Iberoamèrica passa de l'era bolivariana a una ona radical de dretes

El continent americà viu una ona dretana que porta el pèndol polític a l'extrem oposat del que, en la dècada i mitja de començaments de segle, va ser el cicle bolivarià. Als Chávez, Morals, Corretja, Kirchner i altres acompanyants més discrets, com Lula, els ... succeeixen avui els Milei , Kast, De la Espriella, Bukele i Fujimori , en una llista que en breu pot incloure també a Flávio Bolsonaro .La regió ja va conèixer un parcial gir a la dreta quan va començar a decaure el chavismo i van arribar els triomfs de Macri a l'Argentina, Duc a Colòmbia, Piñera a Xile i Jair Bolsonaro al Brasil. Però després va venir un altre semigiro a l'esquerra amb les victòries d'Alberto Fernández a l'Argentina, Petro a Colòmbia, Boric a Xile i Lula de nou el Brasil. A excepció de Bolsonaro i en part Petro, van ser governs de dreta o esquerra moderada. Avui, Iberoamèrica sembla obrir una etapa dretana que pot ser tan decisiva com l'etapa esquerrana de 2000-2015, i qui sap si tan duradora.Des que les nacions iberoamericanes van recobrar la democràcia en la dècada de 1990, finalitzades les dictadures militars, les seves polítiques nacionals han conegut diversos vaivens. Amb l'arribada al poder d'Hugo Chávez a Veneçuela en 1999 es va obrir una etapa de lideratges a l'esquerra de l'esquerra tradicional, autodenominada com a socialisme del segle XXI ( també coneguda com a 'marea rosa', per no arribar al vermell del comunisme). Avui assistim a una etapa de governs a la dreta dels tradicionals partits conservadors. Etiquetar-los d'extrema dreta incorre en la contradicció de no haver anomenat extrema esquerra als seus predecessors. En qualsevol cas, tots dos comparteixen en general un pronunciat populisme.Com ha escrit en 'Foreign Affairs' Brian Winter, director de la revista 'American Quaterly', «el veritable fervor a la Llatinoamèrica d'avui, amb líders determinats a transformar no sols els seus països sinó la regió mateixa, resulta evident abans de res en la dreta ideològica». Segons observa, «Amèrica Llatina sembla estar disposada per a un canvi únic en una generació que transformaria radicalment la forma en què els països aborden el crim organitzat, la política econòmica, les seves relacions estratègiques amb els Estats Units i la Xina, entre altres aspectes».En semblants termes s'ha expressat Michael Reid, corresponsal de 'The Economist' a la regió durant dècades. Com va titular una col·laboració seva en 'The New York Times', «Amèrica Llatina està girant cap a la dreta. Aquesta vegada, podria #consolidar». Reid recordava que, en acabar pròpiament el cicle bolivarià, amb la fi en 2014 de la dècada de la gran bonança econòmica derivada de la pujada de preu de les matèries primeres i l'arribada del Covid-19, va haver-hi un cert gir a la dreta. Però allò va ser sobretot un vot contra els governs sortints , com va ocórrer després amb els entrants, girant el continent una altra vegada cap a l'esquerra.

Entre 2018 i 2023, el vot antigobierno va triomfar en 20 de les 23 eleccions democràtiques de la regió. Les últimes eleccions, no obstant això, semblen indicar una direcció més marcada. El possible retorn d'un Bolsonaro a Brasília vindria a simbolitzar l'aposta per unes propostes que ja no s'acullen simplement per a trencar l''statu quo' de la política tradicional, sinó com a bandera ideológica.la dreta, favorecidaSin haver-hi una única raó per a aquest canvi, pot #argumentar que la manera en què han evolucionat els problemes que més preocupen els llatinoamericans afavoreixen a la dreta. Al començament de segle, Iberoamèrica va conèixer un important impuls econòmic, afavorit per l'auge de la Xina i les seves necessitats de matèries primeres. Això va suposar per als governs notables ingressos, de manera que gran part del debat polític va girar entorn del progrés social , així com a la corrupció. Des de la pandèmia, no obstant això, com analitza Winter, el focus dels votants ha canviat als aspectes bàsics de la vida: trobar un treball estable, portar menjar a la taula i, per sobre de tot, la seguretat.30% Dels homicidis en el món ocorren a Llatinoamèrica Malgrat suposar només un 8% de la població mundial, sofreixen gairebé un terç dels homicidis provocats en el globus.L'augment de la inseguretat és evident. Està relacionat amb un increment de la producció de drogues, les seves noves rutes i l'acrescut poder de les organitzacions criminals que les mouen. La població llatinoamericana constitueix el 8% de la població mundial, però sofreix gairebé el 30% dels homicidis que ocorren en el món. La producció mundial de cocaïna, circumscrita a Colòmbia, el Perú i Bolívia, s'ha triplicat en l'última dècada; aquesta droga ja no va des d'allí només als Estats Units o Europa, que concentren, respectivament, el 27% i el 24% del consum global, sinó que ha començat a #escampar per la regió, que concentra ja el 20% del consum. Això ha fet sorgir potents grups de crim organitzat on abans no n'hi havia i ha enfortit els ja existents, amb negocis ampliats al tràfic de persones, el segrest, l'extorsió i la mineria il·legal.Des de la pandèmia del Covid, el focus dels votants ha canviat als aspectes bàsics de la vida: trobar un treball estable, portar menjar a la taula i, per sobre de tot, la seguridadVinculado a la percepció d'inseguretat està el sorgiment d'episodis de xenofòbia arran de l'èxode veneçolà (des de 2014, gairebé vuit milions de persones han marxat de Veneçuela). Ja existien situacions de rebuig a haitians a la República Dominicana i a nicaragüenques a Costa Rica, però avui la migració intraregional ha augmentat i ofereix ocasions de malestar.També està, d'una banda, el descrèdit de l'esquerra regional, tant pel col·lapse econòmic i social de Cuba, Veneçuela i Nicaragua com pel seu insistent defensa d'aquestes dictadures.

