Per què Trump du un vestit barat?
El 5 d’octubre, en plena campanya per a les eleccions de mig mandat, Donald Trump va pronunciar un discurs a Nebraska. Res de nou: grandiloqüència patriòtica i estarrufament discursiu sobre la grandesa d’Amèrica. Acabat el discurs, va sonar Y.M.C.A., dels Village People, aquella cançó que als anys setanta es va convertir en una icona de la cultura gai i que avui Trump ha adoptat com a banda sonora de campanya. El president es va lliurar aleshores al seu ja característic ball robòtic, fins que un moviment va deixar al descobert un detall inesperat: l’etiqueta del vestit, amb el nom de Jos. A. Bank. Una marca nord-americana que, d’entrada, semblava coherent amb una de les proclames més recurrents de Trump: consumir productes fabricats als Estats Units. Però és excepcional el cas de Trump i les seves mesures proteccionistes en la moda? Al llarg de la història, moltes modes que avui ens poden semblar fruit de preferències estètiques responien, en realitat, a interessos econòmics i disputes entre països. La dinastia dels Habsburg va convertir, des de Carles I fins a Felip II, el negre en un color emblemàtic de les corts europees. Més enllà del fervor religiós, sovint assenyalat com a motiu principal d’aquesta preferència, també hi havia interessos polítics i econòmics. El pal de Campeche, procedent de Mèxic, permetia obtenir tintures negres intenses i brillants, molt apreciades en la indumentària cortesana. El seu comerç va generar importants beneficis i va contribuir a consolidar les xarxes mercantils de la monarquia hispànica, en un context de rivalitat entre potències europees. Lluís XIV i el seu ministre Jean-Baptiste Colbert també van entendre la importància que el mateix rei vestís teixits produïts a les manufactures reials franceses. La cort imitava el monarca i adoptava les modes que ell consagrava, de manera que el consum de teixits francesos acabava revertint en l’economia nacional. Al segle XVIII els cotons estampats indis, coneguts com a calicoes i chintz, van gaudir d’un gran èxit a Europa, fins al punt d’amenaçar els fabricants anglesos de llana i seda. Per protegir la indústria pròpia, el Parlament anglès en va restringir la importació i la venda, en un intent de frenar una moda que podia tenir greus conseqüències econòmiques per al país. Aquests precedents històrics troben un paral·lelisme en les mesures que Trump pretén promoure. La Xina és un dels grans competidors econòmics dels Estats Units i, alhora, una de les principals potències mundials en la fabricació de moda, juntament amb l’Índia. Promoure la roba fabricada als Estats Units pot afavorir la indústria pròpia i perjudicar, alhora, el competidor xinès. El problema és que la marca del vestit de Trump, Jos. A. Bank, malgrat ser nord-americana, externalitza una part important de la producció a la Xina i Bangladesh. Per tant, és possible que el vestit del president s’hagi fabricat a l'Àsia i no pas als Estats Units, aquell país que no es cansa de prometre que tornarà a fer gran.
