Contemplar l'horror des de la distància confortable de la pantalla
Vivim en una època en què res no queda fora de l’ull. Ho fotografiem, ho gravem, ho retransmetem, ho compartim, ho arxivem. La realitat ha deixat de ser només el que ens passa: és també el que mirem. Lluís Calvo (Saragossa, 1963) parteix d’aquesta mirada omnipresent a L’Ull que tot ho veu. Matèria i horror, un assaig que desborda els límits convencionals del gènere per explorar la relació entre matèria, cos, violència i fascinació. L’horror té una característica incòmoda: ens atreu. Si no fos així, no ens costaria tant apartar els ulls. Calvo no el tracta com una extravagància reservada als monstres o als criminals. Es troba en els cossos, els objectes, els espais que habitem, la tecnologia que ens promet control i la violència que preferim imaginar sempre lluny de casa. L’horror no necessita entrar per la porta perquè, de fet, ja hi viu. L’Ull que tot ho veu ens fa desmuntar la fantasia segons la qual la civilització ens ha protegit de la nostra naturalesa més brutal. Matèria és l’altra paraula clau. El cos és matèria, i la ferida, i la mort. També ho són els rastres que deixem, els objectes, les ruïnes, allò que es deteriora i allò que sobreviu a qui ho va construir. Volem pensar que som éssers intel·ligents, racionals, espirituals, creatius. Ens costa molt més assumir que també som carn que envelleix. El cos ens recorda que no som invulnerables i que tota arquitectura humana acabarà sotmesa al temps. L’horror comença allà on s’acaba la fantasia del control. Calvo no construeix un assaig lineal ni acadèmic. El llibre avança per connexions entre literatura, filosofia, art, ciència, espiritualitat o psicogeografia, i converteix cada desplaçament en una nova manera de mirar. No ofereix un mapa tancat: obre portes i fa dansar el món inorgànic. Pensar aquí no significa acumular coneixement, sinó deixar que les idees modifiquin la percepció. La lectura es converteix així en una experiència activa que qüestiona la manera habitual d’entendre el món, renova la idea d’humanitat i convida a sortir de la perspectiva antropocèntrica: les plantes i les pedres també són humanes. Mirar no és una acció innocent Quan el dolor apareix cada dia davant nostre, corre el risc de convertir-se en decorat. La tragèdia entra al menjador entre dos anuncis. La guerra es consumeix mentre sopem. La mort es converteix en una imatge que podem ampliar amb els dits i abandonar amb un moviment del polze. Ens hem acostumat a l’horror sense haver-lo de suportar físicament. Veure sense tocar, saber sense implicar-nos, contemplar la catàstrofe des de la distància confortable de la pantalla. Calvo posa el dit en aquesta ferida: mirar no és una acció innocent. Qui mira decideix què mira, des d’on ho mira i, sobretot, què en fa, d’allò que ha vist. La mirada pot comprendre, però també pot dominar; pot acostar-se, però també pot convertir l’altre en objecte; pot donar visibilitat o transformar el sofriment en espectacle.
