Davidovich: «Vivia el tennis de forma molt aclaparadora, i Pepo Clavet m'ha donat tranquil·litat i felicitat»

No tenia paraules per a descriure el que sentia en concloure una final magistral de remuntada i fe i celebrar el seu primer Masters 1.000. Ja havia parlat, i ben alt, en la pista. Resistència, aplom, convenciment, confiança, creure, creure i creure. La filosofia en la ... que viu ara Alejandro Davidovich . D'aquell que va enlluernar en categoria júnior i es va quedar una cosa encegada pels focus, a aquest que respira i traspua maduresa i tranquil·litat. D'aquell que va sofrir la frustració i els dubtes de cinc finals perdudes, a aquest que s'aixeca d'una pallissa i continua confiant. D'aquell que es desajustava, a aquest que manté el seny i l'equilibri dins i fora de la pista. Així ho explica el campió, número 13 del món, el seu millor rànquing, des del dilluns, a penes uns minuts després de #convertir en el primer espanyol a triomfar en Shanghái, en una entrevista amb els mitjans espanyols entre els quals es troba ABC.Confessa davant pregunta d'aquest periòdic que el primer que ha canviat ha estat la seva perspectiva respecte al tennis. I ho diu a les clares: «Jo vivia el tennis d'una manera molt intensa, molt aclaparadora. I Pepo Clavet m'ha aportat molta tranquil·litat, felicitat, i viure d'una manera més tranquil·la. Em dóna molta pau internament i crec que això l'exprés en la pista». També allí, en el fragor d'un piloteig intens, d'un error inesperat, d'una idea que no surt bé, ha trobat el malagueny el seu refugi, fins i tot en aquesta final d'aguantar-lo tot per a #aixecar amb tot: «Pepo sabia, i ho hem parlant abans del partit, que anava a haver-hi nervis i tensió. No és fàcil quan Rafa Jódar està jugant a un nivell altíssim; no és fàcil assimilar que t'estiguin donant per tots els costats, que no veus cap buit. Però ell confia en mi, i em dóna molta pau, em transmet confiança i això em fa continuar empenyent fins a l'últim moment».Reflecteixen les seves paraules aquesta seguretat i consistència que a vegades se li escorria en el passat per pur nervi. Després de perdre cinc finals, va trobar la manera de gestionar millor tot el que bullía al seu cap perquè ho beneficiés i no fos un rival pitjor que el que tenia enfronti. Ho deia després de destapar les seves primeres ampolles de cava: «Abans de Mallorca -primer títol que va guanyar- sentia aquestes males sensacions amb les finals; però a partir d'aquí em vaig creure que podria estar en més. Vaig aprendre a manejar la pressió en els moments complicats. I ara tinc més experiència de les altres finals. Han estat dos anys molt durs».D'aquella duresa interna, a la duresa externa amb la qual afronta ara les realitats que li vénen. Tant les exteriors, amb aquesta espantada insòlita del seu entrenador Marià Porta a la meitat de Roland Garros, com les interiors, com les lesions, que l'han minvat en aquest curs d'esplendor. Al juliol va haver de parar perquè l'esquena no podia més, i va tornar a la fi de setembre.

