Esquerra en liquidació?
Això de la liquidació aplicada a la política fa molt mal d’ulls, perquè gairebé sempre ve pel costat de la repressió i de l’odi. L’ús més recent de l’expressió és de Soraya Saénz de Santamaria, aquella estrident vice-presidenta espanyola, anticatalana, de somriure sàdic, que va voler burlar-se dels catalans dient que el Diplocat estava “en liquidació”. En el món de les coses més terrenals, la liquidació ve més aviat pel desgavell, pel desori, per la mala administració del patrimoni o la manca de visió.
Aquests dies, amb el batibull desplegat per l’esquerra espanyola entorn de Gabriel Rufián , aquest concepte de dissolució, de liquidació, d’extinció m’ha ressonat fort. Esquerra en liquidació? Potser és un pensament exagerat o un pensament prematur o només una via per a reflexionar. Ja ho veurem. De moment, agafem-ho com a interrogació.
Diuen que noranta-cinc anys d’Esquerra no poden trontollar tan fàcilment, que té un fort arrelament històric i que la trama municipal encara ho és més, que tot junt fa un bon conglomerat que la solidifica. Però cal tenir en compte que totes les dinàmiques de canvi actuals són impulsades per moviments mediàtics, fora de la realitat tangible, terriblement devastadores i ràpides. De la mateixa manera que no havíem imaginat aigües tropicals a la Mediterrània, ni tampoc ens pensàvem que desapareixerien les caixes i només en quedaria el rastre inhumà de les conseqüències de la seva desaparició, aquesta transformació afecta els moviments polítics. Si no, recordeu el Partit Socialista francès.
Això que passa arran de les eleccions espanyoles té molt de moviment centrifugador activat per les xarxes socials. S’assembla a un fort dissolvent, d’aquells que fan aquella olor totalment addictiva i tòxica, que mareja, que adorm i pot fer perdre els sentits. Té tota la pinta de ser configurat per aquests elements contemporanis de destrucció ràpida, en què la finalitat es perd i només en queda el moviment.
Que Rufián agradi tant a l’esquerra espanyola ja és un símptoma que té ben poc a veure amb Esquerra Republicana, encara que en sigui el portaveu. Potser tot això que passa té una mica l’origen en el fet que Rufián és un dels primers exemples de la política catalana d’un polític engendrat en el laboratori, en aquest cas per obra de l’aspirant a prestigiador de la comunicació Sergi Sol. Ell sempre n’ha defensat la mentoria, el padrinatge amb l’objectiu de trencar el marc mental de l’independentisme tradicional. Ha gastat uns quants articles explicant-ne les virtuts, els orígens i sobretot l’amor apassionat que sent cap a aquest polític, com l’artista que adora la seva obra: “El meu estimat Gabriel Rufián , ho diu sempre i ho diu amb un somriure orgullós. ¡Hem nascut per guanyar! Gràcies, germà.
