El personatge de Dragon Ball que mesurava la maldat amb un raig mortal

Sabries dir que dolent és algú? Amb xifres? Sempre hi ha algú al teu voltant els actes del qual són qüestionables o de baixesa moral. Pot ser que no estigui prop de tu físicament, però sí que saps d'ells en els mitjans de comunicació. Cadascú amb la seva respectiva vara de mesurar pot dictaminar "uf, que dolenta és aquesta persona", "ai, quina picardía més pilla" o "no et vull a prop perquè tot el que fas em fereix".

De certa manera sabem dir "ets dolent" i detectar aquesta maldat, però probablement aquesta maldat no és maldat per a tots. Imagina a més que, davant la possibilitat que no sàpigues definir una quantitat mesurable de maldat, hi hagi un personatge de ficció que el seu poder sigui agafar aquesta maldat i usar-la en contra teva, provocant-te la mort.

No és un personatge de Lovecraft ni d'una partida de rol amb els amics que es va de mare després d'una campanya de 8 mesos. Curiosament, és un personatge d'una de les nostres sèries d'infància que destaca per baralles a cop de puny net , ràfegues destructives d'energia i crits esgargamellats a la fallada per a augmentar el seu poder.

El dimoni de Dragon Ball que usava la teva maldat contra tu

Akkuman en japonès, o popularment en les adaptacions hispanoparlants com Devilman, és un dimoni provinent de l'Infern.

Aquest personatge fa el seu debut en el capítol 99 del manga original de Akira Toriyama i en l'episodi 73 de l'adaptació a l'animi. Devilman entra en combat durant la saga del Torneig de Uranai Bava, actuant com el quart contendent del palau al qual han de #enfrontar Goku i els seus amics per a aconseguir gratuïtament la ubicació de l'última Esfera del Drac.

En aquesta contesa, Devilman mesura les seves forces directament contra un jove Goku. Encara que intenta dominar l'enfrontament fent ús de les seves habilitats físiques, les seves maniobres acrobàtiques i el seu trident, es veu àmpliament superat per l'agilitat i velocitat del petit protagonista.

#Veure completament acorralat, recorre a la seva tècnica secreta més mortífera: el Devilmite Beam ( Akumaitō Kōsen ). A diferència de les ràfegues de Ki convencionals que destrueixen mitjançant impacte o força bruta, aquest atac no genera mal físic directe. Aquest atac mesura la maldat, buscant qualsevol rastre d'egoisme, ira o pensaments foscos en el cor.

Una vegada que aconsegueix la víctima, el raig magnifica de manera exponencial aquesta petita espurna de negativitat fins a provocar que el cor i la ment de la persona explotin literalment des de l'interior. No importa si l'afectat és un vilà despietat o un individu comú amb un simple pensament egoista en el seu historial, qualsevol polsim de maldat provoca la mort instantània.

No obstant això, la batalla pren un gir inesperat quan Devilman dispara aquest raig a Goku i no assorteix cap efecte, atès que Goku posseïa un cor completament pur i lliure de maldat. La tècnica no va trobar res a expandir i va resultar inofensiva, permetent que el nen el derrotés fàcilment amb un atac físic.

Aquest poder és aclaparador i, evidentment, és una obra de ficció, però mai t'has plantejat com abordar la possibilitat de mesurar si algú és dolent, amb números?

Quantificar la maldat amb filosofia

Amb el mètode científic mesurar la maldat és impossible. Quin és el criteri? Com es pot quantificar una cosa tan difusa?Quines unitats té?Quins experiments realitzaries per a donar un enfocament vàlid a "la maldat"? Una qüestió summament interessant a l'una que truculenta. Més que enfocar-ho des d'un prisma científic pot ser molt millor un punt de partida filosòfic.

Enric F. Gel, doctor en filosofia i divulgador en el seu canal de YT Addictes a la filosofia , ha tirat llum a aquesta qüestió amb una visió de la història de la filosofia al·lucinant. Deixa clar que si aquest poder es donés en la vida real per part d'algun vilà o superheroi, tothom periria. Tot. Però el més curiós és que la filosofia i la ciència coincideixen: la maldat no es pot quantificar. És un procés molt subjectiu, imprecís i purament qualitatiu, però això no ha impedit que un grup de filòsofs l'intentés quantificar.

Jeremy Bentham va iniciar el moviment de l'utilitarisme , una teoria ètica que enuncia que una acció és bona i correcta si produeix la major felicitat i benestar per al major nombre de persones. Si alguna cosa té bones conseqüències és bo i si, per contra, té dolentes és dolent. Fins aquí tot simple i correcte, però com es mesura si això és bo o és dolent… I aquesta conseqüència? El càlcul utilitarista, terme usat per Bentham, buscava una expressió que tingués en compte la quantitat de plaer i el nombre de persones a les quals afecta una acció, no la intenció darrere d'aquesta acció.

Enric enuncia un exemple clar: Imagina que dónes almoina. Si Aristòtil, Plató, Tomàs d'Aquino o Sant Agustí presenciessin aquest acte, tindrien en compte la intenció , no sols les conseqüències. Si li dónes diners a una persona perquè t'aplaudeixin, impressionar als altres o aprofitar-te d'aquesta persona, l'acció en si és dolenta, encara que tingui bones conseqüències, perquè la intenció corromp.

Per a una anàlisi clàssica han d'estar bé les conseqüències, la intenció i també l'acció en si mateixa: no pots fer una acció que sigui dolenta per a aconseguir bones conseqüències com robar per a donar als pobres, per exemple.

Per a la utilitarista l'única cosa que compta en l'anàlisi moral són les conseqüències i en termes de la quantitat de plaer. Bentham estava convençut que un podia fer una anàlisi purament quantitativa. Un plaer més intens li correspon un valor numèric més alt, depenent de la la durada del plaer, la seva durada, la quantitat de persones a les quals podia #estendre aquest plaer, etc. A cadascun d'aquests elements, segons Bentham, se li podia donar un valor numèric i #posar a "calcular" la utilitat objectiva de l'acció.

Bentham es va quedar una mica només, perquè més tard va arribar John Stuart Mill plantejant que aquest tipus d'anàlisis purament quantitatives té molts problemes. Es fixen solament en la quantitat de plaer però no en la qualitat, i Mill afirma que hi ha plaers millors que uns altres, com el gaudi intel·lectual o el gaudi de l'amistat, introduint una dimensió qualitativa en l'anàlisi que ja no admet posar un número.

Aquest vídeo d'Enric mostra amb major detall l'utilitarisme de Bentham i Mill. Pensadors filosòfics van intentar plantejar un sistema de mesura de les conseqüències de les accions de manera numèrica… Però no va poder ser possible . De la mateixa manera que la maldat no podria ser quantificable, el plaer, la ira o la tristesa tampoc podrien ser-ho.

Devilman té un poder apocalíptic per a la humanitat encara que la maldat no es pugui mesurar, desvirtuant totalment el refrany "no hi ha malament que per bé no vingui".