L'hivern energètic d'Europa

La guerra a Orient Mitjà confirma una realitat incòmoda per a la UE: la seva seguretat energètica depèn de factors que escapen al seu control. La dependència exterior i la deterioració de la seva capacitat industrial dificulten garantir el subministrament que necessita la seva economia. Després de la invasió d'Ucraïna, la UE va substituir bona part del gas rus per gas natural liquat (GNL), sobretot dels Estats Units. Però diversificar proveïdors no elimina vulnerabilitats. Europa segueix exposada a les tensions marítimes, al bloqueig d'Ormuz i a la competència asiàtica pels carregaments. A més, les seves reserves de gas se situen en mínims des del 2011. El dièsel ofereix un altre exemple de fragilitat. La UE produeix el 70% del gasoil que consumeix i depèn de les importacions per a cobrir el dèficit. No obstant això, les dificultats d'exportació del golf Pèrsic i les restriccions russes després dels atacs a les seves refineries han reduït l'oferta mundial. Encara que l'acord entre Trump i Putin per a alliberar dièsel rus podria alterar aquest escenari, convé rebre aquest anunci amb cautela. El que sí que confirma és que els mercats energètics segueixen condicionats per decisions geopolítiques alienes a Europa. Aquesta vulnerabilitat també és conseqüència de la reculada de la capacitat de refí europea. En els últims quinze anys, el continent ha tancat o reconvertit al voltant de 35 refineries i ha perdut prop del 20% de la seva capacitat de processament de petroli. La conseqüència és estratègica: disposar de cru no garanteix disposar de dièsel, querosè o gasolina. Sense instal·lacions suficients per a transformar-ho, Europa pot #veure obligada a importar combustibles fins i tot quan hi ha petroli disponible. Mentrestant, la Comissió Europea continua apostant per l'electrificació com a principal palanca de la transició energètica, sense atendre les dependències industrials que també pot generar. la Xina domina nombroses cadenes de subministrament de tecnologies essencials, com les bateries i els panells fotovoltaics. Substituir una dependència per una altra no garanteix major seguretat. La dependència sempre passa factura. A més, l'electrificació no resoldrà per si sola les necessitats d'una economia que continuarà depenent durant dècades del gas natural i els combustibles líquids. Brussel·les hauria d'assumir una lliçó essencial: la transició energètica no pot #confondre amb la seguretat de subministrament. Reduir la dependència dels hidrocarburs és important, però també garantir que la societat disposi d'energia i combustibles en qualsevol circumstància. Europa ha de diversificar proveïdors i preservar la base industrial necessària per a transformar les matèries primeres en els productes que necessita. Ignorar aquesta realitat seria ensopegar de nou en la mateixa pedra: canviar l'origen de les importacions sense resoldre la vulnerabilitat de fons. L'autonomia energètica exigeix capacitat industrial pròpia. Sense indústria, la seguretat energètica és ficció.