Santiago Lorenzo: “Aspiro a semblar-me, en la meva pobresa, als genis que escriuen els guions de 'Els Simpson'”

Hace més de 15 anys que Santiago Lorenzo (Portugalete, 1964) és una de les veus més singulars, inimitables i profundament lliures del panorama literari espanyol contemporani. Encara que va començar a publicar ja ben entrats els quaranta, Lorenzo ha aconseguit en una mica més d'una dècada crear un univers narratiu propi i recognoscible, caracteritzat per històries tremendament humanes, tendres, amb un humor irresistible i un domini del llenguatge absolutament genial. Els seus llibres estan plens de personatges vulnerables, desubicados i aparentment insignificants que viuen vides precàries i solitàries, sense grans ambicions, més o menys com la immensa majoria de la població. Sobre ells, la mirada de Lorenzo és comprensiva, compassiva i també molt graciosa. Són bons, però tampoc són ximples i això, potser, és el que els fa tan reals. Escriptor de títols lacònics i magnètics, després dels milions, Els huerfanitos i Les ganes, en 2018 va arribar el seu gran èxit, Els fastigosos, “una versió de Robinson Crusoe ambientada a l'Espanya buida”, com ho descriuen en Blackie Books, la seva editorial de sempre. “Manuel acoltella a un policia antidisturbis que volia pegar-li. Fuig. S'amaga en un llogaret abandonat”, començava la sinopsi d'aquell llibre. “A un del GRAPO li toca la Primitiva”, començava la dels milions. La de la seva nova novel·la, Contenta, de la qual no comptarem molt, ho fa així: “Un ajuntament contracta a Cecilia perquè gravi un vídeo de promoció turística sobre el municipi. Res més arribar, la dona es troba que el poble és horrorós de lleig”. Una de les coses que més m'ha agradat del seu llibre és el llenguatge que utilitza. Està ple de frases memorables com aquesta, amb la qual em vaig estar rient una estona: “Per fortuna, el mardonesés comú passava l'estona en el seu domicili, sedent, cenante i televident”. Com treballa aquest tipus de frases? Perquè la veritat és que no ho sé. Jo em passo tot el dia pensant, però no escric res. Passen quatre anys entre una novel·la i una altra, quatre anys d'estar a casa pensant constantment en la història sense escriure. De tant en tant se m'ocorre alguna cosa que pot tenir gràcia i ho apunto en una fulla. Tinc la casa plena de fulles. De tant en tant les reuneixo i mesuro el gruix: amb aquesta novel·la tenia 8,6 centímetres i vaig dir: "Val, és bastant". En Els fastigosos tenia dotze amb alguna cosa. A partir d'aquí començo a quedar-me amb les bones idees i les altres, perquè van a la xemeneia. Solc començar a l'estiu i enviament la novel·la a Blackie el 15 de març. És la tercera ja que compleix aquestes dates. Sé que és un gran lector. Hi ha algun autor la manera del qual d'escriure li inspiri? El meu problema és que oblit tot el que llegeixo. No em recordo de res, només de ximpleries. És més, em recordo escaridament de les meves pròpies novel·les. Fa una estona estàvem parlant en el menjar del final dels fastigosos i ningú es recordava de com acabava. Tinc molta memòria per a les dates o els noms de carrers, però res més.