El Paisatge Dolç i Salat, el racó manxec que aspira a patrimoni de la #Unesco

Així com la gastronomia moderna es rendeix a la combinació del dolça amb el salat (swavory ho criden en anglès), hi ha un rinconcito de Guadalajara que guarda en les seves entranyes aquests oposats com si d'un contrast de sabors es tractés. Al llarg d'uns 220 quilòmetres quadrats, el salat i el dolç conformen el territori que s'estén entre la vila d'Atienza i la ciutat de Sigüenza, exercint el seu influx no sols en l'entorn natural sinó també en l'humà. Aquesta convivència en un mateix conjunt de deus d'aigua dolça i salines de gran puresa és la que fa que aquest lloc, al qual s'ha donat el bell nom de Paisatge Dolç i Salat, hagi estat inclòs en la llista indicativa d'Espanya per a aspirar a ser declarat patrimoni mundial per la #Unesco. Una decisió que es prendrà al llarg de 2027 i que basa el seu mereixement a #tractar d'un lloc excepcional, amb dues ànimes, en el qual resideix un gran valor paisatgístic, etnològic i ecològic. És el riu Salat el que vertebra el nord d'aquest espai, en el qual descansa, a més, un riquíssim patrimoni històric i artístic. Un riu que és la font de proveïment i l'origen de la qual, des de l'edat mitjana, va ser la principal zona de producció de sal de l'interior de la península Ibèrica: les explotacions ancestrals de Gormellón, la Olmeda i Imón, les més riques del regne, els beneficis del qual van servir en el segle XII per a finançar les obres de la catedral de Sigüenza. Unes salines que, amb els seus safaretjos, sínies i cocederos, han arribat fins avui en un excel·lent estat. Com a contrapunt a aquests paratges erms i desarborats, el riu Dolç domina el sud del territori, modelant al seu pas un espectacular catàleg de falçs i goles, campanyes i terres agrícoles, hortes i hortes llustroses que contrasten amb els erms i que donen vida a pobles com Pelegrina i La Cabrera. En els seus voltants s'estén el parc natural Barranco del Riu Dolç, dominat per un profund canó cisellat pel corrent, a la vora del qual creixen els quejigos, les savines i els ginebres. És tot un paradís per als senderistes gràcies a les seves rutes encaixonades entre aigua, roca i vegetació, que discorren en paral·lel a la bretxa. Alçant la vista, és fàcil donar amb voltors lleonats, àguiles reals, falcons pelegrins i chovas piquirrojas sobrevolant les parets escarpades. I en les riberes, cada punt irrompen garses, ánades reals, algun simpàtic blauet. Aquest mateix entorn privilegiat va ser el que va captivar a Félix Rodríguez de la Font, qui el va convertir en el plató natural de la seva sèrie televisiva L'home i la terra. És aquí on el famós naturalista va rodar aquella escena impactant en la qual una cabra muntesa és atrapada per les arpes d'una àguila i transportada per l'aire sota les falçs poderoses. En la seva memòria, l'avui anomenat mirador de Félix Rodríguez de la Font permet admirar la grandiositat del paisatge des d'un elevat promontori.