Jacques Barsac, gendre i biògraf: "Charlotte Perriand detestava als arquitectes postmoderns com Ricardo Bofill"

Jacques Barsac enfonsa les seves arrels en un petit poble situat en el cor de les Landes. En aquest reducte va venir al món en 1952. La seva família materna és d'origen espanyol. "Havia fugit de Castella per a #instal·lar a França amb el profund desig de #integrar. Malgrat aquesta voluntat de passar pàgina, Espanya sempre estava present en segon pla, ja que els refugiats de la Guerra Civil eren nombrosos a la regió". La seva adolescència discorria entre arbres, però "m'avorria a les Landes i sempre vaig tenir el desig de marxar-me per a descobrir món. I, en primer lloc: París". "Record haver travessat la frontera espanyola en 1971, en temps de Franco, amb un curs de sociologia sobre el marxisme que havia quedat en la safata posterior del meu petit cotxe. Quan el duaner ho va descobrir, em vaig preocupar. Ho va fullejar i m'ho va retornar sense dir una paraula. Amb la política no es feia broma en temps de Franco, però hi havia duaners de ment oberta". La filla de Jacques, Tessa, la néta de Charlotte Perriand, "va reprendre el contacte amb Espanya, perquè paradoxalment mai parlàvem espanyol en la família. Ella ho parla perfectament i viu la majoria del temps a Tenerife". Sí. Barsac està casat amb Pernette Perriand, la filla de la cèlebre dissenyadora. Jacques Barsac i Pernette Perriand, la filla de la cèlebre dissenyadora.CASSINA_#S.DeMonte Comença Economia en la Universitat de Bordeus. Ho abandona. Comença Sociologia. Ho deixa. Al París de 1974 se submergeix al cinema. Als dos mesos realitza el seu primer curtmetratge (d'animació), seleccionat a Cannes en la secció Perspective du Cinéma Français. "Allí vaig descobrir a Wim Wenders, Fassbinder i molts altres; freqüentàvem el mateix bar a Cannes. Record haver passat mitja hora, tot sol, amb Marcello Mastroianni, en una petita sala d'una emissora de ràdio, esperant per a sortir en antena. Per a no parlar-me, em va fer creure que havia perdut la raó interpretant davant els meus ulls atònits el paper d'un ancià senil. Jo tenia 20 anys. Treia la llengua cada vegada que li feia una pregunta per a no respondre'm". Jacques Barsac es treu unes perrillas com a ajudant dels germans Baschet, inventors de l'escultura sonora en els anys 60. "Eren personatges excepcionals. Gràcies a ells vivia en un món ric intel·lectual i humanament, amb persones procedents de tots els països, especialment d'Amèrica Llatina. En aquella època, molts artistes i escriptors havien fugit de l'Argentina i Xile". Charlotte Perriand i la mà de Le Corbusier (1928).#PJ©ARCH #CP_ADAGP26 Double Chaise Longue, de Charlote Perriand.s.de Muntanya Realitzadora de documentals per a la televisió durant més de 25 anys, va modelar una pel·lícula sobre Le Corbusier en 1986 i una altra sobre Charlotte Perriand "i així va ser com la vaig conèixer i com va començar tota la història. Vaig passar un any fent aquest documental. Per tant, em vaig submergir en la seva vida per a contar-la". En la gestació d'aquesta última pel·lícula "vaig conèixer a Pernette.

