Què sabem del que pensa i sent la persona que estimem?

Em pregunto què és el que m’agrada tant d’aquest narrador, un dels meus escriptors predilectes. Mai m'ha decebut cap dels seus llibres! Tant és si en llegeixes una novel·la com un recull de relats: l’estil és inconfusible (frase curta, esmolada, elegant; observacions psicològiques molt penetrants, sempre subtils). Però l’estil de Patrick Modiano també és inconfusible i, a mi, el francès m’interessa ben poc. Les situacions narratives de Peter Stamm –l’ambientació, els espais en què discorre l’acció o el pensament– em resulten molt atractives: però també ho són les que s’empesquen Jonathan Franzen i Eider Rodríguez, posem per cas, i a mi els llibres d’aquests dos autors, ben notables, no em commouen tant com els del suís. Stamm excel·leix a presentar la tensió somorta al si de les seves parelles: alguna cosa que en revela l’extrema fragilitat del pacte. En aquest nou recull de contes, això passa en el titulat La primera neu, una història que mereix figurar en qualsevol antologia del gènere: una parella amb dos fills fa cua a l’autopista per gaudir de la neu durant uns quants dies. La dona, cansada del trànsit, surt en una àrea de servei, i, pocs minuts després, al restaurant, l’home rep una trucada de feina. Abandona la gran sala on s’havien assegut tots quatre, i, al tornar-hi a entrar, al cap d’una estona, veu que la dona i els fills n’han guillat. El que passa a partir d’aquest moment ja ho descobrirà el lector. Només avanço que Stamm no deixa mai de sorprendre’ns, perquè l’existència és, molt sovint, inesperada. Un altre exponent de la sorpresa (en aquest cas, encara més desconcertant): el conte titulat El genoll d’en Dietrich. Tracta d’una parella que comença a patir el desgast inevitable de la convivència. El festeig amb algú altre pot assuaujar aquests primers estralls... El desenllaç, però, deixarà el llegidor del tot descol·locat. Stamm no s’està de concedir, si li ve de gust, una oportunitat al miracle, però la seva concepció de la vida de parella, per exemple, més aviat ens neguiteja: ¿Què sabem del que pensa i sent la persona que estimem? I, tot i això, alguns dels relats acaben bé, per entendre’ns: El vestit més bonic és una història sobre els límits (i la por) de la seducció. En aquesta distància curta dels afectes compartits, el narrador esdevé un observador implacable (i un cronista rigorós, insuperable). Sabrina, 2019 explora l’obcecació d’una jove que ha fet de model per a una escultura. Tot el que li arriba de l’estàtua –hi ha un moment que ella l’anomena així mateix: estàtua– li resulta inconvenient, fins i tot feridor. Cold reading, història ambientada a Barcelona, ens encara amb un caprici un pèl exagerat, gairebé improbable, de l’atzar: la protagonista –que fa turisme a la nostra capital– va a raure, fortuïtament, a la casa d’un tirador de cartes, que no arribem a saber si és un impostor o algú que hi toca.