El que la vida de Billy el Nen revela sobre els EUA i el segrest de la democràcia: "Els grans propietaris encara dominen la ideologia americana"

És possible que hi hagi gent que no sàpiga que moltes de les pel·lícules sobre el llunyà Oest es van rodar en el desert d'Almeria de Tavernes. Algunes bones i altres terribles, però totes amb arguments més o menys semblants que es resolien amb pistoles, trots a cavall, entrades impetuoses en el saloon de torn i poca pietat per l'enemic. Encara és possible visitar els sets de rodatge que imitaven els escenaris de les terres on es van edificar part dels fonaments del que avui són els Estats Units. I també descobrir com era la vida per allí en aquells dies, dominada per tipus durs sense escrúpols, amb la testosterona en plena forma. No fa falta molta anàlisi per a comprovar que d'aquells fangs vénen aquests llots que pringan l'actualitat. És estrany que només un dels moltíssims wésterns que es van filmar en aquests sets d'Almeria es dediqués a la figura del més buscat del moment: L'Home que va matar a Billy El Nen, rodada en 1967 per Julio Buchs amb Fausto Tozzi com a assassí i Peter Lee Lawrence com assassinat. Hi ha més de 40 títols dedicats a aquest mite, el primer, de 1911, i l'últim, de moment, de 2023. Entre tanta varietat hi ha fantasies com Billy the Kid contra Drácula (1966) o grans clàssics com Pat Garrett i Billy el nen (1973), amb banda sonora de Bob Dylan. És un personatge tan fascinant per als estatunidencs que fins a Dolly Parton –santa patrona del cardatge i genia dels negocis– va batejar amb el seu nom al seu gos, que posteriorment va ser el protagonista d'una saga de llibres infantils. Amb el temps, Billy the Kid s'ha convertit en una màquina de fer diners en la indústria cultural. Però parné era precisament el que no tenia la persona sobre la qual es va construir el mite, de la qual tampoc se sap tant com podria #suposar si es té en compte quantes vegades s'ha narrat la seva història. L'escriptor Éric Vuillard assenyala la feblesa de les dades biogràfiques que existeixen sobre el personatge en el seu últim treball, Els desperados. Una història de Billy el Nen (Tusquets. Traducció de Juan Manuel Salmerón). Un estudi de tot just 140 pàgines en el qual recorre la història de la fundació del país nord-americà a través de la figura d'aquest xaval, que va morir amb 21 anys. Entre les poques dades que es tenen d'ell, destaca que també podria #haver anomenat Henry i cognomenat McCarty o Antrim, encara que quan va morir se'l coneixia com Bonney, que tenia un germà i poc més. Vuillard, que es va fer amb el Premi Goncourt en 2017 pel seu llibre sobre l'ascens del nazisme, L'ordre del dia, es presenta en les entrevistes proveït de carpetes amb anotacions, preparat per a qualsevol pregunta. Resulta gairebé intimidante, perquè sembla que en qualsevol moment l'entrevistador pogués passar a ser l'entrevistat. I per molt d'afany que s'hagi posat en la lectura del llibre, és clar qui seria el guanyador en aquest intercanvi de rols.

Afortunadament, es tracta d'una persona calmada i respectuosa, que s'esplaia en les seves respostes des de la primera qüestió, l'evident: Per què es va interessar per aquest personatge gairebé llegendari? "Em vaig topar amb una fotografia de Jesse James i la seva núvia perquè estava llegint un llibre sobre el final del segle XIX, un moment essencial de la democràcia americana i la història del món", respon. Per a saber másCine. Després de la tomba burgalesa de Sergio Leone: "'El bo, el lleig i el dolent' sempre serà un clàssic immortal"Redacció: JORGE BENÍTEZ Després de la tomba burgalesa de Sergio Leone: "'El bo, el lleig i el dolent' sempre serà un clàssic immortal" Aquesta imatge en blanc i negre, que il·lustra la coberta del llibre, no té massa d'especial, és la típica instantània de l'època de dues persones posant molt rígides. Però el francès va detectar un matís en ells: la insolència que desprenen les seves mirades i el fet que sigui ella la que sosté l'arma. Desprenen una descaradura que, per a l'escriptor, s'ha perdut: «L'última vegada que a França va haver-hi molta insolència en la vida social va ser al maig del 68». Opina que ara la gent que protesta mostra una actitud més bel·ligerant, com en les manifestacions que estan protagonitzant els estudiants francesos aquestes últimes setmanes. Una cosa lògica, perquè la cultura i l'organització social han canviat a tot el món occidental. Com explica en aquest últim treball, durant un temps, els desesperats (el Nen i les seves colles) van tenir la possibilitat de ser irreverents. La seva era una actitud ideològica, no la conseqüència del seu ofici o de la seva posició social. Per a ells era moltíssim millor sobreviure com a malfactors que dedicar la vida al dur esforç de treballar en el camp o en una fàbrica per un sou miserable. «Ara hi ha més concentració de riquesa i les democràcies liberals són menys liberals», sosté l'autor. Segons observa, actualment l'arrogància ve des de dalt -del mateix Donald Trump, president dels Estats Units-, i això és una demostració que el poder és encara més injust i opressor. «A un alumne que estava en les protestes li van disparar una bala de goma a un metre de distància i li van trencar totes les dents, i un altre va rebre una en l'ull. És difícil ser insolent perquè els riscos són immensos», admet. Alhora que el tarannà rebel de la colla, a Vuillard l'atreia el succeït en la coneguda com a Guerra del comtat de Lincoln. Un títol una miqueta desmesurat per al succés perquè, en comparació amb conflictes armats com el de Vietnam o Crimea, el que va ocórrer allí va ser poc més que una baralla. Encara que hi hagués pistoles i morís gent, en perspectiva no va ser per a punt. Però si s'amplia la mirada, es pot veure com aquests fets són el germen de la democràcia estatunidenca.

