El teu cognom o el meu? El dilema d'inscriure un fill al Registre Civil

Quan ens van dir que series una nena ho vam tenir clar: et diries Mercè. Com la copatrona de la teva ciutat i l'escriptora catalana més universal. Ets la primera Mercè de la família i un dels pocs nadons nascuts el 2026 que pot celebrar el seu sant ballant amb els Gegants del Pi i els Gegants de la Ciutat. La reacció del nostre entorn a l'anunciar-ho ens va acabar de convèncer. Ens vam adonar que, a banda de Joseps, Joans i ases, de Mercès també n'hi solia haver a totes les cases. Tothom ens deia amb un somriure que tenia una àvia o una tieta que se'n deia, però que no coneixia cap nena que es digués com tu. "Li direm a en Collboni que ens doni punts extres per entrar a l'escola bressol i que ens guardin un lloc al balcó de l'Ajuntament per veure el seguici cada setembre", recordo que dèiem fent broma amb ton pare. Amb l'ordre dels cognoms ens ho vas posar més difícil. Tots dos sonaven bé en qualsevol posició i ens costava decidir quin dels dos passava per davant de l'altre. Primer vam pensar que la millor manera de resoldre-ho era llançant una moneda a l'aire, però aviat vam descartar la idea. No ens va semblar gaire assenyat que la cara d'un monarca condemnat a l'ostracisme decidís el teu futur. Després vam especular amb la idea d'escriure cada cognom en un trosset de paper i que una mà innocent decidís per nosaltres. Però va anar passant el temps i la decisió continuava pendent. Fins que una nit, tot sopant les sobres del dinar de Nadal, vam idear el pla perfecte: ho decidiries tu mateixa. Si decidies néixer un dia parell portaries el cognom de la mare primer. Si decidies néixer en dia senar, el del pare. Ens havien dit que vindries al món a mitjans de gener i confesso que, a mesura que s'acostava la data, em llevava mirant el calendari per saber si em tocaria a mi l'honor de preservar el llinatge o no. Finalment, tot allò que havíem maquinat no va servir de res. La decisió es va prendre enmig d'un passadís de l'Hospital del Mar. Ho va resoldre el teu pare, de fet. Ja feia moltes hores que ens havien enviat a urgències després d'una revisió rutinària i semblava que tot anava pel bon camí: les contraccions eren rítmiques i el batec del teu cor sonava vigorós. Una llevadora ens va venir a buscar per traslladar-nos a la sala de parts i a mig camí ens va fer la pregunta: "Com es dirà?". Duia un bolígraf i un formulari a les mans. "Mercè", crec que vam dir el teu pare i jo pràcticament a la vegada. "I de cognom?" Es va fer un silenci. Ens moríem de ganes de conèixer-te i havíem perdut la noció del temps. No sabíem si celebraríem el teu aniversari un 27 o un 28 de gener, però el teu pare va contestar abans que la resposta quedés truncada per un dels meus gemecs. Poc després ja eres amb nosaltres. Vas néixer amb els ulls molt oberts i amb molt de caràcter. No podíem deixar de mirar-te, embolcallada amb una manteta de flors verdes que guardem dins una capsa amb el teu primer conjunt.