El Pentágono va estudiar com aconseguir la 'velocitat de curvatura' de la Enterprise de 'Star-Trek'

La clau, en una síntesi una miqueta extrema, no és que un objecte es mogui per l'espai, sinó que l'espai es mogui a través d'un objecte. Aquest principi és el que està darrere de l'anomenada velocitat de curvatura (també dita WRAP) que sustenta els viatges interestel·lars de la USS Enterprise de la sèrie (i les pel·lícules) de Star Trek. Kirk, Spock i companyia podien explorar l'espai profund gràcies a una velocitat extrema, assimilable a la de la llum, que convertia la galàxia en un territori accessible. Tot això, clar, en una ficció que té una base científica en la relativitat general, però que no és realitzable. Encara que això no vol dir que no valgui la pena intentar-ho. I el Pentágono ho va fer. Un document amb data de 2009, alliberat en aquest 2026 dins del paquet de desclassificacions ordenat al febrer per Donald Trump respecte a documents que esmentessin alienígenes, vida extraterrestre i ovnis, exposa que les Forces Armades dels EUA van estudiar la possibilitat d'aconseguir la velocitat de curvatura. El text, que és públic (Defence Intelligence Reference Document DIA-08-1004-001), té com a data l'1 de desembre de 2009. Aquest mateix any, al maig, s'havia estrenat el reboot de la franquícia Star Trek dirigit per J.J. Abrams. El document sosté que el Pentágono hauria buscat com “crear una bombolla asimètrica d'espai que es contregui davant de la nau mentre s'expandeix darrere”, de manera que “el propi moviment de l'espai facilita el desplaçament relatiu de la nau”. Per a això, es nodreix del treball del físic mexicà Miguel Alcubierre, qui en 1994 va resoldre el problema de manera teòrica, en un “marc matemàtic en el qual podria funcionar”. Segons el document del Pentágono, l'assumpte presentava un problema fonamental: l'enorme quantitat d'energia que consumiria un enginy d'aquest tipus. “Es poden comparar els valors de Ewarp de la taula amb l'energia de repòs —positiva— continguda en el Sol (1,79 × 10^47 juliols)”, diu el document. És a dir, que es necessitarien diversos sols (diversos milers de sols) per a generar aquesta energia. Conscient d'aquesta limitació, el document explora la possibilitat d'elaborar una tecnologia “capaç d'alterar la grandària d'una dimensió addicional” que podria “canviar la densitat local d'energia fosca i provocar expansió de l'espai darrere de la nau i contracció davant”. L'energia fosca referida és, o seria, la força desconeguda que fa que l'Univers s'expandeixi més ràpid del que es preveu. Així, el que planteja l'arxiu del Departament de Defensa és l'aprofitament d'aquesta “energia fosca”. Una energia fosca que encara no sabem definir, trobar, produir ni aplicar, però que, en el model teòric, fa de la velocitat de curvatura una fita matemàticament possible. Si tots els problemes teòrics i tecnològics que planteja el model poguessin #resoldre algun dia, les conseqüències per als viatges espacials serien extraordinàries.

El propi document, a manera purament il·lustrativa, els temps de trànsit a una velocitat equivalent a 100 vegades la de la llum: Mart quedaria a 193 segons; Júpiter, a 36 minuts; Neptú, a quatre hores; Alfa Centauri, a 15 dies; Epsilon Eridani, a 38 dies; i la nebulosa de Orión, situada a més d'un miler d'anys llum, a aproximadament 1,3 anys de viatge. Són xifres hipotètiques, com a hipotètica és la tecnologia. tant, que el mateix document conclou, com la física moderna “està plena de moltes creacions apassionants i meravellosament imaginatives” res nega que “les ments creatives del futur trobin realment maneres d'aconseguir allò que, per a nosaltres, pot semblar màgia”. Al final, “màgia”, i no una altra, és la paraula central. Convé recordar que, en 1973, Arthur C. Clarke (autor de 2001: Una odissea de l'espai) va formular els seus tres famoses lleis. La tercera diu: “Qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia”.