Un any després: L'oposició de Kenya ha perdut el nord sense Raila Odinga?

Nairobi, Kenya – Un any després de la mort de Raila Odinga, el moviment polític que va liderar durant dècades lluita per definir el seu futur. Dins del Moviment Democràtic Taronja (ODM), una disputa ferotge sobre la cooperació amb el president William Ruto ha exposat divisions entorn de la identitat i la independència del partit. La pugna planteja una qüestió que va més enllà de la cúpula de l'ODM: pot l'oposició de Kenya continuar sent una força creuible sense l'home que va ajudar a modelar-la?

La mort de Raila va suscitar homenatges i commemoracions per celebrar una carrera política definida per la lluita per la democràcia multipartidista, la reforma constitucional, la llibertat d'expressió i la justícia social. Tot i això, les divisions a què s'enfronta ara el seu partit revelen la dificultat de sostenir un moviment polític construït al voltant d'una figura dominant. El seu llegat continua sent una font d'inspiració, però també un punt de discòrdia sobre què ha de representar l'ODM i com ha d'exercir el poder.

Al centre de la disputa hi ha la relació de l'ODM amb l'administració de Ruto. La destitució del secretari general Edwin Sifuna, que s'oposava a una cooperació més estreta amb el president, s'ha convertit en un punt d'inflexió en una lluita més àmplia pel tarannà del partit. El desacord va més enllà de les personalitats: planteja interrogants sobre si l'ODM pot treballar amb el govern alhora que manté la independència per qüestionar-lo.

Durant dècades, Raila va ocupar un lloc central en els moviments de reforma de Kenya, desafiant successius governs i fent campanya pel canvi polític. Per als seus seguidors, representava la resistència i la promesa d'un sistema polític més transparent. La seva influència, tanmateix, també significava que la capacitat de l'oposició per unir-se depenia sovint de la seva autoritat personal, les seves xarxes polítiques i la seva capacitat per negociar interessos enfrontats.

El analista polític professor Herman Manyora argumenta que l'absència de Raila ha deixat un buit que l'oposició ha lluitat per omplir.

«Un any després de la mort de Raila, és una figura immensa. Crec que d'alguna manera la gent pensava que Raila no moriria. Havíem immortalitzat en Raila», diu Manyora.

Argumenta que l'oposició encara no ha trobat una figura capaç d'aplegar els seus interessos contraposats.

«L'oposició està feta un desori. No hi ha cap figura al voltant de la qual la gent es pugui unir», afirma.

Aquesta valoració apunta a un repte que és anterior a la mort de Raila, però que s'ha fet més visible des d'aleshores: un moviment pot heretar el llegat polític d'un líder sense heretar necessàriament l'autoritat que el mantenia unit. Si aquest buit esdevé una debilitat duradora dependrà de la capacitat d'altres líders per generar confiança, establir una agenda comuna i organitzar-se més enllà de les lleialtats individuals.

La decisió de Raila de treballar amb Ruto el 2024, enmig de les protestes nacionals contra el projecte de llei de finances, continua sent un dels capítols més disputats de la seva carrera política.

Les protestes, impulsades en gran part per joves kenyans, van evolucionar cap a una expressió més àmplia de malestar per la fiscalitat, la governança i la rendició de comptes política. A mesura que augmentava la pressió sobre el govern, l'acostament de Raila a la cooperació amb Ruto va plantejar interrogants sobre si el diàleg podia aportar un canvi significatiu o si arrisquava a apropar l'oposició a l'establishment que havia desafiat durant tant de temps.

Manyora considera la intervenció com un moment decisiu per a l'administració de Ruto.

«El que va passar aleshores és que Raila va venir al rescat del president William Ruto perquè, si no hagués vingut a rescatar Ruto, crec que el govern s'hauria col·lapsat», assenyala.

Tot i que la valoració de Manyora sobre les conseqüències polítiques de l'aliança és debatable, la seva interpretació copsa la importància de la decisió de Raila: un polític vinculat durant molt de temps a la política d'oposició s'havia convertit en soci d'un acord amb el president contra el qual molts kenyans s'estaven manifestant.

Per a alguns joves kenyans, l'aliança va ser una traïció a la lluita política que havia convertit Raila en un símbol de resistència. Les protestes liderades per la generació Z van sorgir en gran part al marge de les estructures polítiques tradicionals, impulsades per peticions de responsabilitat i per la frustració amb les elits polítiques establertes. Molts manifestants van rebutjar la idea que el seu moviment fos absorbit en negociacions entre figures polítiques conegudes.

Joshua Okayo, advocat i activista pels drets humans que s'identifica amb la generació Z, diu que la decisió de Raila el va fer sentir traït.

