Crema Bogotà toca i es deixa tocar a Madrid

Després d'haver presentat, el passat 29 de setembre, el seu últim disc, Manufactures del Club de la Gent Sola, en una audició de molt petit format en els antics tallers del metre de la Nau de Motors de Pacífic, entre maquinària industrial i chisporroteo elèctric i sota una espectral llum vermellosa de forja, Crema Bogotà va tornar ahir Madrid per a, aquesta vegada sí, tocar les seves noves cançons en directe i posar a punt el seu gira. Va ser a l'atzar de batejada com a Formiguers Gira Vibra Mahou i en la mítica sala La Riviera, al costat del riu Manzanares, en un ambient també molt càlid i de proximitat, perquè el que tenen clar aquests nois de Cartagena és que no volen que l'èxit els allunyi del seu públic. Per això les entrades es compren fent cua en taquilla i hi ha un màxim de dos per persona. Amb certa nostàlgia analògica, que cada vegada sorprèn menys entre els nadius digitals que, com Antonio García (Cartagena, 1995), el cantant de Arde Bogotà, s'endinsen en la trentena sense tenir xarxes socials, en el concert es podia adquirir per 75 euros el disc en vinil, de col·leccionista, de Manufactures del Club de la Gent Sola, cridat a ser una fita musical a Espanya. I és que no en va aquestes onze cançons suposen un salt en la trajectòria dels cartageneros, que van començar allà pel 2017 amb una cançó que va agradar en Sony, van gravar el seu primer disc en el 2021, La nit, i van saltar a la fama amb el segon, Cowboys de l'A3, que inclou Els gossos, la cançó que es posaven els jugadors de la selecció espanyola per a #motivar en el Mundial i que Crema Bogotà va tocar en Cibeles en la rúa de la victòria. Construir un cor que no senti i evitar el sofriment emocional humà, com el de l'Home de Llanda del Mag de Oz. Aquesta és la idea entorn de la qual gira conceptualment l'últim treball de Arde Bogotà, gravat en els EastWest Studios de Los Angeles i que, per descomptat, és sobretot un disc de rock and roll, com subratlla Antonio, el de la greu veu. Dels mesos d'esforçat treball a Califòrnia, a les ordres del productor Joe Chiccarelli, no tenen un bon record (“les passem puto canutas”, diuen d'aquell “infern” de formigó i asfalt on van estar “gravant com a cabrons”), però van tornar molt satisfets del resultat que ara estan presentant en els escenaris, vestits, com marquen els cànons de la casa, com a galants de cinema dels cinquanta: pantalons amples de pinces i camisa de setí vermell (en el cas d'Antonio) sobre una samarreta imperi com la que lluïa Marlon Brando en Un tramvia anomenat desig. D'aquesta guisa, i saltant a vegades de l'escenari, al qual van fer pujar a un grup de fans que van corejar i van ballar totes les cançons, per a #deixar tocar pel públic congregat en la pista, Antonio i els seus van anar repassant alguns temes antics i tots els de l'últim disc, que va arribar a l'apoteosi al crit de “Benvinguts a la festa de la pena!” (Antifiesta).

Però no tot va ser mortificació per la felicitat que s'escapa i obliga a ballar amb el dolor (La torre Picasso, un dels seus himnes generacionals) o laments extáticos com els de Quina vida tan dura (en la qual Antonio va oficiar com saltimbanqui d'energia infinita), sinó que també va haver-hi espai per a l'esperança en una cançó com la lírica Oliveres, en la qual la llum travessa tots els metalls de la taula periòdica amb els quals s'ha volgut cuirassar el cor i anuncia l'arribada d'una primavera. Arribant a les dues hores d'un concert que s'havia presentat com un assaig general, Crema Bogotà es va endinsar, després d'agrair la nit íntima passada a Madrid amb tots els que han estat amb ells des del principi (“espero que la música ens porti a veure'ns en espais tan màgics com aquest”, va exclamar Antonio), en els concordes de la fosca La salvació. “Ha d'haver-hi una sortida”, resa la tornada d'aquesta cançó en la qual ressona l'esquinçadora col·laboració del tan plorat Enrique Morente amb Els Planetes en forma de triava a Aleix Vergés (Sideral), la impressionant Haurà d'haver-hi un camí, inclosa en el llegendari àlbum dels granadins La llegenda de l'espai (2007).