posada en escena i una direcció de fotografia que es vénen molt a dalt, fins al punt de dificultar a vegades la nostra apreciació del festí de guantazos.

Aconseguirà aquesta Street Fighter crear una franquícia de cinema? Això només ho saben els déus del màrqueting: el que és clar és que, tal com està, les hi apanya de sobres per a fer-nos riure. Ja siguis dels quals van viure l'edat d'or dels salons recreatius, ja dels que van conèixer la franquícia a través d'una videoconsola, faries bé de donar-li una oportunitat.