«Quan vaig buscar informació sobre Billy, vaig sortir del comtat i vaig arribar a Nou Mèxic, on em vaig trobar amb la figura de Thomas Benton Catron, que tenia el bufet més important en Santa Fe i que avui encara pertany a la seva família», sosté. Aquest home va arribar a governador, després a senador i va acabar a Washington en plena fundació dels Estats Units. «Tenia la sensació que podíem seguir tota la història americana a través de l'ànima d'un petit rodamón com Billy», indica l'escriptor. La indústria cinematogràfica estatunidenca va crear un imaginari en el qual els primers colons d'Amèrica del Nord eren pobres europeus que van arribar allí a la recerca d'un món millor. Part d'ells es va quedar en ciutats com Nova York per a treballar en fàbriques (com va reflectir Charles Chaplin en Temps moderns) i uns altres es van anar a l'oest per a #fer agricultors. Però també va haver-hi pioners que van arribar de França o Anglaterra amb grans fortunes. Aquesta condició d'acabalats els va permetre #fer amb el control de l'economia, les terres i el poder. I són els seus descendents els qui continuen ostentant el comandament. «Actualment sabem que una gran majoria de les famílies més poderoses americanes van crear enormes monopolis patrimonials i mobiliaris i encara dominen el rerefons de la ideologia americana, tots els mites i totes les construccions ideològiques», assenyala Vuillard. «El mite americà ens diu que tots tenim una oportunitat i santifica la fortuna individual, però sabem que són coses contradictòries -continua- i la història de Billy i els desesperats és una manera de veure com els que no van tenir cap oportunitat van permetre que els grans propietaris dominessin la política». En aquest relat de l'inici del país, també esmenta un detall que no es pot passar per alt. Quan els grans propietaris van distribuir tots els beneficis que van obtenir després de massacrar als indígenes per a #fer amb el territori i van muntar els seus monopolis de ramaderia expansiva, etcètera, van decidir que havia arribat el moment de celebrar les primeres eleccions. Per descomptat, els guanys no es van repartir de manera equitativa amb el poble, encara que en la campanya electoral tots van prometre el contrari. Els seus eslògans proclamaven justícia econòmica, tranquil·litat a les fronteres i tot allò que encara es garanteix avui, perquè aquella campanya electoral primitiva no va distar molt d'una actual. El vencedor va ser Patt Garrett, del clan enemic de Dolan, al qual pertanyia Billy. Aquest va abandonar la ciutat i, aquí està la dada essencial, tant els seus amics com els seus rivals es van haver de posar a treballar a les ordres del nou mandatari. On van aconseguir feina? «Gairebé tots els malfactors es van fer agents de policia i així va ser com històricament van començar a #formar les forces de l'ordre», detalla Vuillard en el seu llibre. Patt Garrett descendia d'una família esclavista, per la qual cosa la seva relació amb la disciplina i l'ordre era molt autoritària.

Això resultava molt convenient per als grans propietaris, que així podien protegir els seus interessos i evitar les protestes dels treballadors. L'autor comenta que aquesta essència original encara es percep entre alguns integrants dels cossos de seguretat locals i es pot veure en «successos com la mort de George Floyd, per culpa d'un agent de policia». A més, molts dels governants estatunidencs del segle XIX provenien de famílies que es dedicaven al comerç d'esclaus i es van arruïnar en la Guerra de Secessió. Això va generar un ressentiment que, pesi al temps transcorregut, encara impedeix que els ciutadans negres tinguin el seu propi lloc en una societat igualitària. «Plató, el major filòsof de l'antiguitat, deia que hauríem de seleccionar als guardians de la ciutat amb cura. I això hauria de fer-nos reflexionar, perquè actualment una de les dificultats de la vida en societat resideix en les relacions conflictives i racistes que una part de les elits manté amb les persones que provenen dels antics imperis colonials», indica Vuillard. Podria existir en la contemporaneïtat un personatge equivalent a Billy el Nen, un xaval que va viure de pressa i va deixar -es pot suposar- un bonic cadàver? Que va preferir malviure a treballar de sol a sol, que va desafiar als poderosos i que va practicar la insolència fins al final? Una persona de la qual no es tenen massa dades verificables, però que es va convertir en un mite? Sorprenentment, l'escriptor tria a Sid Vicious, una de les figures més importants de la primera ona del punk, com a possible relleu del cowboy americà: «Durant un programa vaig escoltar la música dels Sex Pistols versionant My Way, la cançó immortalitzada per Frank Sinatra, que parla sobre un home major que ha viscut molt i mira cap al seu passat de manera nostàlgica -reflexiona-, però la interpretació de Vicious té notes molt fortes i la seva veu és molt irònica, trista». Vuillard considera que el grup britànic va voler llavors expressar que la seva generació no podia fer semblant exercici de memòria, perquè no té passat... però tampoc un futur. Més o menys, com li succeeix al protagonista del llibre. «A més, Sid Vicious va morir als 21 anys, com Billy», conclou l'escriptor, especialista a unir els punts de la Història. Els desesperats: una història de Billy el NiñoÉric VuillardTusquets Editors. 152 pàgines. 17 euros. Pot comprar-ho aquí