Descobrint Requena, Ciutat Espanyola del Vi 2026

Els àrabs la van cridar Rakkana, la forta, la segura, perquè ho era. I si haguessin pogut endevinar el futur, li haguessin dit Al-Khafiya, la invisible, l'oculta, perquè és com si no existís. Tots els anys, més de 20 milions de viatgers passen al costat de Requena per l'autovia A-3 camí de València i molt pocs es desvien (sortida 290) per a veure què hi ha en aquesta ciutat de l'interior de la província. I amb tren d'alta velocitat tampoc és que vinguin molts: només 50 es baixen o es pugen cada dia en l'estació de Requena-Utiel. Per als quals ens agrada viatjar a contra corrent, fugir de les destinacions virals i paladear els ignorats, una ciutat gairebé invisible com Requena és una mina. El poc que havíem sentit de Requena és que ha estat triada Ciutat Espanyola del Vi 2026. Això i el que ens havia comptat un ocellet de Acevin —l'Associació Espanyola de Ciutats del Vi, la que atorga aquest títol cada any—: que sota la ciutat medieval s'amaga una altra subterrània i que acabava de #inaugurar aquí, pegat a l'antiga muralla, el primer hotel circadiari d'Espanya. Una urbs oculta sota terra i un allotjament circadiari són dues recomanacions fora del comuna, dues bones pistes per a començar a descobrir Requena, la ciutat gairebé invisible, la que fa olor de vi. Bé, i també a oli d'oliva i a formatge, però no avancem descobriments. Ja s'arribi a Requena amb cotxe propi o es faci en taxi des de l'estació d'alta velocitat, convé #baixar fora del barri de La Vila perquè dins d'ell és un embolic conduir i aparcar. Per a això últim hi ha lloc de sobres extramurs, al carrer Col·legi. #Endinsar després a peu en el recinte medieval pel carrer Sant María i doblegant a esquerra i dreta per Succinta i Puríssima, es planta un en tres minuts en la placeta on es troba l'hotel Vila Arrel, que a primera vista sembla una casa blanca com les altres. En #acostar, no obstant això, es descobreix al costat de la porta la planta d'un peu humà retallada en acer tallin, i res més entrar, un banc per a #descalçar i fer grounding, la primera de les moltes activitats de benestar que els joves i atlètics propietaris animen a practicar en el seu establiment. Miryam i Agus, que així es presenten els seus amos, guien als seus descalços i bocabadats hostes per tots els racons d'aquest hotel certificat com a espai biocompatible, lliure de contaminants electromagnètics i de tòxics, en el qual han invertit quantitats exagerades de temps i diners. Han obert enguany, però han trigat dos a reformar aquest casalot adossat a l'antiga muralla i a posar-lo al seu exigent gust sense usar plàstics, formigó, ni pintures —sol tints naturals—, sense llums agressives i sense aparells que produeixin emissions electromagnètiques: hi ha zero televisors i, com calia esperar, un sol endoll per a carregar el mòbil en cadascuna de les sis habitacions, encastat en la paret, lluny del llit. Tampoc hi ha aigua ordinària, sinó depurada i estructurada.

Beure a gallet mentre un es dutxa a València: el mai vist. Vila Arrel té una mica de nau espacial, amb moltes llums vermelles, biodinamizadores i smart toilets amb comandament a distància i bidet integrat. Però també de castell medieval: la muralla del segle XII apunta en les parets dels banys i envolta la sala de massatges, que ocupa una de les torres defensives. I no té alguna cosa, sinó molt, de bricolatge manyós, com el que va fer Agus per a poder hissar amb una corriola la gegantesca taula de fusta africana del saló i així fer classes de ioga entre menjars. Bé, menjars-menjars, no hi ha: es pren un lleuger sopar aiurvèdic i circadiària en #posar el sol, que a la fi d'octubre és a les 17.30, i es desdejuna a això de les 9.00, sense pressa, però amb ganes, devorant diversos plats rics en sal, greixos i proteïnes: brou d'ossos, ous, cansalada viada, formatges, mantega de cabra, iogurt, mel… Mentre se celebra aquest banquet matutí, Miryam obnubila als hostes adoptant la postura de l'arbre (Vrksasana) enfront de la xemeneia i explicant-los les seves anades i vingudes amb Agus per mig món, inclòs Moscou, on van treballar quatre anys per a una poderosa família russa —ella com a institutriu i ell com a entrenador privat—, amb jet particular i luxes per l'estil. A veure l'hotel i prendre nota de tot el que cal fer per a no #contaminar i contaminar-lo de males vibracions, es tira una hora llarga. Però a agafar-li el gust i la manya es triga un parell de dies, alternant les xerrades informatives sobre biohacking amb els tractaments aiurvèdics, els massatges, el reiki i alguna escapada amb els amfitrions a paratges naturals pròxims. A 20 quilòmetres de Requena, en el Chorrero de La Castellana, els hostes són sotmesos a una exposició al fred sota una cascada de 25 metres. Diuen que això desperta el cos, aquieta la ment i activa una energia difícil d'oblidar. Per descomptat. Per a continuar descobrint i al·lucinant a Requena, només cal tornar a #calçar i caminar 60 metres fins a la plaça de Barnús, la major del recinte medieval. Allí es troba l'entrada a les Cuevas de la Vila. Són res menys que 22 i van ser excavades pels musulmans en la toba calcària i l'argila que hi ha sota la plaça i de les cases limítrofes allà pels segles XII i XIII. Van perdre el seu ús en #reblir d'enderrocs durant unes obres públiques en el segle XVII i van ser recuperades de l'oblit fa 50 anys, quan es van netejar i van connectar formant un laberint de 1.200 metres quadrats. Si es pensa que tot el barri de La Vila està ple de coves com aquestes, amb escales que pugen i baixen, replanells, arcs, passadissos, pous, respiradors i trulls (almàsseres), s'entendrà per què es parla d'una ciutat subterrània. Les panxudes tinajas que es veuen per onsevulla, portades de Villarrobledo (Albacete) i de la veïna Utiel, recorden que l'ús principal de les coves va ser elaborar i conservar vi, si bé algunes van tenir altres diferents.