Era l'assistent de la seva mare, va col·laborar amb ella durant més de 20 anys". Com era Charlotte Perriand? "Vaig tractar a Charlotte Perriand diàriament durant 15 anys. Mai vaig mantenir una relació professional amb ella, però vaig passar més d'una dècada parlant d'arquitectura, disseny, política, ciència, informàtica i de la vida. En els anys 90 parlàvem d'Internet i de les seves promeses, o de les imatges generades per ordinador aplicades a l'arquitectura. Jo era un pioner de les noves tecnologies. Ella tenia més de 90 anys". Barsac la va convèncer perquè escrivís la seva autobiografia, Uneix vie de création, publicada en 1998. Fins i tot recorda Barsac el dia en què Charlote Perriand li va lliurar la primera pàgina. "Va ser molt emocionant. Em vaig limitar a transcriure cada pàgina del seu manuscrit a l'ordinador, com un secretari, fent-li mil preguntes perquè requerís detalls o desenvolupés aspectes que em semblaven importants. Va ser com un ping-pong entre nosaltres durant anys. Jo li retornava la pilota. Però insisteixo: va ser ella qui va escriure el seu llibre –sola davant la pàgina en blanc– de pròpia mà". Charlotte Perriand en la coberta d'un vaixell.P.Gutmann©ARCH #CP_ADAGP26 "Estava obsessionada amb la creació, però també sabia #relaxar. Podia cantar una cançó picant al final d'un menjar fins a fer enrojolar a un estudiant de Belles arts d'avui. Alguna cosa que ja no podem imaginar en els nostres dies. Havia conservat aquesta tradició de les vetllades en els refugis de muntanya, on homes i dones cantaven a ple pulmó". Gendre. Biògraf oficial. Autor del seu documental. Jacques, com era Charlotte? "Havia desenvolupat el sentit de la igualtat entre homes i dones gràcies a l'alpinisme. Quan s'ascendeix fins al cim, units els uns als altres per una corda, quan es travessen dificultats o s'adorm en un refugi compartint el mateix espai, homes i dones són iguals". Una humanista que va intentar oferir (ens confessa Jacques) el millor al major nombre de persones. "L'ofici de l'arquitectura consisteix a treballar per a l'ésser humà, va escriure Perriand en 1936. Va posar la seva professió al servei del seu compromís i de les seves conviccions". Paravent Ambassade, de Charlote Perriand (Cassina).P. Pansinii "Tenia un costat de Passionera, especialment quan va denunciar la Gran Misèria de París en 1936. Era una cap de grup. Reunia i organitzava a joves arquitectes de sensibilitat similar a escala europea per a defensar la nova arquitectura moderna. Sentia passió per la ciència. Per aquesta raó va triar publicar el seu llibre autobiogràfic amb Odile Jacob, filla de François Jacob, premi Nobel de Medicina, per a poder conèixer-ho i parlar de ciència. Li agradava intercanviar opinions amb els estudiants sobre la seva visió de l'arquitectura. Però detestava als arquitectes postmoderns com Ricardo Bofill. Era molt rigorosa en el seu treball. Valorava especialment el diàleg amb els artesans i sempre buscava com anar més lluny amb ells en les seves realitzacions.

Els considerava músics que interpretaven la seva partitura. Triava als millors. La creació era el centre de la seva vida. Cal imaginar a una senyora de 95 anys cridant-te a les onze de la nit per a parlar-te d'una idea que acaba de tenir". Perriand i la seva relació amb Espanya L'exposició Charlote Perriand. La llibertat de repensar el món aprofundeix en perspectives que sobrepassen la seva faceta com una de les més influents dissenyadores del segle XX. Al costat dels seus treballs més coneguts es encaman els seus intensos escarceos amb la fotografia i el seu amor per la naturalesa, manifestat durant els seus viatges per Espanya, en els quals va entaular una profunda amistat amb l'arquitecte català Josep Lluís Sert. Es van topar en 1927 en l'estudi de Le Corbusier i Pierre Jeanneret (col·laborador-mà dreta del padrí del Moviment Modern i Internacional-Racionalista). Sortida de missa, fotografia realitzada per la dissenyadora a Eivissa en 1932.