En aquests dos mesos llargs, paciència, pensar i molt entrenament físic: «Hem fet com una pretemporada de cinc o sis setmanes. Jo sabia que no anava a punxar en cap moment. Només a Tòquio perquè vaig arribar molt just i no tenia forces per a res. Sabia que físicament estava a un nivell molt alt i això em dóna molta força per a continuar empenyent. Perquè si estic bé físicament, també ho estic mentalment, molt més tranquil perquè sé que correré a cada pilota i lluitaré cada punt. Hem treballat molt en aquest aspecte, també en pista».A partir d'aquí se li auguren encara més portades, encara que sap bé el malagueny que guanyar un títol no et posa de manera immediata en la final del següent. Tampoc ho vol, que ha après a gestionar l'exigència del tennis amb la tranquil·litat de fora. L'equilibri. «Jo ara no somio res. Vull gaudir d'aquest moment, que no el fas cada dia. És la meva primera victòria en un Masters 1.000. Així que amb el que somio ara és arribar demà a casa, gaudir de la meva dona que no la veig des de fa un mes, i no vull pensar en tennis. Vull oblidar-me, que han estat molts partits. Vull no pensar en tennis. En dos o tres dies reprendre tot una altra vegada i pensar en els objectius que volem en els tornejos que quedin, i ja està. Estem a final d'any, jugar tan bé com sigui possible. Físicament no punxaré i em dóna també forces».«Pensar 24 hores en el tennis és un calvari. Ara jo no somio res, vull deixar de pensar en el tennis i gaudir aquest dia amb la meva dona, a la qual no veig des de fa un mes» Alejandro DavidovichAprendió de les derrotes i aprèn també de les victòries, molt més gustoses de paladear i que li ofereixen una versió de si mateix amb la qual encara pot #superar: «Aquesta victòria em donarà molta més confiança en mi mateix. Els jugadors que guanyen els Masters 1.000 són molt pocs, i em dóna molta confiança per a continuar fent el que faig. Agafant les experiències de cada partit d'aquesta gira, em donarà més força a continuar fent les coses com les estic fent».Encara que no ha perdut l'essència, i és Davidovich aquest jugador que ha protagonitzat en el passat alguna polèmica, com amb l'última convocatòria de la Copa Davis, i el que guanya punts sorprenents mentre es cau a terra. Però de totes s'aixeca. «Em fa molta gràcia perquè he vist molts comentaris de periodistes que creien que els meus missatges en la cambra eren per la Davis i que jo era un immadur. Quan parlen sense saber és el que passa. Tot el que estava dient són coses de moviments i coses d'escacs. El primer «Estic, eh?» és perquè havia guanyat un partidazo; en el segon, perquè també seguíem aquí, que era «Estem». I això de «Esperant» del tercer partit és perquè en els escacs has de tenir molta paciència, i esperar a veure què fa l'altre. I com Pepo juga molt defensiu, m'avorreix veure-ho jugar». «Sabia que no anava a punxar físicament.

I aquesta victòria em donarà molta més confiança en mi mateix per a continuar treballant així, perquè els que guanyen un Masters 1.000 són molt pocs» Alejandro DavidovichY va abundar en la qüestió llançant un missatge positiu per a aquestes finals que se celebren a Bolonya: «Em fa molta gràcia que la gent s'hagi cregut que era cosa de la Davis quan jo no tinc que res a dir ni volia esmentar la Davis. Jo vaig dir des del primer moment que jo respectava la decisió de David Ferrer , que li he dit que estic per a ser el cinquè jugador i aportar el meu granet de sorra en tot el que fos. I que som un equipazo per a guanyar la Davis».«És el que passa quan parles sense saber. Els meus missatges no eren per a res per la Davis. Li vaig dir a Ferrer que estic per a ser cinquè jugador i per a aportar el meu granit. I que som un equipazo per a guanyar la Davis» Alejandro DavidovichAsí va explicar aquest últim missatge amb el qual va celebrar el major triomf de la seva carrera fins al moment, i que el situa com l'únic espanyol del tennis masculí, fins ara, a aixecar el títol en Shanghái: «Això d'avui: «Obertura espanyola», són tot bromes amb Pepo de com jugar als escacs. Portem un mes aquí i ja estàvem delirant i vam dir, venja, escriurem sobre jugades d'escacs. Posem el que sigui en la cambra i ens divertim, que és el que volem. Hem de pensar en altres coses que no sigui tennis perquè és un calvari pensar 24 hores en el tennis. Hem gaudit molt d'aquest mes, des del primer dia de Chengdú fins a aquest últim dia, ens el hem passat bé i estem molt contents del treball que hem fet en aquest mes».