Theodor Kallifatides va perdre noies, permisos, una llengua i gairebé la vida abans de poder guanyar lectors

Theodor Kallifatides porta la vida sencera perdent noies, o això compta ell. De jove, encara a Grècia, s'enamorava més tard o més d'hora, però la noia en qüestió sempre acabava amb un altre: «un més ric, un més alt, un més fort, un amb una ... moto major», diu l'autor, per a després rematar amb la crua realitat: «tot tipus d'idiotes», resumeix, sense rancor aparent. Sempre sabia, diu, que la hi anaven a llevar. En el col·legi, quan Theodor era el millor de la classe en grec, escrivia les cartes d'amor dels seus companys, totes dirigides a la mateixa nena. Una carta en nom de Giorgos, una altra en nom de Nikis, una altra en nom de Nikos, i cadascuna havia de sonar diferent. Perdia, en altres paraules, per delegació, i aprenia a escriure en el procés. Va ser la seva primera experiència literària. També va ser la primera vegada que va entendre que l'amor no és només felicitat, que s'assembla més a un problema, i que aquest no arriba per accident.Aquesta idea és el nucli de 'L'amor', novel·la que va publicar en 1978 i que Galàxia Gutenberg porta ara a Espanya. Kallifatides (Molaoi, Laconia, 1938) és un autor suec d'origen grec, un home que escriu en una llengua adoptada i que ha anat guanyant lectors novel·la rere novel·la. El llibre compleix gairebé mig segle i continua sent pertinent en la conversa, alguna cosa que, segons els seus defensors, és «molt difícil d'aconseguir». Un home felizEl argument cap en una frase: Un home de gairebé quaranta anys viu amb la seva esposa i el seu fill. És feliç. En un viatge de treball s'enamora d'una altra dona molt més jove que ell, i llavors explota tot. És l'esquema més gastat de la literatura occidental, i per això mateix un risc. «No és una qüestió de prendre una decisió», explica l'autor. «Un pot resoldre tornar a casa, i deu dies més tard descobreix que necessita veure a una altra dona, que necessita tenir-la allí. L'amor ocorre fins i tot quan no es busca».Kallifatides no volia escriure sobre l'enamorament, aquest esclat gastat en la cultura popular, sinó sobre el que segueix: la prova, el voler mantenir-ho viu perquè surti bé. «L'amor és una elecció, i una elecció és una sentència». La novel·la, per part seva, no es limita a la parella. Hi ha amor del pare pel fill, de la mare pel fill, dels amics. «Aquesta pluralitat és el que la fa durar», diu. Ho sap de primera mà. El seu pare era mestre i tenia una disciplina de ferro. Li prohibia, per exemple, llegir tombat. «Per què?», preguntava el nen. «No ets un mico», responia el pare: «els micos mengen tombats». Kallifatides ho compta amb humor, i entén avui aquesta severitat com una forma d'amor, la que dóna ritme, la que guia. La seva mare era tendresa i petons. Els seus dos germans, ja morts, ho volien i ho turmentaven alhora; ho feien competir en una carrera contra el gat de la casa i el pujaven a una mula perquè cavalqués. Però una mula, observa, no cavalca. Camina, i no li importa.Quatre cerosLa Grècia de la seva joventut no era un lloc benèvol.