La vida secreta del reporter més envejat del món: "Ho admeto: vaig estar a punt de treballar per als dolents"

En la tardor de 2005, Patrick Radden Keefe (Boston, 1976) era un periodista fracassat. El seu primer llibre, Escoltes (#RBA), acabava de #emportar una colossal bufetada en les llibreries. Tampoc li anava bé com a freelance: portava set anys venent històries a la seva revista favorita, The New Yorker, però no havia col·locat ni tan sols una. Així que, rondant la trentena i aixafat pels deutes, tocava ser assenyat: si escriure no era el seu, hauria de #guanyar la vida amb el seu títol d'advocat per la Universitat de Yale. Va acceptar l'oferta d'un dels majors bufets de Manhattan: potser no compliria el somni de la seva vida, però almenys gaudiria un compte bancari curull de zeros. -Sí, ho admeto: anava a treballar per als dolents–, diu el periodista amb una ganyota entremaliada abans de donar un xarrup a un impecable negroni a la terrassa de l'Hotel Ànima de Barcelona. Aquí arriba el gir de guió que, com si fos el protagonista d'un dels seus cèlebres reportatges, va canviar per sempre la destinació de Patrick Radden Keefe. En negociar el seu contracte, es va assabentar que el bufet oferia bestretes econòmiques als seus empleats. Així que, tirant-li bastant jeta, va demanar dos favors a la seva futura empresa: un préstec de 10.000 dòlars i tres mesos de lliurança abans de #incorporar. Amb aquest mínim matalàs, es va bolcar a preparar obsessivament el seu ultimísima proposta per a The New Yorker: una recerca sobre un multimilionari imperi d'immigració il·legal provinent de la Xina. Gairebé sobra contar el que va ocórrer a continuació. Radden Keefe va rebre el seu primer 'si' de la revista, va trencar el seu precontracte amb el bufet i va arrencar una llarga carrera que, dues dècades més tard, li ha consagrat com el gran periodista narratiu del nostre temps. Seves són obres mestres com No diguis res(2018), una minuciosa intrahistoria del #IRA, o L'imperi del dolor(2022), una vivisecció de la família responsable de la crisi global dels opioides. Ambdues van collir vendes milionàries, crítiques extasiades i tots els premis imaginables, a més d'inspirar sèries televisives per a grans plataformes. Ara, Radden Keefe torna amb El fill de l'oligarca (Seix Barral) –en català, El fill de l'oligarca (Periscopi)-- destinat a #convertir en el seu major èxit comercial fins avui. Aquest true crime ambientat en un Londres corcat per la màfia russa ha estat el llibre de l'estiu als EUA i Regne Unit. La productora A24, famosa per Moonlight o Marty Supreme, ja ha adquirit els drets per a televisió després d'una intensíssima licitació amb les seves competidores. I a Espanya el llibre ja va per la tercera edició i s'ha instal·lat en el més alt de la llista de vendes de La Lectura, la revista cultural d'aquest diari, abans fins i tot de la campanya de promoció que inundarà els mitjans en els pròxims dies. Més xerrades amb periodistasRoberto Saviano, la vida després de 'Gomorra'. "A mi la màfia ja m'ha trencat la vida. No es pot viure així"Redacció: ANTONIO LUCAS Roma"A mi la màfia ja m'ha trencat la vida.

