“Si reduïm la inflamació crònica, aconseguim que l'envelliment s'alenteixi”

Moltes de les malalties que associem a l'envelliment poden començar a #gestar anys abans de #manifestar. I cada vegada apareixen a edats més primerenques, com ha observat Pilar Esteban en el seu treball com a especialista en aparell digestiu. A la recerca d'una explicació, la professora de la Universitat de Múrcia posa el focus en un concepte que, com ella mateixa reconeix, “la gent encara no coneixia prou”: el inflammaging, un procés associat a l'envelliment que es caracteritza per un estat d'inflamació crònica de baix grau. En realitat, no és una malaltia en si mateixa, però s'estudia la seva relació amb la deterioració progressiva de l'organisme i el desenvolupament de diverses patologies. Encunyat l'any 2000 per l'immunòleg Claudio Franceschi, el terme s'ha convertit en un dels focus d'atenció de la medicina de l'envelliment. I és que, segons la #OMS (Organització Mundial de la Salut), la inflamació crònica pot accelerar l'envelliment i augmentar la càrrega de malalties no transmissibles, especialment a partir dels 65 anys. Una dada que recorda Esteban en Adéu a la inflamació que t'envelleix (Zenith), on aquesta metgessa explica com l'alimentació, l'exercici, el descans i altres hàbits poden afavorir un envelliment més saludable. Què li va portar a aprofundir en el concepte de inflammaging i a voler acostar-lo al públic general a través del llibre? Treball en un hospital (Unitat d'Aparell Digestiu de l'Hospital Morals Meseguer, Múrcia), on coordino el programa de prevenció del càncer colorectal, dirigit a població sana. Allí, m'he adonat que hi havia persones que desenvolupaven lesions preneoplásicas, com a pòlips o càncer de còlon a edats primerenques, quan l'habitual era que apareguessin a partir dels seixanta i punts o els setanta. També ha augmentat molt la incidència d'alguns tumors, com el càncer de pàncrees, que quan vaig començar la residència era una cosa gairebé anecdòtica i ara forma part del dia a dia de la nostra activitat assistencial. Però aquesta preocupació s'estén a moltes altres malalties. Als hospitals veiem cada vegada més persones amb hipertensió, diabetis, hipercolesterolemia o obesitat, i em preguntava quins factors estaven darrere d'aquesta tendència i què estava passant en la població. I quins són aquests factors? La genètica, òbviament, juga un paper, però no hem canviat tant genèticament en els últims 50 anys. Molt probablement, molts dels factors externs que ens envolten tenen un efecte biològic negatiu. En algunes persones, aquest efecte es manifesta abans i, en unes altres, després, però pot fer que envellim abans. A mesura que envellim, van apareixent malalties, sobretot cardiovasculars i oncològiques. Desenvolupar malalties abans del que et correspondria per edat és una forma d'envelliment accelerat.

Hi ha un concepte que es recull en el llibre, els 12 hallmarks o segells distintius de l'envelliment, que descriuen els mecanismes biològics que intervenen en aquest procés. En una actualització recent es van incorporar dos conceptes que abordo en el llibre: la inflamació crònica i la disbiosis, és a dir, l'alteració de la microbiota intestinal. Tots dos processos estan relacionats amb l'envelliment i són el punt de partida del llibre. Quins senyals visibles poden indicar-nos que el nostre cos està envellint pitjor del que deuria? En el llibre la dic inflamació silenciosa perquè no provoca símptomes bruscos. A diferència de la inflamació aguda —una ferida, un traumatisme o una infecció—, que activa una resposta immunitària que ens permet defensar-nos d'aquestes agressions, aquesta apareix de manera lenta i progressiva, en algunes persones fins i tot des de la infància. El sobrepès, l'obesitat i el sedentarisme són alguns dels factors que afavoreixen la inflamació crònica de baix grau. Els primers símptomes solen ser subtils i comuns en el dia a dia: cansament, falta d'energia o boirina mental. A nivell digestiu, poden aparèixer gasos, distensió abdominal o alteracions del ritme intestinal. També poden #donar petites artràlgies o miàlgies: sense que existeixi una lesió muscular o articular, la persona nota les articulacions com inflades. Però les manifestacions més habituals són el decaïment, la boirina mental i els problemes digestius. Però aquests símptomes poden #deure a moltes causes, no? Hi ha algun que ens doni una pista més específica que existeix una inflamació crònica de baix grau? Són símptomes silenciosos, difusos i generalitzats, per la qual cosa detectar una inflamació crònica de baix grau no sempre és fàcil. I sovint, quan s'identifica, ja han aparegut trastorns funcionals, com a còlon irritable, fibromiàlgia o migranyes. Són, en realitat, patologies que no presenten lesions en les proves mèdiques habituals. El pacient es fa un munt de proves, totes surten bé, però continua #trobar mal: està cansat, se li infla la panxa o els peus, té boirina mental i se sent fatigat. La inflamació crònica de baix grau no és una malaltia en si mateixa, sinó un concepte fisiopatològic, una circumstància biològica que pot estar en la base del desenvolupament de patologies com la hipertensió, la diabetis, el sobrepès, la síndrome metabòlica o el càncer. Però no constitueix, com a tal, una malaltia. El llibre es titula Adéu a la inflamació que t'envelleix. Però, si ja estem envellint, som a temps de canviar el procés? L'envelliment és inevitable, però la inflamació no. Podem posar en marxa estratègies per a reduir la inflamació crònica de baix grau i aconseguir que l'envelliment sigui el més lent possible, retardant l'aparició de factors de risc cardiovascular, metabòlic o oncològic a edats primerenques.

