Normalització? La del Canadà i Alberta
Els que van ser presos polítics ja estan amnistiats. Aquest matí, el conseller Lluís Puig ha piulat: “Ha arribat el moment, avui vaig als Cants de Llibertat de Terrassa, la terreta on vaig néixer i viure fins fa 9 anys. I demà cap al Parlament, d'on vaig marxar el 27 d’octubre de 2017.” Doncs benvingut, conseller. I esperem que no tingui cap problema, a la vista que la causa encara no està arxivada. En canvi, ahir va ser un dia de celebració sense reserves per a Oriol Junqueras, Jordi Turull, Dolors Bassa i Raül Romeva, que podran tornar a ser elegibles o treballar a la universitat pública, després que el Suprem els hagi amnistiat. Demà, el conseller Toni Comín anirà a Madrid a prometre la Constitució per poder prendre possessió del seu escó com a eurodiputat, i quedarà la grossa, la tornada de Carles Puigdemont, que ell mateix ha previst un cop la causa estigui arxivada i hagin passat les eleccions del 29 de novembre. Ahir, en una altra piulada, Puigdemont deia que “arrossegant els peus, tard i remugant, però el Suprem no ha tingut més remei que signar la capitulació”. I és una descripció bastant acurada de la interlocutòria que va firmar ahir el jutge del Tribunal Suprem Manuel Marchena, que va atacar el Tribunal Constitucional per haver validat l’amnistia. Marchena va parlar d’“epítets sobrants” i “consideracions manifestament prescindibles i absolutament innecessàries”. En concret, parlant de l’escrit del Constitucional firmat pel magistrat Conde Pumpido va dir que: “La innecessària grandiloqüència dels vocables revela el desig d'adornar un raonament invasiu de l'àmbit jurisdiccional que correspon al Tribunal Suprem amb expressions cridades a camuflar la intensitat de la ingerència”. De què es queixava? Doncs del fet que el TC recriminés al Suprem que hagués fet una “interpretació extensiva i impredictible” de l'amnistia. Això d’ahir va ser un xoc enorme entre Constitucional i Suprem. Diu Marchena que el Constitucional “ha eixamplat fins a límits inèdits en la seva pròpia història” les seves atribucions i recorda que hi va haver cinc magistrats conservadors del Constitucional que van emetre un vot particular discrepant. En resum: la joguina de Marchena li ha durat set anys. La seva sentència als presos polítics va emetre’s l’octubre del 2019. Aquell “a por ellos!” s’ha acabat. S’ha acabat amb l’Estat oblidant els fets; als encausats els esborraran els antecedents penals i, si Espanya fos d’una altra manera, amb un advertiment a l’Estat que no hi havia delicte, almenys no el que va finalment carregar, de manera que en el futur l’estat espanyol no hauria de poder actuar igual en circusmtàncies similars. Però tothom sap que això no serà així, que és molt bonic dir que avui torna a la política el que mai hagués hagut de sortir-ne. Com es fa? Com es fa perquè l’estat no dediqui els seus espies, la seva policia, els seus ambaixadors, el seu cap d’estat i els seus jutges a perseguir un referèndum. Com es fa per ser com el Canadà, on la província d’Alberta acaba de ser preguntada sobre si volia començar el procés cap a la independència (i ha dit que no). L'amnistia buscava la normalització institucional, política i social a Catalunya, però el problema és que en 50 anys de democràcia no s’ha fabricat cap mena de voluntat política de ser normals en les qüestions nacionals. A les proves em remeto: Tenim amnistia per una carambola. Perquè Sánchez va necessitar els vots dels independentistes. No. La normalitat d’Alberta ens agafa a un oceà de distància. Bon dia.
