Quan un dorsal explica la història d’un futbolista: de la decepció a brillar

"El primer dia que el vaig veure jugar era tot tan perfecte i tot tan preciós, el camp, sota les muntanyes, el seu futbol amb sis o set anys, tot, tot, que vaig sentir la necessitat d'agenollar-me i donar les gràcies a Déu. No sé si algú em va veure. No m'interessa. L'únic que sé és que en aquell moment vaig notar que Déu l'havia posat allà per a mi i que faria realitat el meu somni d'aportar un crac al país. Va ser una cosa increïble. Una cosa que havia somiat. Va ser una sensació única, molt brutal. Com un èxtasi". Aquestes paraules les va pronunciar l'entrenador Sergio Bustamante. Feien referència a Yáser Asprilla, el principal reclam ofensiu del Girona en aquest inici de temporada. El colombià va aterrar a Montilivi amb les expectatives altíssimes i un seguit de highlights a les xarxes socials que feien preveure que podia marcar una època. Li van donar el dorsal 10, propietat de noms il·lustres que enamoren els aficionats. Però la patacada va ser tan grossa que va acabar a Turquia, on tampoc va encaixar. Ara, amb el 22 a l’esquena, ha abandonat els somnis de grandesa de la Champions i ha abraçat el fang de la Segona Divisió per convertir-se en el pitxitxi de l’equip de Quique Álvarez, que rep aquest diumenge l’Andorra (18.30 hores, LaLigaTV Hypermotion). El cop de realitat és productiu per a Asprilla, que en els set partits que ha jugat aquest curs ha fet més gols (cinc) que en els cinquanta que havia disputat des del seu fitxatge (quatre). No hi ha ningú més al vestidor que presenti unes xifres similars: per citar-ne uns quants que haurien de ser diferencials, Van de Beek ha fet un gol en sis partits; Abel Ruiz, dos en vuit; Bryan Gil, cap en set; Carles Pérez, dos en sis, i Vanat, un en cinc. Comptant també Asprilla, tots, excepte Carles Pérez i Vanat, van ser fitxats l’estiu de la Lliga de Campions. Van baixar de categoria i, si avui s’acabés el campionat, no farien ni el play-off d’ascens: el Girona és setè, a un punt del sisè i a sis de l’ascens directe. Ja s’han disputat nou jornades. L’origen de gairebé tots els mals d’Asprilla se situa en el preu que el Girona va pagar per ell el 2024. És el fitxatge més car de la història: 18 milions d’euros que podien enfilar-se a 25 amb les variables per a un extrem que llavors també jugava a Segona a Anglaterra. Però va haver-hi un altre condicionant, l’entrega del dorsal 10, que encara obre el seu perfil a les xarxes socials. Un reconeixement que mesos més tard fins i tot provocaria l’estirada d’orelles del llavors entrenador Míchel Sánchez. “És un noi jove, amb molt talent, i quan li vam donar el 10 vaig pensar que ens havíem equivocat. Perquè aquest dorsal te l’has de guanyar. Asprilla és un gran futbolista i segurament se’l mereixerà, però regalar-lo a algú que acaba d’arribar, que ha costat molts diners i tothom hi té posades moltes il·lusions… Crec que tot això ha fet que encara li hagi costat més entendre el que volem, però és un bon nano que anirà a més”, vaticinava l’actual tècnic de l’Ajax, que no es va equivocar amb la profecia i un any i mig després el va veure desfilar cap al Galatasaray, on va marxar cedit amb una opció de compra. Com que tampoc va convèncer, no la van executar. Aquest estiu va tornar una altra vegada a Girona, però el 10 ja havia volat i, com si volgués començar de nou, va escollir el 22 que va fer servir durant el seu pas per Istanbul. I els gols han començat a caure: un a Còrdova, dos contra el Las Palmas, un a Gijón –on va ser multat per ensenyar una samarreta en què es llegia "Dios tiene el control"– i un a Tenerife en el retorn de la finestra FIFA, on va tenir minuts amb la selecció de Colòmbia després de gairebé un any d’absència. Però no tot va de gols: també està guanyant confiança. “Està demostrant el futbolista que és, però ha de continuar demostrant-ho. Jo estic molt content amb ell. El veig bé i implicat: és valent, demana la pilota, és diferent dels altres. Vull jugadors així”, valora Quique Álvarez. Asprilla va ser el jugador estrella per l'afició el mes d'agost. D’Eloi Amagat a Portu El 10 gironí, com passa a la majoria dels llocs, gairebé sempre ha estat destinat a futbolistes especials. Aquest any és propietat de Portu, que fa poc va tornar als terrenys de joc després d’una greu lesió que el va allunyar de l’activitat durant deu mesos. “El club em va preguntar si el volia perquè estava lliure, i el vaig acceptar. És un número bonic, i encaixa perfectament amb la motivació d’aquesta temporada, amb el meu retorn i l’objectiu que tenim, que no és cap altre que l’ascens a Primera”, explica el murcià, una llegenda a Montilivi, amb 198 partits en set temporades. Abans el van tenir Borja García, 233 partits en vuit temporades i un dels dos futbolistes que han viscut els dos ascensos a Primera; Samu Saiz, 120 partits en quatre temporades, i Eloi Amagat, 194 partits en nou temporades i l’únic jugador de la història del club en defensar el Girona a Tercera, Segona B, Segona i Primera.