Mario Vaquerizo condueix un irreverent 'Cabaret': "No hi ha un lloc on escapar-te de la intolerància i l'empipament"

El de Cabaret és una mica més que un musical. És un viatge imperdible del disbauxat i desenfadat a l'emocional i dramàtic. Un camí que els espectadors fan de la mà d'un mestre de cerimònies, un personatge al qual en aquesta temporada donarà vida Mario Vaquerizo. El showman es fica en la pell del Emecee de Cabaret, un espectacle que se celebra en un KIT KAT KLUB encara més immersiu i construït per a l'ocasió en Espai Delícies de Madrid, on el públic pot ocupar localitats en el propi escenari. A Mario Vaquerizo s'uniran en aquesta segona temporada acabada d'estrenar Victor Palmero (que alterna paper com Emecee), Laia Prats (Sally Bowles) José Pastor (Clifford), Marta Arteta (Fraulein Kost), Ricky Merino (Ernst Ludwig), Tony River (Herr Schultz) i Patricia Clark (Fraulein Schneider). [Sessions previstes amb Mario Vaquerizo: 9, 10, 11, 16, 17, 18, 23, 24, 25, 30 i 31 d'octubre. 1, 6, 20, 21, 22, 27, 28, 29 de novembre. Sessions previstes amb Victor Palmero: 15, 21, 22, 28 i 29 d'octubre. 4, 5, 7, 8, 11, 12, 13, 14, 15, 18, 19, 25 i 26 de novembre]. Parlem amb el cantant de Nancys Rosses sobre aquest nou repte professional, sobre prejudicis i sobre com la història de Cabaret (una sèrie de personatges entorn d'un local liberal en ple ascens del feixisme) podria ser un reflex de l'actualitat. Com porta actuar envoltat del públic i tan prop de la gent? A mi m'agrada el públic. Jo quan vaig com a públic a un concert m'agrada estar sempre a prop. Crec molt en la comunicació pròxima, per dir-ho així. M'he sentit còmode, és una nova manera de fer teatre. És també la primera vegada que jo faig un musical. Jo crec en aquesta ximpleria que diu que si el públic està bé, tu estàs millor. Perquè és igual i és viceversa. Si tu no estàs bé, el públic s'avorreix. No és la primera vegada que es puja a un escenari… El teatre no és una cosa aliena a mi [L'última tourné, 2020]. I faig concerts, sigues què és el contacte amb el públic. Un bon públic et pot salvar una actuació, un mal públic te l'enfonsa. Si ho tens a prop és més responsabilitat perquè se't poden veure els trucs, però en tu està el fer-ho perfecte i fer creure a aquesta persona que tens aquí, que estàs interpretant a Emecee, el mestre de cerimònies de cabaret. No és de les persones conegudes que tenen una mica d'agorafòbia o temen baixar al supermercat per la gent? A l'inrevés. A mi m'encanta. No tinc agorafòbia, ni fòbia al públic, ni al fet que em diguin maco, ni al fet que em facin un selfie o em gravin, perquè si no, no em dedicaria a això. Es diu tenir una miqueta de sensatesa. Si jo odio a la gent, perquè no tinc un programa de màxima audiència. Si jo odiés que em pareixen pel carrer a demanar-me una foto i tinc empaperat Madrid amb el musical Cabaret, que costa uns diners i que estic demanant que la gent s'assabenti i el meu productor està invertint uns diners, seria molt injust per part meva després girar la cara a una persona que em demana una foto amb respecte.

És més, moltes vegades quan els taxistes em reconeixen jo ofereixo al fet que em facin la foto, però perquè jo sóc fan també. Quan veig a algú que m'agrada, amb educació, tracte de demanar-li la foto o un autògraf. Jo de petit vaig conèixer a Ana Torroja i li vaig demanar autògrafs. Això de l'educació és important, no? Jo sabia on vivia Ana Torroja, però no anava a la seva casa a molestar-la. És a dir, tot amb educació es pot demanar i aconseguir. Com sóc fan, jo si veig a Deborah Harry, i he estat amb ella, li demano un autògraf sempre amb educació. Què és el que més li ha costat de #ficar en el paper de Maestro de Cerimònies? El que és la personalitat de Emecee no és aliena a mi, però el més difícil per a mi és integrar tres disciplines a les quals no estava acostumat, és a dir, coreografia, text, cançó i accent. La coreografia és aliena a mi perquè jo sóc free style. Sé ballar a la meva manera, però no sé sotmetre'm a la disciplina d'una coreografia. El text… jo parlo com un lloro, com podeu comprovar. Però dir les coses que del llibret, perquè haig d'aprendre-les. L'accent alemany i la direcció musical… perquè jo canto i porto cantant 20 anys, però jo no cant en Cabaret com a cant amb Nancys Rosses. Haig d'interpretar. Llavors, aconseguir incorporar tot això i donar-li una unitat és el que m'ha resultat més difícil. Però m'he adonat que amb el treball s'aconsegueix tot. Porto treballant més de tres mesos en això. Primer per la part vocal i després a poc a poc la resta i anant-me cada dia més feliç a la meva casa després dels assajos, perquè veia una evolució. Hi ha molts prejudicis quan algú de la faràndula aconsegueix un paper així? Clar, afecte, si jo sóc una working girl. El que passa és que tinc la sort que el meu treball ha estat triat i la meva afició s'ha convertit en el meu mitjà de vida. Jo vinc a treballar content i llavors estic rient-me. Jo no vinc amargat aquí. Un altre dia puc arribar cansat i tal i com, però és que és un regal. Tinc aquesta sort. Però no perquè tu estàs rient vol dir que tu no estiguis treballant. És que si no hi ha treball, això no surt. Tot això és un treball, però com passa en tot. El treball es percep. Això és molt acuseta. El públic no és ximple. I tu veus quan hi ha un treball darrere o no. El treball ens dignifica i el treball ens salva la vida. I si damunt t'agrada, perquè què passa al final? Que ets una working girl que està tot el dia treballant. Jo porto aquí tres setmanes des de les dues de la tarda fins a les deu de la nit i no m'avorreixo. T'ho dic de debò. Si m'avorrís no ho faria. Però què guay que damunt, sense haver-ho pretès, estigui fent això. Tot el que passa en Cabaret ocorre enmig de l'ascens del feixisme i la fi de les llibertats, veu paral·lelisme amb el moment actual? Jo veig que cada dia hi ha més intolerància i damunt que no és una intolerància local, és una intolerància global.