©ARCH #CP_ADAGP26 És una mostra meticulosament ordenada. A Charlotte "no li agradava el caos. Era una treballadora incansable, reflexiva i rigorosa. Però no era obstinada. Quan una idea no era acceptada pel seu interlocutor, 10 dies després li feia creure que havia estat ell qui havia tingut la idea. Així aconseguia sovint que el promotor dels Arcs, a Savoia, acceptés les seves propostes". "Després de la mort de Charlotte Perriand, Pernette es va quedar sola per a gestionar el llegat físic i moral de la seva mare. Vaig decidir prendre'm un any sabàtic en la meva carrera com a realitzador per a ajudar-la. I després mai vaig tornar a fer una pel·lícula", ens apunta Barsac. Ell i la seva dona s'han deixat la pell per a situar en primera fila a l'arquitecta i dissenyadora. "He dedicat la meva vida a l'obra d'aquesta dona increïble a la qual historiadors, marxants i periodistes situaven sempre sota la tutela d'homes com Le Corbusier, Jean Prouvé, Pierre Jeanneret, entre altres. Afortunadament, gràcies a les exposicions, els llibres, les conferències, els programes i l'edició, les coses estan canviant. A poc a poc, Charlotte Perriand està ocupant el lloc que li correspon". Ombra Tòquio, de Charlotte Perriand (Cassina).Cassina Com afirma Barsac, "la història de les arts en general, i de l'arquitectura en particular, ha estat escrita per homes. Per sort, disposem de 70 anys d'arxius de Charlotte Perriand. A partir d'aquests arxius escric els meus llibres. Em va marcar un document que vaig trobar entre la seva correspondència i que revela la condició de les dones. Es tracta d'una carta d'un banc dirigida al seu marit, Jacques Martin, datada en 1963. Li demanava que acudís a la sucursal per a signar un document autoritzant la seva esposa, Charlotte Perriand, a obrir un compte bancari".

Charlotte Perriand i la seva filla Pernette (en el sòl), en 1988.©Cassina Historical Arxivi En aquells dies (l'era de necessitar el vistiplau del seu marit per a obrir un compte en el banc), "ella dirigia la modernització del Palau de les Nacions, seu de la #ONU a Ginebra, una obra immensa que va durar 10 anys en un dels palaus més grans d'Europa. Vist retrospectivament, resulta senzillament inimaginable. Amb la perspectiva del temps, ens adonem que era Le Corbusier qui la necessitava a ella per al disseny del mobiliari i l'equipament, i no al contrari". El gendre de Charlotte ha escrit més de 2.000 pàgines sobre les avançades idees sobre el disseny de l'arquitecta. Una obra compilada en quatre volums "que resulta difícil resumir en unes poques frases, a més de llibres sobre les seves fotografies o sobre la seva història al Japó". La seva dimensió visionària "es troba en els seus mobles. Amb Pernette editem amb Cassina obres els dibuixos de les quals daten de fa entre 50 i 100 anys. Les introduïm en el món contemporani i veiem que continuen resistint plàstica i funcionalment avui dia. Combinen perfectament amb creacions de dissenyadors vius. Es va avançar dècades a la majoria dels seus contemporanis. Per exemple, va anticipar el model Ikea a la fi dels anys 40". La relació Perriand-Le Corbusier "Després d'una sòlida formació en la École Centrale donis Arts Décoratifs, Charlotte Perriand va trucar a la porta de Le Corbusier a la fi de 1927 per a #formar en arquitectura, no per a dissenyar mobles. Es va xopar d'arquitectura moderna durant set anys, en la millor escola del món: l'estudi de Le Corbusier i Pierre Jeanneret. Va treballar en algunes de les majors obres mestres de l'arquitectura: la vila Savoye, la vila Church, el Pavillon Suisse, la Vaig citar du Refuge de l'Armée du Salut, etc.". Charlotte Perriand va llegir els llibres del mestre suís Vers une architecture i L'Art décoratif d'aujourd'hui i va tenir clar que volia estudiar arquitectura. "Gairebé no hi havia dones a les escoles de Belles arts. La frase masclista de Le Corbusier, aquí no brodem coixins, destinada a fer-li entendre a Charlotte que es tractava d'un treball per a homes i no per a dones, és com menys reveladora". Això li va deixar anar quan la parisenca va trucar a la porta del deïficat arquitecte. Tòquio Chaise Longue, de C.P.Cassina La instal·lació Bar sous le toit en el Saló de Tardor de París, en 1927, va trastocar els codis del disseny. "Charlotte tenia 23 anys i se sentia alliberada de la seva formació. Es va inspirar en les tècniques automobilístiques que veia al carrer: la xapa plegada, cromada o pintada, el tub i, sobretot, en un mètode de disseny dels llocs de treball en fàbriques o oficines: el taylorisme. Aquest mètode li va permetre #desprendre de la decoració i inventar la seva pròpia estètica, amb un enfocament funcionalista i minimalista". I puntualitza: "En 1928 va col·locar un far d'automòbil per a il·luminar el seu menjador".

