Manu Sánchez: així aconsegueix que brilli amb més potència 'El Gos Andalús'

Manu Sánchez ha sabut #diferenciar en aquest boom de batega xous que ha crescut en els últims anys en la tele del nostre país. La seva primera marca de la casa va ser emetre des de Sevilla . Perquè Madrid és Espanya, sí, però Espanya no és Madrid. I la tele creix quan està impregnada de la diversitat nacional. El món es veu millor des d'això que anomenen perifèries. De fet, tots som perifèria i, al mateix temps, quilòmetre zero de la vida.

Però, a més, Manu Sánchez atresora una altra virtut en desús en la televisió d'avui: no té por al temps . En una societat que confon ritme amb urgència, el compàs del Gos Andalús es manté des del regodeo. Els seus sermons duren com els monòlegs de Miguel Gila : més de 15 minuts. No porta pol vermell, tampoc usa telèfon. Encara que sap que la televisió és imatge i cerca la seva pròpia iconografia.

És l'altra fortalesa del programa de Manu Sánchez: cadascun dels seus programes afavoreix un arc narratiu que està trencat amb un moment memorablement televisiu . En la tele d'avui es parla massa i es descurada l'elaboració audiovisual. Però la tele no és predicar, és jugar amb la complicitat de l'audiència. I aquí es juga amb la seva música en directe, amb el seu cor i amb els seus gags que visualment es queden en la nostra retina. Hi ha una mirada d'intentar tele gran. Com la tele amb la qual vam créixer. La que no sols parlava, la que creava. Com feien Dimarts i 13 , c omo feia La Trinca , com feia R gosa María Sardá . Cadascun en el seu estil, però tots intentaven happenings en cada emissió . Això el la televisió: crear instants creatius per a sentir i no sols impactar. Instants que trenquen amb la rutina del propi programa i motiven la il·lusió de l'espectador amb ganes de descobrir altres mons que estan en aquest. Així, repente, El Gos Andalús aprofita l'actualitat per a homenatja La casa de Paper reinventant la Bella Ciao o fa un Castell català al so de La Santa Espina.

La rematada el posa el públic . Que també es nota que no és de Madrid, per cert. Perquè transmet ser aquella audiència que va a la tele com una cosa excepcional en la seva vida. I la gaudeix. I la celebra. Tant que el soroll ambienti traspassa la pantalla durant tota l'emissió. Fins a contagiar a casa el nervi de la imprevisibilitat del directe. Fins i tot quan el programa és gravat.

Perquè en televisió hi ha un factor decisiu i que la societat hiperconectada -que sobreexplica tot- està descurant : #dirigir al criteri propi de la gent. I deixar que la seva imaginació completi els programes. Perquè la societat sempre ha de ser la que completi els programes. Els faci seus perquè contenen la fantasia de la qual sempre neix el progrés.