«Com a membre de la generació Z, reconec el tipus de política per a la qual va lluitar. Reconec els anys que va dedicar a lluitar per la justícia social, la democràcia, l'estat de dret, el constitucionalisme i moltes coses bones. Però també tinc un racó al cor on sento que va trair la generació», expressa Okayo.

Aquesta crítica copsa la tensió al cor del debat sobre el llegat de Raila: si el compromís polític va ser un intent pragmàtic d'estabilitzar el país i perseguir la reforma, o una retirada dels principis que havien definit la seva trajectòria.

Els defensors de la cooperació argumentaven que el diàleg oferia una via per abordar els reptes nacionals sense una confrontació prolongada, mentre que els crítics veien l'associació com una prova que la política d'oposició s'arrisquava a ser absorbida per l'establishment polític que pretenia fiscalitzar. La qüestió no és simplement si Raila va comprometre's, sinó si l'acord va oferir prou resultats per justificar el cost polític.

Aquest debat s'enfronta ara a l'ODM mentre intenta establir la seva orientació sense l'autoritat de Raila. La seva capacitat per negociar aliances i gestionar interessos contraposats havia ajudat a mantenir el partit unit. En la seva absència, els desacords sobre la cooperació amb Ruto s'han fet més difícils de contenir, i això ha exposat divisions entorn de la identitat del partit i el seu paper en la política nacional.

La destitució de Sifuna ha posat aquestes divisions encara més de manifest. La seva oposició a uns llaços més estrets amb el president ha generat incerteses sobre com l'ODM pren decisions, quins interessos representa la seva direcció i si el partit pot mantenir la seva independència alhora que treballa amb un govern al qual abans s'oposava.

Catherine Omanyo, assenyalada com a nova secretària general de l'ODM i diputada al Parlament, argumenta que la cooperació del partit amb Ruto s'ha de jutjar pels seus compromisos i no pel simbolisme de l'aliança.

«La identitat de l'ODM mai no va ser només un escó a un costat del Parlament. És la democràcia, la descentralització, la justícia social i els drets dels kenyans corrents. Raila va signar un acord de 10 punts amb el president Ruto. Aquest acord, i no la lleialtat personal, és la base de la nostra cooperació amb el president», diu Omanyo a Al Jazeera.

El seu argument posa l'accent en si l'acord ofereix resultats tangibles per als kenyans. Però l'existència d'un pacte no estableix per si sola que l'associació estigui promovent els principis declarats de l'ODM. Els seus compromisos, la seva implementació i els resultats mesurables s'han d'examinar al costat de la voluntat del partit de desafiar el govern quan aquests compromisos no es compleixin.

Per a un moviment la identitat del qual es va forgejar en l'oposició, el repte és demostrar que la cooperació no es produeix a costa de la rendició de comptes. Si l'ODM no pot mostrar avenços tangibles o explicar quan i com s'oposarà al govern, s'arranja a aprofundir la inquietud dels seguidors que temen que el partit s'estigui allunyant dels seus ideals fundacionals.

La disputa també presenta una oportunitat perquè l'ODM defineixi quins són els seus valors més enllà de la seva relació amb el president. Un moviment polític creuible necessita més que una història de resistència o el llegat d'un líder venerat. Necessita polítiques clares, una direcció responsable i la voluntat de defensar els seus principis fins i tot quan això comporti un cost polític.

Les apostes van més enllà de l'ODM. La mort de Raila ha posat de manifest la dificultat de separar els principis d'un moviment polític de l'autoritat del líder que els encarnava. Però les divisions dins d'un sol partit no demostren per si soles que l'oposició kenyana en general hagi perdut la capacitat de fiscalitzar el govern. Aquest judici depèn de si altres forces polítiques alternatives poden organitzar-se, articular polítiques creuables i respondre a les demandes dels ciutadans.

Un any després, la qüestió no és simplement qui pot substituir en Raila. Cap successor pot reproduir la seva trajectòria política ni comandar exactament les mateixes lleialtats. La qüestió més transcendental és si el moviment que va construir pot sostenir els seus principis sense dependre d'un sol home per definir-los.

Per a l'ODM, la seva relació amb Ruto serà jutjada finalment no pel llenguatge de la cooperació, sinó per allò que aquesta cooperació aporti. Si el partit pot demostrar progressos en els seus compromisos alhora que conserva la independència per desafiar el govern, podrà defensar la seva decisió com a continuació de la política pragmàtica de Raila. Si no pot fer-ho, l'aliança reforçarà l'argument que l'oposició que ell va ajudar a construir està perdent el seu propòsit.

La prova del llegat de Raila, per tant, rau no en la freqüència amb què s'invoca el seu nom, sinó en si els principis polítics associats a ell continuen marcant les decisions després de la seva mort.

«Una cooperació que no pugui alçar la veu trairia el llegat de Raila. Una cooperació que produeixi resultats per als kenyans l'honora», conclou Omanyo.