Le Corbusier i el seu cosí, Pierre Jeanneret, no van disposar de departament d'interiorisme com a tal. Així que li van proposar a Charlotte que s'associés amb ells "perquè estaven molt endarrerit en l'àmbit del mobiliari modern de metall. Quan va conèixer a Charlotte Perriand, a la fi de 1927, Le Corbusier tornava de Stuttgart, on havia descobert els mobles tubulars de la Bauhaus. Les dues viles que havia construït en un barri experimental, enmig de construccions de la Bauhaus, estaven buides, a excepció d'un llit tubular, un armari i una petita taula". Una mica trist tot, no? Le Corbusier va teoritzar sobre l'equipament domèstic, "que reduïa a armaris, cadires i taules; no havia dissenyat cap moble modern per a equipar les seves viles. Per això la trobada amb Charlotte Perriand li va interessar enormement. En descobrir el Bar sous le toit, descobreix que aquella jove de 24 anys sap dissenyar mobles i desenvolupar-los amb noves tècniques basades en l'ús del metall, i que compta amb artesans capaços de fabricar-los". L'arquitectura pre Perriand de Le Corbusier estava concebuda per a ser vista, com una escenografia de la modernitat. Després es va convertir en una arquitectura per a viure o, més exactament, en una arquitectura habitable, amb espais d'emmagatzematge i tot el mobiliari necessari per a la vida quotidiana". Bureau Bumerang, de Charlote Perriand.Cassina Com va desaparèixer el nom de Charlotte Perriand "En 1930 va ser Charlotte Perriand qui va realitzar l'estudi de l'habitatge mínim, que Le Corbusier publicaria sota el seu nom en el seu llibre La Ville radieuse, en 1935, sota la denominació de La cèl·lula de 14 #m² per habitant". Quant es pagaria avui a Espanya per llogar un cuartucho d'aquestes dimensions? Millor no ens fiquem en aquest fregat… "Això és el que va escriure Le Corbusier al març de 1932:' Certifico que la Sra. Charlotte Perriand, arquitecta a París, treballa amb nosaltres com a associada des de fa diversos anys, especialment en els treballs relacionats amb l'equipament de la vida domèstica. La Sra. Perriand posseeix en aquest àmbit qualitats excepcionals d'invenció, iniciativa i realització. Era ella qui tenia tota la responsabilitat en la realització dels nostres equipaments domèstics'". Un de les fites de Le Corbusier és la tan nomenada fins a l'extenuació Unité d'habitation de Marsella. "Recorre a ella [a Charlotte] per a fer habitable el seu projecte amb pares i molts nens. Li diu: Estaria molt content si poguessis introduir, en el punt adequat, un petit ajust que se't dóna bé, és a dir, el toc d'una dona pràctica, talentosa i amable al mateix temps". Aquí ho deixem… Nuage à plots, de C.P. (Cassina).Cassina El relat que ara ens conta Jacques Barsac és un dels punts, centenars, milers, de casos al llarg de la infame història d'anul·lar a les dones en l'art (Camille Claudel, Lee Krasner, Gerda Taro, etcètera).

