L'autonomia també es mesura

Porto en la butxaca un telèfon capaç de llegir-me un document, reconèixer un objecte, descriure'm una fotografia o dir-me què tinc davant enfocant-lo amb la càmera. La intel·ligència artificial comença fins i tot a facilitar-nos informació visual que fins fa molt poc solo podia proporcionar-nos un altre ésser humà. I, no obstant això, no puc treure d'un calaix una cinta mètrica i saber per mi mateixa quant mesura una paret

En els últims mesos he hagut de mesurar parets i buits a casa per a reorganitzar alguns espais. Però no he pogut fer-ho sola, perquè no tinc una cinta mètrica marcada amb números en braille. Un metre simple, mecànic, com el que es compra en la ferreteria del barri.

La que tenia va desaparèixer malgrat que la guardava com una peça de col·lecció. Era el típic flexómetro de carcassa amb cinta metàl·lica retràctil. Cada mil·límetre estava marcat amb un punt i presentava els números en braille cada deu centímetres. Comercialitzat a Espanya per la #ONCE, era un producte fabricat pel Royal National Institute for the Blind de Regne Unit.

Però ja no existeix. Hi ha flexómetros parlants, dispositius digitals que transmeten la mesura al telèfon i cintes amb diferents marques tàctils, però no trobo aquella solució tan elemental: estendre una cinta i llegir directament amb els dits quant mesura alguna cosa.

No es tracta d'un capritx, sinó d'autonomia personal en el fet corrent de mesurar. Vols canviar la taula de la cuina, necessites saber quant mesura el buit disponible i després remenar opcions mirant catàlegs de mobles. Res especialment sofisticat.

Resulta paradoxal. Vivim un moment extraordinari per a l'accessibilitat tecnològica. Porto en la butxaca un telèfon capaç de llegir-me un document, reconèixer un objecte, descriure'm una fotografia o dir-me què tinc davant enfocant-lo amb la càmera. La intel·ligència artificial comença fins i tot a facilitar-nos informació visual que fins fa molt poc solo podia proporcionar-nos un altre ésser humà. I, no obstant això, no puc treure d'un calaix una cinta mètrica i saber per mi mateixa quant mesura una paret.

Potser ens hem acostumat a identificar innovació amb sofisticació. Parlem d'aplicacions, cambres intel·ligents i dispositius capaços de resoldre tasques cada vegada més complexes, mentre oblidem que l'autonomia també es construeix amb objectes senzills: una etiqueta que pugui #llegir al tacte, un electrodomèstic els comandaments del qual puguin #identificar sense veure'ls o una cinta mètrica que permeti llegir una xifra amb els dits.

L'accessibilitat no consisteix únicament a inventar grans solucions per a grans problemes. Moltes vegades consisteix a no introduir una barrera on no tindria per què existir. I també, encara que resulti estrany haver de dir-ho, a no perdre les solucions que ja havíem trobat.

Perquè el meu flexómetro no és un objecte que encara estiguem esperant que algú inventi. Va existir. Jo ho vaig tenir entre les mans i durant anys vaig mesurar amb ell sense demanar ajuda a ningú.