‘La invitació’ (★★★★✩), intercanvi de parelles (i veritats), i altres estrenes de la setmana

Per Salvador Llopart Que la vida és un procés de demolició ja el va dir Scott Fitzgerald fa anys, i la parella —la convivència en general— és el lloc propici perquè s'acumulin els rebles d'aquesta demolició permanent. Però també pot ser el lloc on buscar les possibilitats de reconstrucció que encara queden per explorar. Canviar? Canviar per a millorar les relacions amb nosaltres mateixos i amb els altres? Cesc Gay va explorar aquesta possibilitat en la magnífica Sentimental (2020), adaptació de la seva pròpia obra teatral. Olivia Wilde reprèn ara la mateixa història en La invitació, #traslladar als codis de la comèdia on manen les emocions a flor de pell, les rèpliques veloces i una bogeria creixent. El que en Gai era una comèdia trista, si una cosa així existeix, es converteix aquí en un divertit embolic. Més que una adaptació a l'ús és una transposició cultural i cinematogràfica en tota regla. A Wilde li interessa menys comprendre als seus personatges que desemmascarar-los. Deixar en evidència la cordialitat impostada i la prevenció davant el desig, amb l'assumpte del sexe embullant-lo tot. Ridiculitza als seus personatges, els enfronta, els posa contra les cordes des d'un evident afecte, perquè vol que ens sentim reflectits. La mateixa insatisfacció conjugal, aquest assumpte universal, i la mateixa hipocresia, contemplada des d'una mirada més histriònica i eixelebrada. La invitació guanya en expressivitat còmica el que perd en subtilesa i ambigüitat. Actriu abans que directora, Wilde es reserva un dels quatre papers d'aquesta comèdia d'interpretacions, perquè tot aquí és relectura i interpretació. Em crida l'atenció Seth Rogen, cada vegada més contingut, fins i tot quan apunta el seu riure demolidor al Ignatius Farray. I Penélope Cruz, exuberant però gens ingènua. Impecable com a espanyola aliïn en un món que no és el seu. Edward Norton funciona com un concorde complementari, perfectament afinat amb la melodia del conjunt. Així, un material d'evident origen teatral es transforma en una efectiva comèdia de ritme endiablat, que passa en un sospir. Amb més fanfàrria i cops d'efecte que silencis reveladors. Una caricatura més que un retrat, si es vol. Amb molts rebles pel mig. Per Jordi Batlle Caminal Cineasta obsessionat sovint amb la mort, no és la primera vegada que Hirokazu Kore-eda centra una trama al voltant d'un fill mort, variant sempre les seves òptiques existencialistes. En Still walking, per exemple, una mare veia en la papallona que volava per la casa l'esperit del seu fill mort. En Kakeru (Sheep in the box), Kore-eda opta obertament per la ciència-ficció (un futur molt pròxim, com es llegeix en un rètol inicial) i per una història, o una rondalla, pròxima a la d'I. A. Intel·ligència artificial, de Steven Spielberg. En el món que recrea la pel·lícula, accedir a un nen humanoide perquè ocupi el lloc del fill desaparegut és ja una realitat.

Kakeru, el nen robot protagonista, és una intel·ligència perfecta, conscient del paper que exerceix en la llar d'un matrimoni que va perdre el Kakeru veritable dos anys enrere. La mare ho rep com si fos el seu fill legítim. El pare, en canvi, no pot evitar el sentiment d'estar davant un simulacre, però admet la situació amb resignació. Hi ha un tema interessant, apuntat però no desenvolupat, que, en certa manera, remet a Blade runner: la necessitat del petit androide d'accedir a la llibertat. Pel que sembla, Kore-eda prefereix #concentrar en el nucli familiar (al cap i a la fi, la seva gran especialitat) i en les relacions entre els tres personatges. La seva pel·lícula és senzilla, poc profunda, una miqueta somorta, però d'indiscutible bellesa plàstica. Artesà sempre subtil, delicat i elegant, l'autor d'Un assumpte de família brilla especialment en la part final de la pel·lícula, quan s'obre a la naturalesa i captura, amb una sensibilitat molt nipona, l'olor de la fusta o el batec (i l'ànima) d'un arbre. Kakeru (Sheep in the box) no romandrà en el record amb la força d'altres títols de la seva filmografia, però no és, ni molt menys, una obra insignificant. Caldrà veure què ens ofereix la seva altra pel·lícula d'enguany, Rukku Bakku, molt ben rebuda en el festival de Venècia. Per Salvador Llopart Jonás i la balena, paràbola bíblica. Una cosa així tenim aquí, en clau de reconciliació familiar. L'estada a l'interior del cetaci no dura tres dies, sinó el que aguanta l'aire d'una ampolla de busseig. Un jove surt a buscar les restes del seu pare en l'oceà i es troba amb la metàfora en forma de balena. Allí dins es reflexiona millor; sobretot si amb el pare les coses no anaven del tot bé. Boja idea per a una aventura ben resolta, imaginativa i no del tot previsible. Aventura en la mar. O en la balena. Per Jordi Batlle Caminal Aproximación a la figura del cèlebre compositor amb el (supòsit) doble atractiu de pel·lícula d'artista genial i pel·lícula de malalt terminal. Està molt subjecta al luxós disseny de producció i a la recreació d'època (palaus, vestuari, mobiliari, carruatges…), però és superficial en l'estudi de personatges. Millor seria recuperar Cançó inoblidable, aquella joia camp en Technicolor de 1945, amb uns inversemblants però adorables Cornel Wilde (Chopin) i Merle Oberon (George Sand). Per Jordi Batlle Caminal El mal fill proposa, alhora, el retrat d'un personatge (el protagonista, a qui veiem de nen els primers quaranta minuts i ja de jove la resta del metratge), el d'un entorn social pobre i desasosegador i el de la disfuncionalidad d'una família. Amb aroma de pel·lícula de tesi, encerta en la descripció d'ambients i de la mala vida que l'infeliç heroi ha heretat sense voler. Els accents de thriller de la segona part són escassament convincents. Per Philipp Engel Aquell joc de lluita, sobre la màquina de la qual posem cubata i cigarret, va donar tant per a aquell deliri amb JC

Van Damme com per a una llarga sèrie d'animis anabòlics: barrejar tots dos pals des d'una actualitzada perspectiva camp homoirónica podria haver estat divertit. Però mai arriba a ser-ho del tot. Encara que té moments de gràcia, com de pel·lícula porno sense sexe, aquesta caòtica i desnortada lloa al macarra i carrinclona, on ni tan sols les baralles tenen sentit, se sofreix molt més del que es gaudeix. Per Philipp Engel Per als quals no van entendre La bola negra –la dels Javis– com una ficció, arriba un documental, ara sí, que ret homenatge al poeta a partir de la seva relació amb el llavors futur escriptor i crític d'art Juan Ramírez de Lucas, amant amb el qual anava a escapar d'Espanya. Arxius, recursos creatius i veus d'actors famosos –Álvaro Morte com Lorca, a més de Pedro Casablanc o Alberto Sant Joan– ajuden a contextualitzar el seu assassinat, motivat pel seu socialisme, la seva maçoneria i, és clar, la seva homosexualitat.