Una va servir com a almodí municipal, per a emmagatzemar gra, i una altra com a ossera, per a tirar els ossos que no cabien en les criptes de l'església del Salvador, que està damunt. La diferència de temperatura entre les coves més profundes, que es mantenen tot l'any a 15 graus, i les més pròximes a la superfície és notable, sobretot si fora estreny la calor. L'esgarrifança està assegurada en passar ràpidament de les unes a les altres i sempre per l'antiga ossera. En el barri de La Vila hi ha tres grans i belles esglésies —les gòtiques del Salvador i de Santa María i la neoclàssica de Sant Nicolás—, senyal que antany vivia una multitud en aquests carrerons solitaris. En la part més elevada del barri, s'alça la fortalesa d'origen musulmà, amb una potent torre de l'homenatge de 23 metres d'altura que és el millor mirador de Requena, l'antiga i la moderna. I en la més baixa, el palau del Cid, on no hi ha res seu —Ruy Díaz va estar a Requena en 1089 i l'edifici és del segle XV— però sí un museu interessant, en el qual es conta la llarga història del vi de Requena. Llarga, no, llarguíssima, com testifiquen les almàsseres rupestres del jaciment de les Pilillas, de fa 25 segles. El resultat feliç d'aquesta història interminable pot #veure i #catar en la vinoteca de Ferevin, en la costa de Carnisseries, que reuneix el millor de 30 cellers de la denominació d'origen Utiel-Requena. Tres bones eleccions? L'espumós 9 d'Octubre, de Presó de Corpa, el car (perquè ho val) Les Mercès Essència, de Les Mercès del Cabriel, i la cervesa de raïm Tardana Marianer, de Cova. Molt a prop, al carrer Castillo, està la casa que va ser seu del Gremi de Teixidors de Seda, activitat que triomfava i va fer triomfar a aquesta ciutat en el segle XVIII, i avui és un museu privat atipat de curiosos cachivaches, com els últims telers dels 800 que va haver-hi a la ciutat i els capots de torero que amb ells teixien. També feien paracaigudes. “El terme de Requena és enorme, com dos Andorras”, diuen els pocs que el coneixen, exagerant un pelín, perquè en realitat és com 1,73 Andorras: 814 quilòmetres quadrats té, més que cap altre de la Comunitat Valenciana. És com gairebé dos Andorras que, en lloc de pistes d'esquí, estiguessin plenes de vinyes de tinta boval i, encara que menys, d'altres 25 varietats, incloses les que s'usen per a fer cava, perquè aquest és l'únic municipi de València autoritzat per a això. I plenes també de cellers. Hi ha més de cent. Una bona idea, ja que visitar-les totes no hi ha qui ho aguanti, és veure dues petites i dos grans. Pigar és un celler de garatge. No és un dir. Està en un garatge domèstic de la pedania de Camp Arcís, en el número 10 del carrer Comerç. Allí, al costat de la vella rentadora i de la cocinilla de la matança dels sogres, Juan Piqueras i la seva dona, Susana López Arce, elaboren vins tan naturals i sincers com el seu Brutal de Boval. “Ni Déu, ni amo, ni sulfits”, resa l'etiqueta.