No vull dir amb això que, tractant la inflamació, anem a evitar desenvolupar malalties. Aquest no és el missatge. Però sí que, molt probablement, podem retardar la seva aparició en eliminar un dels factors que contribueixen a desencadenar-les. I als 60 o 70 anys som a temps de reduir aquesta inflamació crònica de baix grau? Si una persona té 60 anys i presenta hipertensió, diabetis, hipercolesterolemia, síndrome metabòlica o sobrepès, ha de començar a adoptar hàbits de vida saludables, amb canvis en l'alimentació, l'exercici físic i el descans, sempre amb l'orientació dels professionals adequats, ja que aquests canvis hauran de #adaptar a la seva situació i a les seves necessitats. Si, per contra, als 60 anys no es mou, passa el dia assegut en el sofà veient la televisió o les xarxes socials i no fa exercici, probablement té més risc de sofrir un infart als 70 anys i de veure escurçada la seva esperança de vida. L'important no és només sumar anys, sinó també gaudir-los amb una bona qualitat de vida. És obvi que la medicina ens ha permès viure més anys, però no necessàriament hem aconseguit allargar també aquests anys amb bona qualitat de vida. Això és el que definim com health span o esperança de vida saludable: el temps que vivim amb bona salut. Vivim en una societat molt còmoda, en la qual moltes vegades deleguem en el metge la responsabilitat de cuidar la nostra salut quan la malaltia ja està establerta. Tinc hipertensió, vaig al metge, em recepta una pastilla i em baixa la tensió. I així també amb la diabetis, el colesterol… Però, ha fet vostè alguna cosa per a prevenir aquesta malaltia? Ha fet exercici físic, ha mantingut un pes adequat, ha canviat els seus hàbits alimentaris i ha après a gestionar millor l'estrès i a cuidar el descans? Tot això pot ajudar a retardar l'aparició de la hipertensió o a evitar que necessitem diversos fàrmacs per a controlar-la. La inflamació crònica de baix grau apareix abans que es desenvolupi la malaltia. La seva hipertensió, la seva diabetis o la seva hipercolesterolemia s'estaven gestant a foc lent 15 anys abans. Per tant, a partir dels 45 anys, encara que caldria promoure hàbits de vida saludables des de la infància i l'adolescència, hem d'adoptar mesures perquè les malalties apareguin a més tardar possible. Tots sabem que cal dormir bé, menjar millor, fer exercici i gestionar l'estrès, però per què ens costa tant canviar d'hàbits? Quines excuses ens posem per a no canviar? Hi ha alguns sectors de la població que, malgrat tota la informació disponible, segueixen lliurats als plaers de la vida, ho cridarem així, encara que crec que és un terme que està mal explicat. I s'escuden en què no tenen temps, l'estrès, que no poden cuinar, que estan tot el dia treballant o en el cotxe. Abans ens movíem més: no hi havia tants vehicles. I l'alimentació també ha estat un factor clau.

