El documental decadent de Tyson

La setmana passada vam veure a Mike Tyson a la Casa Blanca al costat de Donald Trump. El exboxeador va fer costat al president dels Estats Units en un míting. De pas, li va lliurar una carta de part del seu amic Siguin ‘Diddy’ Combs, que està en la presó acusat de violència, tràfic i explotació sexual. En la carta, el raper li demanava a Trump l'indult presidencial. Casualment, l'endemà passat de la visita, Netflix estrenava la sèrie documental ‘Tyson’. Quatre capítols en els quals, per descomptat, apareix Trump elogiant al boxador. Un desinteressat intercanvi d'influències. Un reforç mutu de la seva amistat, pensant que tots dos milloren la imatge de l'altre. Déu els cria i ells s'ajunten. El documental sobre Tyson és tan decadent i esbiaixat com el seu protagonista. Resulta fins i tot desagradable de veure. Es tracta d'una hagiografia construïda a partir del seu testimoniatge i el de les persones que han format part del seu entorn al llarg de la seva vida. A mesura que avancen els capítols, empitjora el plantejament. Tyson té un discurs victimista que el documental compra sense escrúpols. És una justificació del protagonista fins i tot en les seves etapes més execrables. Continua negant els maltractaments a la seva exdona Robin Givens i nega també la violació a la model Desirée Washington per la qual va ser condemnat a sis anys de presó. Trump li defensa, convertint-li en un ésser de llum maltractat per les circumstàncies i el judici públic. L'accés privilegiat a Tyson que té el director del documental, Floyd Russ, deixa de ser una virtut en veure el muntatge. És obvi que l'edició millora al personatge, el protegeix amb una versió més amable. En cap cas es transmet autenticitat. ‘Tyson’ diu mostrar la veritat del protagonista, però l'espectador no té mai la sensació de sinceritat. Es tracta d'una construcció mediàtica del ser que intenta #redimir davant de la cambra. L'enèsima reinvenció del personatge. El final és el súmmum del despropòsit: el boxador convida al director a participar en un ritual xamànic amb una droga al·lucinògena. I Floyd Russ accepta. La prova de la dissolució dels límits i la falta de control del relat. Un halo de temor al protagonista sobrevola tota la sèrie. És una pantomima amb moltes olles per part de Tyson. “Sé que sóc especial”, diu el boxador al final. I una llàgrima li rellisca per la galta. Sens dubte, però no en el sentit que ell creï.