I tan estranys com l'Ancestral de Royal, una varietat autòctona gairebé extinta. Els escarabats, llangardaixos, polps, libèl·lules, hipocamps i calaveres que decoren les ampolles els dibuixa López Arce, que és il·lustradora. En Els Coixos, una altra de les 25 pedanies de Requena, està Cellers de la Vall, que és també familiar, però no tan petita com Pigar, i té alguns anys més. Emociona com Ricardo de Vall parla del seu rebesavi, que fabricant carbó va comprar una bodegueta amb un trull i dos atuells, i del seu besavi, que va consolidar la saga fent vi a cascoporro, 400.000 litres a l'any d'un tan fort que es venia per a fortificar uns altres a La Rioja. I mola sortir a passejar amb la seva dona, Mireia Vera, l'alcaldessa pedània dels Coixos, per a veure com el sol es fica al llit sobre els ceps. Els senderistes no s'avorreixen a Requena: hi ha 1.200 quilòmetres de camins en les vinyes. Els dos cellers grans que cal visitar perquè hi hagi varietat d'experiències enoturísticas durant el viatge per Requena són Hispà Suïsses i Pagament de Tharsys. La primera està molt ben pensada per a les visites, amb un banc monísimo per a #fer fotos #gronxar davant de les impecables vinyes, una àmplia sala de tastos envidrada i un recorregut guiat deliciós que permet provar el most en tots els seus estats, des que surt del raïm fins que es converteix en el Tantum Ergo Cava o en el Bassus Pinot Noir, per citar els dos vins més reconeguts d'Hispà Suïsses. En paga de Tharsys saben també entretenir, perquè no paren d'organitzar activitats: veremes nocturnes, sopars maridadas, tastos musicals, tardeos amb vi i #DJ… Però la gràcia aquí és parlar amb Vicente García, el fundador, que va liderar la batalla legal i tècnica en els anys vuitanta perquè el municipi de Requena fos inclòs en la DO Cava. Va ser una lluita desigual que el “Quixot del vi” i “pare del cava valencià”, com se'l coneix, li compta amb detall a tot el que s'acosta al seu celler i brinda amb ell. Tant Pagament de Tharsys com a Hispà Suïsses disposen de cuidats allotjaments. En un municipi on hi ha vinyes per onsevulla —18.000 hectàrees i uns 50 milions de ceps—, algú que compra dues finques, planta 6.500 oliveres, munta una almàssera sostenible d'última generació i es posa a fer oli d'oliva verge extra d'alta gamma i 100% ecològic és perquè li agrada nedar a contra corrent en una mar de vi, que això és Requena. Aquesta algú, María Dolores Fernando, tenia 52 anys quan va emprendre tan a la contra en 2007, va compaginar la seva passió oleícola amb el seu antic treball d'administrativa fins a 2017 i, ara que té 71, continua governant aquesta gota d'oli en l'oceà vinícola requenense. I no ho fa per a res malament: en Oli Oli hi ha una sala plena de gom a gom amb els 90 premis que han guanyat els seus aoves.

Tot està impol·lut: la sala de trofeus, la de tastos, la minimalista casa blanca de grans llunes de cristall que mira l'olivar de sol a sol, el propi olivar, la nau d'elaboració… “Una visitant noruega, sanitària de professió”, comenta orgullosa María Dolores Fernando als oleoturistas, “em va dir que aquesta nau estava més neta que el seu hospital”. Aquí es pot fer de tot: visites guiades, tastos, degustacions, menjars, apadrinaments d'oliveres, recorreguts per la finca i fins i tot batejos de vol sobre el pròxim parc natural de les Falçs del Cabriel. Una altra illa estranya en la mar de vi de Requena és la formatgeria artesana Foia de l'Església, en la pedania dels Pedrones, el producte dels quals estrella, el 4 Pics de cabra madurat 30 dies en cova, fa salivar a tothom en aquest immens municipi. Un espera trobar una pleta pastoral envoltada de cabres i cavernes i el que descobreix és un flamant edifici de formigó vist, d'aire brutalista, amb una màquina expenedora de formatges en l'exterior, per si ve algun addicte a la tarda o el diumenge, quan el lloc està tancat. La família Roldán, que va començar en 1998 amb 200 cabres, ha prosperat. Ara té 1.300 de raça Murcià-Granadina que munyen tots els dies per a fer sense parar quatre rics formatges, pastissos d'això mateix i mantega de cabra (la que es desdejuna en Vila Arrel). A la botiga online també s'embeni quall microbià. Amb 13 gotes d'aquest, amb llet de cabra i amb un polsim de sal, el visitant elabora un formatge fresc valencià chiquitín en un pispás i li ho zampa d'un mos. Després cata un assortiment dels quals elabora Nacho, el mestre formatger, i finalment dóna un cop d'ull als que estan madurant en cova. Tot això succeeix sota l'edifici de formigó, en un soterrani on s'han reproduït amb sorprenent realisme les rugositats i les protuberàncies d'una caverna natural. També la temperatura i la humitat. Convé portar jersei. Després d'ingerir gairebé 2.000 calories desdejunant en Vila Arrel i de caminar catant vins, olis i formatges, no tindrem gana, però val la pena provar algun dels plats típics requenenses: ajoarriero, gaspatxo manxec, morteruelo… Llegint les cartes i pissarres, sembla que estem en la veïna Cuenca, perquè són els mateixos plats. No sols la gastronomia és semblant: també la gent. Es nota que Requena va pertànyer a la Corona de Castella fins a 1851. Per això no parlen aquí valencià, sinó castellà, i ho fan amb un inconfusible tonito chanante, molt manxec. Un bon lloc per a provar aquests i altres plats d'aquí i d'allà, com el combinat d'orsa (llom, llonganisses, xoriço i botifarra de Requena), és la Fonda del Vi (avinguda de Raval, 11). I un altre, el restaurant El Yantar Fonda La Vila. Aquest últim està en la plaça de Barnús, al costat de les Cuevas de la Vila. De fet, es pot menjar en una, a baix.