Cau el tabú del feixisme
1. Ara ja no hi ha matisos. Una darrere l’altra, les dretes europees van claudicant, entregant-se a l’extrema dreta. A Itàlia la darrera ocurrència de la presidenta Giorgia Meloni, que ja porta quatre anys al poder, ha estat una llei electoral que regala setanta escons a qui obtingui el 42% dels vots, és a dir, una prima que minimitza el pluralisme. I tothom s’ha quedat tan ample. Estem en la dinàmica del “tot s'hi val”. A França tot fa pensar que Marine Le Pen serà presidenta de la República, llevat que la justícia, amb qui té comptes pendents, ho impedeixi. Però les enquestes donen per fet que si no fos ella seria el seu segon, Jordan Bardella. I a Espanya, llevat que es vulgui donar emoció a la situació especulant amb les capacitats de Sánchez per revertir tendències, amb la gesta d’haver-se carregat el felipisme a la seva biografia, tot fa pensar que aquest final d’any podem viure una regressió, amb el PP i Vox governant junts. En tot cas, Núñez Feijóo ja ha donat per feta la normalització de l’extrema dreta. I no és cap sorpresa. Però el que ha accelerat el trencament del tabú és que Abascal cada cop pressiona més. I Feijóo ha començat a notar inquietants pessigolles. El fet és, doncs, que estem a prop d’unes eleccions que tenen tots els números per dur el neofeixisme al poder. I les limitacions del president del PP ho fan encara més probable. I la realitat és que, tant si passa com si no, el tabú ja ha caigut. Ja es dona per fet que, si cal, Vox estarà al govern i a la majoria parlamentària, condicionant tot el que calgui. Fins i tot manipulant drets fonamentals. I el PP s'hi posa bé. Encara no hi hem arribat i ja en tenim dos exemples. Tot ciutadà espanyol, pel fet de ser-ho, té dret de vot. El PP i Vox volen impedir que votin els nets d’exiliats recentment nacionalitzats, perquè sospiten –la història és la que és i la dreta espanyola té els orígens que té– que no els votarien a ells. I no en tenen prou amb aquesta intervenció partidista en el cens. Ara van contra el vot per correu, amb acusacions de manipulació. La lleugeresa del PP a l'hora de reconèixer drets als altres és alarmant, i és pròpia dels que, amb complicitat amb l’extrema dreta, caminen decidits cap a l’autoritarisme postdemocràtic. No és un vici espanyol, és una tendència que desdibuixa les democràcies occidentals. I els catalans no podem fer veure que no va amb nosaltres. No tinc cap dubte que si Junts aconsegueix sortir de l’atzucac Puigdemont i torna a ser la dreta catalana que havia estat, l’Aliança de Sílvia Orriols hi serà quan els necessitin per fer la suma. 2. Tot s’ha accelerat en poc temps. El tabú de l’extrema dreta era un lloc comú a les democràcies europees, lògica herència de la guerra. A Espanya l’alliberació va venir molt més tard, i el fantasma del franquisme va operar a l’inici de la Transició, condicionant el procés de construcció del nou règim sobre el pacte de girar full de la dictadura.