"Quant a la forma en què Le Corbusier es va atribuir l'autoria exclusiva dels famosos mobles tubulars de 1928, editats per Thonet a partir de 1930, esborrant el nom de Charlotte Perriand després de la guerra, la història és la següent: la patent d'invenció de la cèlebre chaise longue basculant dissenyada per Charlotte Perriand va ser sol·licitada el 8 d'abril de 1929 a nom de Sra. Scholefield, de soltera Charlotte Perriand, Srs. Jeanneret (Charles Edouard), conegut com a Le Corbusier, i Jeanneret (André Pierre)". Uns dies després, per a simplificar, es "va decidir utilitzar l'ordre alfabètic per a denominar els nous mobles tubulars. El seu nom va passar a ocupar el primer lloc i el de Charlotte Perriand, l'últim. Amb motiu de la reedició de quatre mobles tubulars per Heidi Weber en 1959, Le Corbusier va eliminar els noms de Charlotte Perriand i Pierre Jeanneret. Va imposar únicament la seva signatura en els mobles i els seus inicials, LC, per a denominar cada model". La butaca de suport basculant, B. 301 en l'edició original de Thonet de 1930 va passar a LC103 en l'edició de Weber i després a LC 1 en la de Cassina en 1965. Table Sicard.Cassina "La chaise longue B. 306 de Thonet en 1930 va passar a ser LC 104 per a l'edició Weber a partir de 1959 i després LC 4 per a Cassina a partir de 1965. Durant mig segle, aquestes obres mestres del disseny es van vendre únicament sota el nom de Le Corbusier, sense esmentar a Charlotte Perriand, el nom del qual l'arquitecte va fer desaparèixer. En els anys 60 i 70, el nom de Le Corbusier, el mestre de l'arquitectura moderna, era cèlebre a tot el món. Per als editors constituïa una autèntica marca comercial, mentre que Charlotte Perriand era una dona i Pierre Jeanneret estava àmpliament oblidat". De la primera etapa professional de Charlote Perriand, abans de #independitzar del duo Le Corbusier-Jeanneret, Jacques Barsac destaca Travail et Sport (1927-1928), "que mai va poder realitzar: un dúplex extraordinari en el qual l'usuari conrea el cos i l'esperit. També està el projecte de la Maison au bord de l'eau de 1934, que construïm 80 anys després de la seva concepció amb Louis Vuitton, al desembre de 2013. Quant al mobiliari, m'agrada especialment la Table tube d'avion de 1928, que forma part de la Collection Cassina iMaestri. És una autèntica invenció constructiva i plàstica". Evolució ideològica i estètica de Perriand La dissenyadora i arquitecta es va moure, ideològicament, en les proximitat del comunisme "fins al pacte germà-soviètic de 1939. Va viatjar a Moscou en 1931 i en 1934 per a jutjar per si mateixa el paradís en la terra que suposadament encarnava la Unió Soviètica". Va tornar d'un segon rondo per aquell vast país convençuda que no es podia jutjar el comunisme a través de la Unió Soviètica, "un país endarrerit segons ella".