Crec que no hi ha un lloc on escapar-te per a no sentir aquesta intolerància, aquesta polarització, aquesta segmentació i sobretot aquest empipament generalitzat. Tothom està enfadat últimament i la putada és que abans estaven enfadats aquí i et podies anar allí, però és que ara estan enfadats en tots els costats, siguin d'on siguin. És un moment complicat a nivell mundial perquè crec que la gent està deixant de ser feliç. No solament passa a Espanya, passa en tots costats. Com s'enfronta a això? El que tracto de fer quan veig tot aquest tipus de coses és no caure en el mateix error que han caigut uns altres. No m'agradaria que passés el que passa en Cabaret. Jo estic acostumat al fet que sempre em passi això per ser diferent, per no ser un borrego i per no ser dels dogmes ni d'un costat ni d'un altre. Jo sempre he tingut el meu propi Cabaret, que és el meu grup d'amics, al qual jo dic l'Arca de Noè. Va tenir dubtes a l'hora d'acceptar el paper, però va dir que sí... Aquest Cabaret no és gens aliè a mi, per això vaig dir que sí. Al principi vaig dir que no a fer-ho pel pudor i per l'autocensura, pel "què farà ara aquest pallasso". Sent, oncle, abans de criticar estàs primer qüestionant la professionalitat dels companys, la professionalitat del productor executiu, que en això es juga els seus diners. Perquè si considera que jo ho puc fer bé, més enllà que sigui famós o no, és per alguna cosa. Òbviament m'estan cridant perquè sóc famós. No sé si es vendran més entrades o no, però serà un focus d'atenció. I aquí està el tractar de fer-ho bé a l'hora de treballar. La gent creu que jo no treball, de què em mantindré? Una altra cosa és que jo després sigui un oncle molt que em rigui de mi mateix. Moltes vegades els meus pares sempre s'enfaden per això i la gent que em coneix. Inclosa la seva dona? La meva dona [Oblit Gara, Alaska] sempre s'enfada i sempre em diu "Mario, és que tu ets més profund i més intens i més seriós del que sembles i projectes". Jo projecto el que em ve de gust a cada moment, però el que m'interessa és que em coneguis tu [la seva dona], els altres no. Ara acabo d'escriure un llibre El cardadismo il·lustrat, que sortirà al novembre. La meva editora era tota l'estona "Mario a veure com dius això del llibre, perquè si no la gent es creurà que que és una conya". A mi m'és igual si el llibre ja l'he fet i l'he escrit jo. El que vulgui que ho llegeixi, el que no, que no ho faci, que també ho entenc. Aquesta editora, per què em treu el llibre? Per a #riure de mi? Perquè sóc Mario Vaquerizo i perquè sé escriure. Jo no tinc per què estar demostrant que sé escriure. Es demostrarà a qui compri el llibre o al qual vingui a veure aquí l'obra i em vegi com estic. Com porta la nuesa? Cabaret és una funció en la qual hi ha vestuaris molt breus... Tampoc és aliè a mi. És que veurem, jo fa 30 anys que vaig formar Nancys Rosses i jo anava vestit així.