D'altra banda, destaca l'atractiu que semblen tenir figures com Bukele i Milei, els qui manejant les xarxes socials o la motoserra han sabut connectar amb certes aspiracions.Igualment s'ha al·ludit a l'esvaïment de la memòria de les dictadures militars de les dècades de 1960 i 1970, que fa elegibles a líders que no les critiquen o fins i tot poden justificar-les, com és el cas de Bolsonaro, Kast o Fujimori. Al mateix temps, si bé en les dècades de 1980 i 1990 molts governs de dreta van ser acusats d'aplicar mesures neoliberals per a superar els greus desequilibris dels comptes públics, durant l'emergència del Covid la dreta governant es va prodigar en una important despesa social.Durarà?La polarització ideològica és un fenomen global, amb dinàmiques nacionals, però també amb un influx cultural exterior . En el cas iberoamericà, la incidència de Donald Trump és innegable. El seu suport exprés a alguns líders ha ajudat a decantar eleccions. A més, la perspectiva de tenir oberta la porta de la Casa Blanca o de Mar-a-Lago constitueix un atractiu per a molts dirigents.Sobreviurà aquesta ona al trumpismo? L'actual president estatunidenc no és la seva causa, així que possiblement anirà més enllà. No obstant això, convé fer dues precisions. Una és que els canvis de color dels governs amb freqüència no es deuen a grans bolcades electorals: Fujimori va guanyar a l'esquerra per només 50.000 vots i Lula va impedir la reelecció de Jair Bolsonaro per menys del 2%, per exemple.Conclusió del Latinobarómetro «No m'importaria que un govern no democràtic arribés el poder si resol els problemes» 52% dels encuestadosLa una altra és que, sense la bonança econòmica que va viure la regió entre 2003 i 2014, el populisme d'esquerra molt probablement no s'hauria sostingut durant tant de temps. Des de llavors, l'economia està ancorada en el que s'estan dient 'dècades perdudes'.La clau estaria en el fet que els nous governs siguin eficients a resoldre els problemes percebuts pels ciutadans. La principal enquesta regional, el Latinobarómetro, és insistent a assenyalar que la meitat de la població (52% en 2026) està d'acord amb la màxima «no m'importaria que un govern no democràtic arribés al poder si resol els problemes».ConsecuenciasSi aquesta etapa política es prolonga, pot tenir les seves conseqüències. El bolivarianismo va tirar per terra l'impuls globalitzador que portava el canvi de segle, concretat en la proposta de Bill Clinton d'un acord de lliure comerç per a tot el continent. Tancat aquell cicle esquerrà, avui el cicle dretà pot voler accentuar la integració comercial, si bé no són bons temps per al lliure comerç i tant a un costat com a l'altre de l'espectre ideològic impera un soberanisme, en alguns casos amb tics estatistas, que dificulta la integració regional.

Sí que pot afavorir la inversió estrangera, una cosa molt convenient per a l'explotació de terres estranyes o minerals estratègics i fer un salt en la producció d'hidrocarburs.Alguns països del 'pati posterior' estatunidenc han tallat certs llaços amb la Xina i reforçat les seves relacions amb els EUA amb l'Escut de les AméricasAlgunos observadors especulen amb un distanciament de Pequín i un major acostament a Washington . Això últim està ocorrent, amb la iniciativa de seguretat de l'Escut de les Amèriques, però no el primer: alguns països del pati posterior estatunidenc han tallat certs llaços amb la Xina. Així i tot, el pragmatisme econòmic obliga a mantenir en gran manera el vincle xinès.Cal esperar una retòrica en gran manera compartida i una coordinació en l'agenda regional , com va fer el bolivarianismo en fòrums com la Celac, encara que aquesta vegada no d'esquena als Estats Units.