La revolució, pensava, hauria de #haver produït a "Europa occidental, amb la seva potència industrial, les seves organitzacions col·lectives, els seus treballadors que havien aconseguit cert grau de desenvolupament cultural, social i econòmic, i la seva elit intel·lectual. Sempre va conservar la nostàlgia d'un sistema polític teòric que no pot #realitzar donada la naturalesa de l'ésser humà". Petit bureau en formi lliure, de Charlote Perriand.Cassina Mai es va distanciar del metall, ni del formigó, però "davant el fracàs de l'edició dels mobles tubulars per Thonet en els anys trenta, perquè eren massa cars i no agradaven al públic, va canviar de paradigma. Va escriure en la revista L'Architecture d'aujourd'hui al gener de 1935: 'Ja no farem formalisme ni constructivisme, no afirmarem la corba o la recta, la pedra o el ciment, el blau o el vermell, la fusta o el metall, sinó que utilitzarem cadascun en el lloc i de la forma que resultin útils, tècnica i fisiològicament'. Charlotte Perriand no era dogmàtica. Era una creadora pragmàtica, que tenia en compte els llocs, el país, el programa, les tècniques disponibles, l'economia, etc.". La societat demandava mobiliari modern. El metall resultava onerós. Charlotte "recomanava, cap a 1936, comprar mobles d'oficina de xapa plegada –armaris d'emmagatzematge, prestatgeries, etc.– i pintar-los amb els colors que a cadascun li agradessin. Aquest mateix any va publicar dibuixos d'armaris de fusta en un important periòdic comunista dient: Faci que els hi fabriqui el seu fuster. També aquest mateix any va dissenyar un seient plegable tubular (que no tindria cap èxit)". Double Chaise Longue en Synthèse donis Arts de Tòquio (1955).©ARCH #CP_ADAGP2026 el Japó va transformar les seves línies i els seus materials. Estem en 1940. La dissenyadora va viatjar allí, i "va utilitzar bambú i fusta. Va escriure en el catàleg de la seva exposició de 1941: 'He treballat al Japó amb els materials i les tècniques disponibles: no podia ser d'una altra manera; no ha de #deduir d'això que, per ser el bambú el material més utilitzat, el futur pertanyerà a aquest material; ben utilitzat i tècnicament millorat, tindrà el seu lloc, però continuo confiant fidelment en l'aportació de nous materials i tècniques; quan siguin alliberats, s'obrirà tot un món de possibilitats de creació'. Avui treballem, al Japó, amb les possibilitats actuals. Li agradava el metall. Sentia passió per la fusta massissa (utilitzada de manera artesanal): La fusta s'acaricia!, deia. Suau com les cuixes d'una dona. Als alumnes que li preguntaven per un mètode per a crear formes, sempre els responia: No hi ha fórmula. Només hi ha circumstàncies, llocs, tècniques, programes". Els amics de Perriand "Charlotte Perriand coneixia a Jean Prouvé des de 1930. Al desembre de 1939, est li va demanar que dissenyés l'interior de barracons militars, ja que tots els arquitectes de la seva fàbrica havien estat mobilitzats per a la guerra.

En 1951, Charlotte Perriand va escriure sobre Jean Prouvé: 'És potser el creador que, gràcies a la seva condició d'industrial –i aquesta és la seva sort–, més pensa la seva tècnica. Pensa en xapa plegada, alliberada de tota servitud de l'art decoratiu'. Prouvé, anhelós de millorar l'estètica de les seves obres, li va confiar a Perriand la direcció artística del departament de mobles dels Ateliers Jean Prouvé". Per primera vegada, Charlotte Perriand es va trobar al comandament d'una fàbrica de 300 persones, especialitzada en la producció en sèrie de xapa plegada. "Aquest treball amb la factoria de Nancy només va durar 16 mesos, però el resultat va ser excepcional. Són conegudes les prestatgeries Mexique i Tunisie que va dissenyar en 1952". El pintor Fernand Léger va ser un altre dels seus benvolguts amics. "Charlotte Perriand vivia damunt de l'estudi del pintor, en Montparnasse. Els unia una gran complicitat. Havien treballat junts en la realització de fotomuntatges gegants per al Ministeri d'Agricultura en 1937". En 1955 l'arquitecta va tornar del Japó després de la clausura de l'exposició a Tòquio Synthèse donis arts, Le Corbusier, Fernand Léger, Charlotte Perriand… i es va assabentar de la mort de Léger. "Nadia Léger, la seva esposa, li va escriure: Si sabessis quant va voler veure't abans de #marxar. T'estimava i et volia". La nostra benvolguda protagonista es va involucrar en moviments contra el feixisme durant la Guerra Civil espanyola i