El que passa que clar, no és el mateix amb 30 que amb 52, però com porto una vida molt ordenada, m'agrada molt el gimnàs i dormo vuit hores al dia, perquè em puc permetre posar-me això i lluir-ho bé. La nuesa no la porto malament. Jo sóc exhibicionista i m'agrada agradar. M'agrada que m'agradi a mi i m'agrada mostrar-me. Em mostro tant verbalment com físicament. I després, al qual li agradi bé i al qual no li agradi, doncs no, però no deixaré de ser jo mateix pel que puguin dir els altres. Cabaret ha estat un abans i un després? Sí, perquè m'he adonat que sóc un oncle molt valent perquè jo el viu tot com d'una forma molt naïf, però després el processo i quan arribo al lloc dic "vingui, el faré". I quan arribo aquí dic "fotre oncle". M'ho va dir Manuel Bandera, que és el meu germà i que és un gran actor amb el qual jo he après molt, perquè jo vaig fer teatre amb ell i amb Bibiana i amb Alaska i amb Marisol. El dia que es va assabentar que anava a fer Cabaret em va dir "germà, ets molt valent". I jo vaig dir "valent, per què?". I m'he adonat que sóc valent perquè no és fàcil. Sempre va vestir com ara? En els 90 em vestia fatxenda, anava amb la gomina i era com un nen fatxenda del barri de Salamanca, on s'anava a ballar al carreró amb els de la Colla del francès, la Colla del moc [un grup de ‘fatxendes’ violents dels anys 80-90]. Jo vaig ser perseguit per la Colla del moc. És a dir que fixa't. Em va salvar un dia el porter, El Francès, que està ficat en la presó, que era el porter del carreró, que era una discoteca de fatxendes on anaven tots els malotes, els fatxendes que volien ser malotes. Estaven els dels de Sant Blas i els del barri de Salamanca. I el que estava en el mitjà, com sempre, era jo, que ni casava amb els de Canillejas, ni amb els de Sant Blas, que li deien marieta, ni tampoc amb els de Salamanca, que també em deien marieta, amb la qual cosa sempre he estat en terra de ningú. Havia de venir a Cabaret perquè sóc així. Pensa que abans rebia crítiques de la dreta i ara de l'esquerra? Sóc criticat per la gent que no em coneix. Qüestionat, vull dir, perquè criticat… quan tu em coneguis pots criticar, però si no em coneixes... Però és que la absurdez està en tots els llocs, no està ni en un costat ni en un altre. I desgraciadament, on no hauria d'estar, està. Però a mi és que m'és igual. Jo com Carmina Ordóñez: "A mi plin, sóc Carmina Ordóñez Dominguín". Perquè el mateix. És la millor filosofia. Com es protegeix? Hem de posar-nos moltes vegades una closca, perquè un comentari d'algú, que està en el seu dret, val, però un comentari hijoputa es recull en els mitjans de comunicació i es converteix en notícia i es converteix en veritat. Jo com a periodista és del que estic en contra ara mateix. Per a mi seria molt difícil ser periodista ara, perquè als periodistes ara el que us demanen en redacció és el clic i el titular, no la informació. Li ha passat factura aquesta manera de ser sincera?

Quan va sortir la notícia que jo anava a fer aquest musical van fer una campanya anti Cabaret per l'odi que tenen cap a mi. La gent em deia què diuen les crítiques? És que la crítica no podia existir. Tu pots criticar i pots comentar quan vegis el treball d'una persona. Si ho fas abans, quina classe de persona ets? T'estàs delatant tu només i estàs dient el que ets. A mi el que aconsegueixes amb això és que m'ho crea molt més. Va tenir un greu accident en #caure d'un escenari, com ha estat #veure de nou bé, ballant, cantant…? Ho recullo en el llibre, El cardadismo il·lustrat, que surto amb un pelucón. És una reflexió que faig, on dic que el cardatge em va salvar la vida. Aquest cardatge que no deixa de ser un casc, aquest cardatge que no deixa de ser un Cabaret en el qual jo m'aïllo. Aquell dia per estar pendent d'aquest món i d'una merda d'un programa de televisió, no vaig estar pendent de posar el peu on havia de posar-lo i em podria haver matat. I la vida és molt més fanfarrona que això. La caiguda va fer un abans i un després i sembla com un tòpic dir-ho. Jo trec de tot el dolent, sac el bo i em vaig adonar que sóc més fort del que jo creia. I vaig sorprendre també la gent. Tots els meus amics pensaven que jo no anava a sortir d'això, que m'anava a quedar aquí. Em vaig adonar que tinc coratge, però no ho forço, em surt de manera innata. Li van quedar seqüeles? Estic en un moment molt bé, molt feliç. He recuperat la vista i he recuperat la mobilitat. No podia anar al gimnàs. Em volien posar plaques i tal i com. I jo li vaig dir a la doctora "si aquest dolor persisteix, el fem, però mentrestant el farem amb l'esforç personal d'un". I aquí estic, vivita i cuejant. Què si treballa o en què vol millorar? Hi ha coses que em treballo més, com per exemple el no parlar mal. Això sí m'ho treballo moltes vegades perquè sóc molt vehement parlant, llavors moltes vegades faig mal a la gent per les formes en les quals dic les coses, encara que porti raó. En això sempre em tracto de autoeducar. Però l'estar feliç i estar content no, això de fer el que em surt del cony no em costa cap treball. En el fons és inseguretat en un mateix, la qual cosa passa que després la gent el veu com sigui. Però a mi el que m'interessa és com em veu la gent que em coneix i com ningú s'espera res de mi per poquet que faci, ja diuen "Oh, quin bé!". Amb la qual cosa no està malament.