Marta Torrecillas: “He rebut molta indiferència”
Marta Torrecillas es va convertir, sense voler-ho, en un símbol del Primer d’Octubre . Tothom té present aquella imatge d’agents de la policia espanyola tirant-la a terra amb molta violència, arrossegant-la i retorcent-li els dits de les mans.
Aquest episodi de repressió marcà el començament d’un altre capítol molt més dolorós: el de l’escarn públic i mediàtic i la campanya d’assetjament de què va ser víctima a les xarxes socials i al telèfon mòbil, cosa que li va causar greus danys físics i mentals. Tot pplegat és reflectit al documentari Rebel , d’Anna Maria Bofarull. Torrecillas sempre havia tingut la sensació que no havia pogut explicar mai realment què havia passat. “El documental és una eina de reparació cap a mi com a persona”, explica.
— Com vau reaccionar quan Anna Maria Bofarull us proposa de fer el documentari? —En aquell moment crec que no vaig reaccionar. Era dintre la voràgine del que m’havia passat, mobilitzant-nos al carrer, participant molt activament en el CDR de l’Eixample. L’Anna em va dir que volia fer un documental, explicar-ho, i que em seguiria amb la càmera. Vaig pensar que havíem d’explicar tot allò que passava i que m’ha passat. En aquell moment no em pensava que acabaríem asseguts en una sala de cinema veient el documental. No era conscient de què fèiem i cap a on aniríem.
— Quin missatge us interessava transmetre? —Al principi era sobretot gravar imatges. No ens vam asseure a conversar fins ben bé al cap de dos o tres mesos. En aquell moment, molta gent em trucava per fer entrevistes. Recordo que l’Albert Om, de l’ Islàndia , em volia entrevistar i li vaig dir que no. Tot el meu entorn em deia que havia de tenir discreció. Tenia moltes ganes d’explicar-me, però em contenia. Després vaig pensar que algun dia ens asseuríem amb l’Anna i que en parlaríem. Podria explicar la meva versió, allò que va passar i podria contrastar tota la informació que circula.
— Al film es fa palès que l’exposició pública posterior al Primer d’Octubre us va fer molt de mal. Ara en torneu a tenir, d’exposició. Us fa respecte? —En aquell moment ja era als mitjans i a tot arreu, no em podia esborrar. Durant aquest temps, les mobilitzacions han anat baixant i jo m’he retirat també una mica, m’he cuidat. Ara el documental surt en un moment que estic en un perfil molt discret. Però el fet és que no hem tingut un judici amb els policies. Jo no he tingut una reparació pública, la meva història sempre ha quedat en l’aire i no m’havia pogut asseure mai a explicar tot el que ha passat. El documental em dóna l’oportunitat d’explicar-me. Tot ha passat, tots estem més calmats i en el documental es pot demostrar una mica el que hi ha hagut i el que ha passat realment.
— Ha estat terapèutic, fer aquest exercici? —Sí. No hi ha hagut judici, però tenim el documental. És una eina de reparació cap a mi com a Marta, com a persona. Era necessari, malgrat que sempre portaré una ombra a sobre. No es podrà esborrar mai.