l'ascens del nazisme. "Aprofitant una invitació per a orientar la producció del Japó en l'àmbit de l'equipament de l'habitatge, va marxar a aquest país just abans de la guerra". Barsac ens salpebra aquella època amb el testimoniatge de Sori Yanagi, assistent de Perriand entre 1940-41 i excels dissenyador nipó després de la guerra. "Per a poder treballar, necessitava conèixer el país. Per tant, es va proposar recórrer-ho: Kyoto i Nara per descomptat, però també Tohoku, el Centre, el Japó de l'altre costat, el de la mar Interior, Hokuriku, etc. Va ser a totes parts. Gràcies a l'enorme obstinació que posava a estudiar les formes de vida de la població, especialment els habitatges i els utensilis de la vida quotidiana, va acumular molt ràpidament una quantitat considerable d'informació". Table en ardoise, de Le Corbusier, Pierre Jeanneret i Charlotte Perriand. De Cassina.#S. De Muntanya L'asserció de Sori Yanagi continua: "Anava pertot arreu amb un metre a la mà i ho mesurava tot: l'altura dels fusuma, dels sostres, dels shoji, les dimensions dels sòls de terra batuda, dels tatami, de les mosquiteras, etc. Després donava voltes a les idees al seu cap per a comparar les normes europees i japoneses. Estava profundament absorbida pel sistema altament sofisticat de mesures japoneses, enterament relacionat amb la vida sobre els tatami, on el nivell del tokonoma i la col·locació de les obres en la paret estan determinats per l'altura de la mirada en aquesta posició, pels ikebana o pel tractament de l'espai concebut per a #prolongar des de l'interior fins al jardí".

És intrigant (i apassionant) com existeixen subtils fils que es connecten… sense #conèixer (valgui la redundància). Ella sabia del Japó de manera abstracta gràcies a Kunio Maekawa i Junzo Sakakura, joves arquitectes amb els quals es va topar en "l'estudi de Le Corbusier i Pierre Jeanneret en 1928 i 1929. Havia llegit El llibre del te, de Kakuzô Okakura, que proporciona les claus de la cultura japonesa. Quan va arribar allí, va comprovar in situ que els principis arquitectònics eren molt pròxims a la seva visió de l'arquitectura moderna occidental. Va descobrir la filosofia del buit aplicada a l'edilícia. Les relacions entre interior i exterior, els materials, les portes corredisses, la prefabricació, etc., la van marcar profundament". A Vietnam es va casar amb Jacques Martin. "Volia tornar a França, però era impossible durant la Guerra del Pacífic. Va esperar fins a 1946 per a tornar a Europa amb la seva filla, Pernette". La Perriand minimalista Jacques Barsac el solta de manera taxativa: "Charlotte Perriand era minimalista molt abans de la seva estada a Àsia. Practicava la puresa de les formes i sentia un gust desmesurat pels materials. Es tendeix a invertir el sentit de la influència del Japó a Charlotte Perriand. Això deia d'ella Sori Yanagi: De tots els occidentals que van treballar al Japó, probablement és ella qui va exercir la major influència sobre el món del disseny japonès". Ja a França en 1946, "era una Charlotte Perriand enriquida per les seves experiències, especialment per haver orientat a tot un país en l'àmbit del disseny –que encara no es deia design, terme d'origen estatunidenc–. Participaria activament en la creació de Formes Utiles en 1949. Es recolzaria en les característiques de l'arquitectura japonesa per a demostrar la pertinència de l'enfocament dels moderns europeus, subratllant que el que encara no s'havia realitzat a França portava segles #fer al Japó". José Lluís Sert i Charlotte Perriand a París (1937).©ARCH #CP_ADAGP26 Charlote Perriand. La llibertat de repensar el món insisteix en la seva relació amb Josep Lluís Sert. Es van conèixer en l'estudi de Le Corbusier i Pierre Jeanneret. Compartien una mateixa sensibilitat política. "En 1932, amb la intenció de treballar en un projecte d'urbanització a Barcelona, J.L. Sert li va aconsellar viatjar a Eivissa per a descobrir l'arquitectura de les Illes Balears, que considerava una de les fonts de l'arquitectura moderna. Va tornar d'allí amb dibuixos i fotografies que mostren el seu gran interès per aquesta arquitectura vernacla". Església de San José d'Eivissa, fotografiada per Charlotte Perriand en 1932.©Arxivis C. Perriand Tots dos van participar, en 1933, en l'IV Congrés dels CIAM (Congressos Internacionals d'Arquitectura Moderna) a Atenes. "Van treballar junts en una obra sobre urbanisme que incloïa la Carta d'Atenes.

