Una trista història de barri

Viu molt prop d'un col·legi i és un veí agradable. M'agrada sentir als nens quan entren i surten de classe, és silenciós a les nits i l'única obligació que em genera –autoimposada amb molt de gust– és la de no sortir a fumar al balcó per a no donar mals exemples. L'Ajuntament, en una iniciativa digna d'encomi, va plantar a la porta d'aquest col·legi tres bancs i quatre cadires. A les tardes els ocupen els pares que esperen que surtin els nens, i, durant tot el dia, la soferta legió de turistes que deambulen resignadament entre la Pedrera i la Sagrada Família, lamentant el dia que van oblidar allò de Pascal que els problemes de l'home vénen quan un no se sap quedar tranquil a la seva casa. El problema comença cap a la mitjanit. A aquestes hores, els bancs es transformen en el lloc idoni per al botelló dels erasmus i algun expat del barri. No creguin que parlo de quatre gats: segons un cartell de l'associació de veïns de la Dreta de l’Eixample, el 60% dels residents ja són estrangers. Allí els nostres joves europeus degusten les begudes que els supermercats 24/7 dispensen amb una generositat que fa que siguem envejats en tot l'orbe. Raonablement, les converses dipsòmanes s'acompanyen d'un selecte assortiment de crits, riallades i música de mòbil i conformen un context poc encoratjador per al somni. Davant això, i tal vegada amb un excés de rigor censurable, molts veïns hem recorregut a la Guàrdia Urbana com a remei a nostres cuitas. La resposta no ha estat massa encoratjadora. Sembla ser que per a parlar pròpiament de botelló fa falta una concentració molt nombrosa i nostres beodos no aconsegueixen encara aquesta categoria científica. També podria ser que els urbans passin per allí i, amb una indulgència de la qual els veïns hauríem de prendre exemple, no trobin motius per a acabar amb la diversió. És comprensible: són joves, estan a Barcelona, els seus països estan en la cinquena punyeta i en alguna cosa s'han d'entretenir. Però el que volia explicar-los és una altra cosa. Resulta que fa uns mesos es van instal·lar en aquests mateixos bancs dues persones sense sostre. Arrossegaven amb si els coneguts carros de supermercat i uns grans cartons amb els quals construïen cada nit la seva habitació. Cap a les nou aixecaven el refugi i es arrebujaban en els seus sacs de dormir. Llavors va ocórrer una cosa sorprenent. No sé si va ser perquè no els agradaven els pobres, perquè aquells dos tenien un aspecte una miqueta intimidatori o perquè, al cap i a l'últim, eren ànimes nobles que no volien pertorbar el descans de dos indigents. El cas és que els troneres van deixar de venir, va tornar el silenci i els veïns vam poder dormir com un tronc, cadascun segons l'estat de la seva consciència. No creguin que això és el Conte de Nadal.