La mala consciència carrinclona

L’aritmètica primitiva de l’amor és que "u mes u fan dos, però u més u més u no fan tres, sinó que fan un de sobres". ¿Es poden estimar, en el sentit amorós, dues persones a la vegada? Sens dubte: és perfectament possible. Tenim el poliamor, tenim les relacions obertes... Però a la pràctica la cosa és complicada. Aquest és el nucli del llibre de Theodor Kallifatides que ara ens arriba: L’amor (Galàxia Gutenberg, traducció d’Elsa Compte). L’amor, segons Kallifatides, que mai sabem si és el protagonista de les seves novel·les, però que sovint ho sembla. També en aquest cas. El llibre es va publicar en suec el 1978, a les acaballes del moviment hippie, quan l’autor tenia 40 anys. El protagonista és el grecosuec Laki Sarris que, a la ratlla dels 40 anys, casat amb la Lena i amb un fill petit, el Johan, s’enamora apassionadament de la jove Li. Fins aquí, tot prou normal, oi? El fet diferencial de la història és la manera filosòfica com el Laki aborda la seva cruïlla sentimental: des de la seva intuïció ètica, no vol fer mal a cap de les dues dones que estima. "No, no és que l’amor sigui impossible en el nostre món. Ben al contrari, l’amor és senzillament massa possible. El que és impossible són les nostres idees sobre l’amor". Els fets l’arrosseguen, les idees el distreuen, el paralitzen. Al Laki el domina el que defineix com a "mala consciència carrinclona". Impossible escapar-se’n i, alhora, impossible decidir-se per l’una o per l’altra. No li passa com al bolero Corazón loco: el seu mal rotllo no és una bogeria indomable, és un mal interior emocional i conceptual: un conflicte de valors. Sent la necessitat intel·lectual d’ordenar el que li passa, i llavors la manera com ho ordena és una acció moral. Quina moral? Quina mala consciència? Tot i no creure en cap Déu, la seva moral és la cristiana, no hi pot fer res. Més enrere, li queda Plató. Però els seus dos amors no són platònics, sinó ben reals, físics: amb les seves olors i paraules, amb sopars i escapades, amb rutines, amb tota la càrrega psicològica i material. Perquè, com a bon grec, necessita envoltar-se de persones, d’amistats, de sentiments, d’amor. "La vida grega és, en primer lloc, una vida en comú. I jo soc grec", diu el Laki. Esclar: idiota, en grec, significa individual. La soledat és una derrota. El Laki-Kallifatides diu que ens enamorem perquè estem cansats de ser qui som: no busquem una altra persona, sinó un altre jo. Però llavors, una vegada i una altra caiem en tots els errors del primer enamorament. Què més? Doncs que el misteri de l’amor és que el que és estimat no entén mai el qui estima. Ni la Lena ni la Li l’entenen. Ni ell entén gaire què li passa ni sap com sortir de la teranyina. És capaç de pensar molt i incapaç d’actuar. De teories, no n’hi falten: primer ens enamorem del nostre desig, després ens enamorem del nostre enamorament i, finalment, a vegades, ben poques, ens enamorem de l’altra persona. O: en l’amor hi ha l’edat del sexe i l’edat de les paraules.