La maqueta del llibre de 204 pàgines, titulat Analyse du chaos urbain, es va presentar a Londres en 1938, però la victòria de Franco a Espanya va portar a Sert i a la seva dona a #exiliar als Estats Units. va marxar amb la maqueta de l'obra, que va ser adaptada per a un públic d'arquitectes estatunidencs i es publicaria sota el títol Ca Our Cities Survive? An ABC of Urban Problems, Their Analysis, Their Solutions". El nom de Charlotte Perriand no va aparèixer esmentat en l'obra, "que es convertiria en la bíblia dels arquitectes moderns després de la guerra. Durant tota la seva vida, ella, Josep Lluís i Moncha Sert van estar units per una forta amistat". Era Perriand una avantguardista? "Evidentment. Però considerava que la modernitat era la baula contemporània de la tradició. Com s'explica que mobles que va crear fa 100 anys continuïn #presentar al costat de mobles de dissenyadors contemporanis i que encara s'embenen?". Barsac la va conèixer al maig de 1981 en el Pompidou durant la inauguració de l'exposició Paris Paris, 1937-1957, "de la qual ella era una de les protagonistes". Ombra Tòquio, de Charlotte Perriand. De Cassina.V. Sommariva Jacques té clar les fites. Sobretot els que Perriand va crear una vegada establerta a França després de la seva aventura nipona. "La seva participació en la Galerie Steph Simon, al costat de Jean Prouvé, va exercir un paper important en la història del disseny a França. Els 20 anys que va dedicar a la renovació del Palau de les Nacions, seu de la #ONU a Ginebra, però, sobretot, la creació de l'estació dels Arcs, 1967-1987. És l'única ciutat del món, que jo sàpiga, en la qual una dona va dirigir l'urbanisme, l'arquitectura exterior i interior i el disseny d'un nucli urbà de 30.000 llits". El llegat de Perriand "La seva última creació va ser l'ampliació del seu habitatge sobre les teulades de París. Va fer més de 400 dibuixos per a un apartament dúplex de 55 #m² i després va dirigir la construcció quan tenia més de 96 anys. En el seu llit de mort intentava corregir els plans d'un tamboret". Quant a la seva aportació al món del disseny, precisament Jacques Barsac es troba ara mateix conformant un inventari de les creacions de l'arquitecta. 900 pàgines, "però encara em queden 200 pàgines per desenvolupar. La seva obra és immensa. Poca gent s'adona de l'amplitud i la riquesa de les seves 70 anys de creació. Estic desitjant publicar l'obra perquè la gent descobreixi que Charlotte Perriand és la major dissenyadora del segle XX". Charlote Perriand en una canoa rumb a l'illa Sa Dragonera (1932).©ARCH #CP_ADAGP26 Confessa Barsac: "Els ressons entre ella i el món contemporani són molt nombrosos. Només citaré alguns exemples. En 1935 proposava fer cobertes vegetals per a aïllar de la calor i del fred i per a utilitzar-les com a terrassa a l'estiu. Recomanava utilitzar els materials oposats en el lloc per a construir, sense per això ignorar el recurs a les noves tecnologies.

En els anys 70 estudiava la possibilitat d'utilitzar energia solar per a la construcció dels edificis de l'estació dels Arcs. Sempre va situar a l'ésser humà en el centre de la seva arquitectura, en relació amb el paisatge o la naturalesa. Una preocupació eterna". Charlote Perriand. La llibertat de repensar el món. Fundació Joan Miró (Barcelona). Fins al 28 de febrer.