En els últims 40 o 50 anys ha augmentat el consum de ultraprocesados i ens hem allunyat del nostre patró de dieta mediterrània. És molt difícil lluitar contra les grans superfícies i el màrqueting de molts productes ultraprocesados. A més, crec que els éssers humans tendim a buscar sempre l'opció més fàcil i còmoda. Menjar bé requereix temps. Per a fer exercici també cal buscar un buit. I, com vivim en un món en el qual tot ha de ser immediat, marcat per les presses i l'estrès, crec que aquest és un factor que ha influït molt. A més del consum de ultraprocesados, quin és l'error més comú que cometem en alimentar-nos? Un dels més comuns és no consumir suficient fibra. Em refereixo a la que aporten les fruites, les verdures, els llegums i els cereals integrals. Les fruites i les verdures haurien d'ocupar aproximadament la meitat del que mengem al llarg del dia, amb més verdures que fruites. I crec que hi ha un problema de proporcions i de distribució dels macronutrients. També sol haver-hi un excés d'hidrats de carboni. La gent sol identificar el greix amb aliments com els embotits, però oblida que l'excés d'hidrats de carboni també pot #emmagatzemar en forma de greix si no s'utilitza com a font d'energia. I cal prestar molta atenció als edulcorants. Quina relació existeix entre la nostra alimentació i la inflamació crònica de baix grau que accelera l'envelliment? El consum excessiu de sucres i una alimentació poc saludable poden afavorir l'acumulació de greix en el fetge i donar lloc a una esteatosis hepàtica. Al seu torn, el greix visceral produeix citocines proinflamatorias que contribueixen a mantenir la inflamació crònica de baix grau, que constitueix la base del concepte de inflammaging. Aquesta inflamació es caracteritza per la presència constant de molècules proinflamatorias en l'organisme i pot provocar problemes musculars i articulars, així com símptomes digestius. En el sistema nerviós, s'ha relacionat amb alteracions neurològiques i neurodegeneratives, com la demència i l'alzheimer, a més de trastorns del comportament. A nivell cardiovascular, pot contribuir a l'aparició de problemes cardiovasculars. En definitiva, la inflamació crònica de baix grau és un procés que afecta l'organisme en el seu conjunt. Dels hàbits que depenen de nosaltres —l'alimentació, l'exercici, el descans o el control de l'estrès—, a quin donaries prioritat per a envellir millor? Sempre dic que hi ha tres professionals bàsics amb els quals tots hauríem de comptar per a cuidar la nostra salut: el nutricionista, el fisioterapeuta i el psicòleg. Una persona preocupada per la seva salut intentarà menjar millor, però no sempre és senzill. A més, a partir d'aquestes edats convé que l'exercici físic estigui supervisat per un entrenador o un fisioterapeuta que l'adapti a cada persona.

I és fonamental aprendre a gestionar l'estrès i afrontar les adversitats, perquè molt depèn de com responem a elles. Algun hàbit més a incorporar? També, a partir dels 50 o 60 anys, donaria especial importància a acudir a les revisions mèdiques i de prevenció. Crec que la prevenció requereix un canvi educatiu en la societat. Pel nostre sistema sanitari, estem acostumats a acudir al metge quan tenim una malaltia perquè ens tracti. No obstant això, no tenim l'educació sanitària necessària per a acudir abans, dissenyar un pla de salut i establir estratègies preventives. Moltes vegades, les mesures preventives no eviten que aparegui una malaltia, però sí que poden retardar-la. M'adono d'això, sobretot, a través del programa de prevenció del càncer de còlon. Em crida molt l'atenció que, malgrat ser un programa excepcional que ha demostrat millorar la supervivència dels pacients, només participi el 40% de la població, malgrat ser gratuït. A més dels nostres hàbits, quins altres factors del nostre entorn influeixen en la inflamació crònica? Hi ha determinats factors ambientals, com els disruptors endocrins. Les nostres ciutats estan cada vegada més industrialitzades: més cotxes, més fum i més contaminació. També estem exposats a substàncies presents en els plàstics, els materials amb els quals es fabriquen les ampolles o els aliatges de les paelles. A això se suma que la indústria alimentària utilitza cada vegada més pesticides i altres productes per a protegir i conservar els aliments durant més temps i mantenir el seu color i el seu aspecte. A més, els sòls estan cada vegada més empobrits. Vivim així una paradoxa: estem en una societat sobrealimentada, però cada vegada desnodrida, perquè molts dels productes que consumim han perdut part del valor nutricional que podien tenir temps enrere. Hem millorat moltes coses i vivim més gràcies als avanços de la medicina i la farmacologia. I també ha canviat el tipus de malalties que patim: hem aconseguit controlar moltes malalties infeccioses, però han guanyat pes unes altres, com les al·lèrgiques, les autoimmunes, les oncològiques i les cardiovasculars.