Una resposta independentista al desànim
Vivim temps convulsos en els quals la ràbia i la por adoben el terreny perquè el populisme, el feixisme i l’extrema dreta imposin el seu discurs d’odi. La incertesa i la volatilitat que s’han apoderat del context polític i social en l’àmbit internacional, tenen declinacions pròpies a Catalunya on, per primera vegada en molts anys, és punyent l’absència, especialment a les institucions, però també al carrer, d’un projecte de país capaç de cohesionar socialment i ser font d’il·lusió col·lectiva.
El desafiament a la democràcia que comporta l’auge dels moviments reaccionaris arreu del món suposa, a Catalunya, una doble amenaça. D’una banda, el creixement de l’extrema dreta espanyola que ens nega com a nació i posa en perill tot allò que ens defineix com a país (des de la llengua al limitat poder polític de l'autogovern autonòmic). De l’altra, la infiltració d’aquesta ideologia en l’independentisme català qüestiona la idea d’un sol poble i d’un projecte nacional obert i inclusiu. Siguem clars: Aliança Catalana, amb el seu projecte identitari, etnicista, xenòfob i racista, és avui el principal llast del moviment d’alliberament nacional.
Tot plegat ens situa els catalanistes (i, per tant, demòcrates) davant d’un mirall que ens commina a trobar la recepta per fer possible que els temps d’avui donin pas a un nou període històric de conquestes socials i nacionals. No és moment de solucions o dreceres tàctiques sinó de bastir una resposta col·lectiva entre partits polítics, entitats, moviments socials i la ciutadania.
Aquesta resposta ha de partir d’una constatació elemental: si les amenaces que caracteritzen el moment actual tenen declinacions singulars en el cas català, la resposta també ha de partir dels elements que fan singular la nostra realitat social i política.
Som una nació oberta al món, una terra d’acollida, on el català és llengua comuna i de progrés social. Una nació amb la voluntat de governar-se a ella mateixa. En definitiva, una nació que es reconeix sobirana i vol exercir com a tal, al servei de tots els ciutadans i totes les ciutadanes. El primer pas és, doncs, que el catalanisme de les diferents tradicions polítiques s’aplegui de nou al voltant d’aquests principis i faci de la sobirania una línia vermella infranquejable.
Per retrobar-nos en aquests consensos, que haurien de ser irrenunciables, ens cal abordar de manera sincera el que el país ha viscut els darrers 15 anys. Des del 2017 hem viscut moments de gran transcendència: vam votar en referèndum, però no vam poder implementar-ne els resultats; l’Estat intervingué la Generalitat i desfermà una repressió política que traspassà els límits democràtics; tots els aparells de l’estat es van bolcar en una causa general contra un moviment democràtic i pacífic. Després de molts anys, l’independentisme ha perdut la majoria al Parlament i el Govern de la Generalitat.
