La nit en què Jordi Roca va conèixer a Jordi Stone

Hay premis que es recullen gairebé de memòria. S'anuncia un nom, sonen els aplaudiments, unes paraules d'agraïment i de tornada a la cadira. En l'última gala dels premis Menjar La Vanguardia, el lliurament del premi especial apuntava a ser un tancament sense sobresalts. Fins que es va pronunciar el nom de Jordi Roca i a l'escenari van pujar no un, sinó dos Jordis. Un era el que tothom coneix, el menor dels germans del Celler de Ca Roca, el pastisser que converteix perfums, records i paisatges en postres. Anava d'americana i pantalons de vestit, com mana una nit de premis. L'altre portava camisa estampada, ulleres de cristalls rosats i un nas que exagerava, sense pietat però amb afecte, la del veritable Jordi. De la cintura per a baix, res. Era una marioneta. Els dos es van mirar, com qui es creua amb un conegut on no l'espera. “Quins feixos aquí?” va preguntar un. “Tu pertanys a la cuina, jo a la pista de ball”, li va respondre l'altre. A la sala es van sentir alguns riures nerviosos, fins que el mateix Roca, sense paraules, es va rendir al seu doble. El ninot era Jordi Stone, l'alter ego amb el qual Roca canvia els fogons per la cabina per a punxar i produir música electrònica. És el Jordi de matinada i sintetitzadors. El que apareix “quan la cosa es posa interessant”, va assegurar el titella. Fins a aquesta nit només havia estat un nom artístic, una signatura en els crèdits d'èxits com M'han fet una gorra amb la meva cara. Ara tenia cos, cara i veu pròpia, gràcies a l'artista Bruno Belil, i l'organització l'havia guardat com a sorpresa per a l'homenatjat. Difícilment es podia explicar millor el que venia a reconèixer el premi: que Jordi Roca mai ha estat un només. Qui coneix el seu treball no se sorprèn que tingui un doble #DJ. En El Celler, que comparteix amb els seus germans Joan i Josep, Jordi és el que juga. Les seves postres converteixen un perfum en una textura, un record d'infància en un mos i un gol en un plat. Darrere hi ha tècnica, però el que arriba a la taula és humor, sorpresa i una alegria que es contagia. Aquesta mateixa lleugeresa ho ha portat a la cabina. Jordi Stone no és una fugida de la pastisseria, sinó la mateixa creativitat a una altra hora i amb més volum. El responsable que aquest doble cobrés vida es defineix com un “creador de caràcters”. Bruno Belil (Barcelona, 1988) va estudiar Belles arts amb especialitat en escultura, encara que les figures que sortien de les seves mans li deixaven insatisfet. Eren tècnicament correctes, però els faltava ànima. Va ser llavors a buscar-la en les marionetes i per a aprendre l'ofici va marxar a Alemanya, un dels pocs països on el titella s'estudia en la universitat i compta amb una llarga tradició, des de Kasper -el personatge estrella de les fires- fins als teatres estables de marionetes. La gala dels premis Menjar va suposar el seu debut sobre un escenari espanyol. Construir la marioneta de Jordi Stone li prenc unes dues setmanes. Donar-li vida, un altre temps.