Fa falta traçabilitat assistencial en la sanitat

* L'autora forma part de la comunitat de lectors de La Vanguardia Puc saber on estan unes sabatilles que he comprat per internet, a quina hora han sortit del magatzem i quantes parades li queden al repartidor abans d'arribar a la meva casa. No obstant això, després d'una intervenció quirúrgica, durant una estona ningú va saber dir-me on estava la meva mare. I no era precisament per falta de tecnologia. Portava una polsera identificativa amb codi QR. Disposàvem d'una aplicació per a seguir el procés i hi havia pantalles tàctils pertot arreu. Tot semblava preparat perquè el seu recorregut fos perfectament traçable. Però, en algun moment, la meva mare va desaparèixer. No físicament, per descomptat. Va desaparèixer de la nostra capacitat per a saber on estava i què estava ocorrent. Finalment ens van avisar: ja era a l'habitació. Portava allí gairebé dues hores. I llavors la meva experiència com a metgessa es va imposar a la meva condició de filla, perquè aquella situació em va recordar a moltes altres que havia observat al llarg de la meva vida professional. Cada dia els professionals sanitaris sol·licitem milers d'analítiques, proves d'imatge, visites o tractaments. Indiquem què necessita el pacient i la petició inicia un recorregut que no sempre podem seguir amb facilitat. Ha arribat? Està pendent? Han anomenat al pacient? Té cita? S'ha realitzat? Preguntes senzilles que, sorprenentment, no sempre tenen una resposta senzilla. I així ocorre una cosa paradoxal: a vegades el nostre millor sistema de tracking acaba sent el propi pacient. És ell qui torna a la consulta i ens conta que ningú li ha anomenat, que porta setmanes esperant, que ja li van fer la prova o que la seva sol·licitud “no consta”. Potser el següent avanç de la digitalització sanitària no és una altra aplicació ni un altre codi QR. Potser és aconseguir una cosa molt més útil: poder seguir el recorregut complet d'un pacient o d'una petició, independentment de quants serveis o centres intervinguin. El món de la logística va entendre fa temps una cosa elemental: no n'hi ha prou amb enviar. Cal saber què ocorre després. Per què no aplicar aquesta mateixa lògica? Sol·licitat → rebut → cita programada → realitzat → resultat disponible. I, si alguna cosa es deté massa temps, una alerta. No es tracta de convertir als pacients en paquets. Es tracta d'aprendre d'altres sectors que han resolt bé un problema que nosaltres encara tenim pendent. Perquè la traçabilitat assistencial no és només comoditat. És també qualitat i seguretat: permet detectar retards, evitar que una petició es perdi i comprovar que allò que un professional va considerar necessari realment s'ha dut a terme. Un pacient no és un paquet. Precisament per això sorprèn que puguem seguir gairebé al minut un objecte de vint euros i encara existeixin punts cecs quan el que està en joc és l'atenció i la salut d'una persona. La meva mare tenia una polsera, un QR i una aplicació. Tot era digital.