No es pot viure així"David Remnick, la llegenda al capdavant de 'The New Yorker'. "Ser periodista és el més divertit que pots fer amb la roba interior posada"Redacció: GONZALO SUÁREZ Madrid"Ser periodista és el més divertit que pots fer amb la roba interior posada" Sense fer més spoilers que els imprescindibles, la trama és la següent: a les 02.23 del 19 de novembre de 2019, una cambra de la seu del MI6, els serveis secrets britànics, capta una fosca figura que sali al balcó del cinquè pis d'un exclusiu edifici d'apartaments al costat del Tàmesi. La prima figura que es retalla sobre les finestres il·luminades treu el cap a un costat de la cornisa, creua a l'altra cantonada i, finalment, torna al centre del balcó. Després d'uns segons, es llança al buit. És un suïcidi? Un assassinat? O una cosa més complexa i pertorbador? De la mà de Radden Keefe, descobrim la identitat del jove del balcó: Zac Bettler, un noi de 19 anys d'una família aparentment modèlica d'un barri ric de Londres. En els últims anys de la seva vida, el xaval havia desenvolupat una insana obsessió pel crim organitzat, el consum més grotesc i les festes empastifades de xampany i altres substàncies. Tal era el seu monomanía, alimentada per les xarxes socials, que es va fer passar pel fill d'un oligarca rus, es va relacionar amb tota mena de personatges indesitjables i, en la seva irrefrenable carrera de mentides cada vegada més forassenyades, va acabar acorralat en aquell balcó del Tàmesi. Però el llibre, de 500 pàgines, va molt més allà de l'apassionant reconstrucció de l'espiral autodestructiva de Zac. També retrata la conversió de Londres en una megafactoría de rentada de diners d'orígens detestables, l'impacte tòxic de les xarxes socials en joves cervells encara en formació, la desigualtat rampant que aconsegueix que un noi de classe alta se senti miserable al costat de les fortunes foranes i, de fons, el triomf de la cultura global de la farsa, amb Donald Trump com a màxim exponent: la mentida més descarnada ja és una via legítima per a aconseguir l'èxit o, almenys, intentar-lo. "No em sorprèn que xavals com Zac creguin que estafar és una alternativa legítima", diu Radden Keefe. La història li va arribar en un altre d'aquests girs de la destinació que han marcat la seva carrera. A l'estiu de 2023, durant el rodatge de l'adaptació de No diguis res, va entaular conversa amb Andrew Fingret, un amic del director que visitava el set. Quan es va assabentar del seu treball com a reporter, li va dir: "Potser té un tema per a tu". I va començar a relatar-li la història de Zac. "El meu email és públic des de fa més de 20 anys, així que estic acostumat al fet que m'arribin les històries més pelegrines", relata Radden Keefe. "Normalment m'avorreixo i només vull que acabin d'una vegada. No obstant això, algunes històries m'atrapen. Només vull saber més, més, més. Aquesta va ser una d'elles: vaig saber immediatament que, si els pares de Zac cooperaven amb mi, anava a passar-me el següent any investigant aquest tema".

Diu Radden Keefe que el seu interès per les vides alienes és un dels seus trets dominants des de la infància. Encara que es va criar en un barri obrer de Boston, els seus progenitors eren professionals liberals: el seu pare treballava d'assessor del governador Michael Dukakis i la seva mare era una prestigiosa filòsofa de la psiquiatria. Va estudiar secundària en la Milton Academy, una escola liberal de cert renom, on va publicar els seus primers reportatges de recerca. Un d'ells, una minuciosa peça sobre l'assassinat d'un jardiner de l'institut, ja mostra traces del futur autor de clàssics del nostre temps. Amb només 14 anys, va arribar un dels moments crucials de la seva vocació. La seva família li va animar a viatjar al costat d'una amiga de la família, l'escriptora Rose Moss, durant una recerca periodística a la Sud-àfrica del 'apartheid'. "Record que em va portar a veure a un activista que tenia la casa 'punxada' per l'espionatge del règim", relata. "El tipus va posar la ràdio a tot volum i ens va comptar tot tipus de confessions increïbles. Mesos després, vaig veure com totes aquestes aventures es publicaven en forma de llibre, Shouting at the crocodiles (1990). Va ser al·lucinant: encara que en aquest moment no el vaig saber, probablement aquí vaig decidir ser reporter". Fora llavors o més tard, abans d'anar a la Universitat ja ho tenia clar: no sols volia ser periodista, sinó "un periodista del New Yorker". Li fascinava la revista dels reportatges mastodòntics i les vinyetes en blanc i negre, clar, però hi havia una mica més: "Quan era una criatura, els meus llibres favorits portaven una enorme foto de l'autor en blanc i negre en la contraportada. Veia a la fabulosa Joan Didion i em deia: 'Jo vull ser #ESO'. Era una vocació molt romàntica". Radden Keefe va estudiar en la Universitat de Columbia i va conèixer a la seva esposa, Justyna Gudzowska. Estava tan penjat d'ella que, sense donar-li més voltes, va seguir els seus passos fins a l'Escola de Dret de Yale, la més prestigiosa del món. Mentre es tractava amb els futurs 'mascles alfa' de l'advocacia, el seu veritable afany continuava sent el mateix: escriure per a la revista de Joseph Mitchell, Dorothy Parker o Truman Capot. Però el setmanari rebutjava totes les seves propostes, per moltes voltes que els donés. "Escriure allí era el meu somni, sí, però també sabia que la immensa majoria de la gent no aconsegueix complir-los", afirma. "No és falsa modèstia, sinó pura estadística: si preguntes a 100 persones de 50 anys, quants es dediquen al que volien ser d'adolescents". El seu cop de sort va arribar aquella tardor de 2005, quan 'The New Yorker' li va comprar el seu primer article, que més tard es convertiria en el llibre Cap de serp (Reservoir). La seva segona obra va ser un altre fracàs en les llibreries, aguditzat per una despietada crítica del New York Times, però almenys li va obrir les portes de la revista. Va pagar els seus deutes amb tota mena de treballs alimentosos mentre centrava les seves forces a escriure més peces per al setmanari novaiorquès.

Encara trigaria altres sis anys a aconseguir un treball a temps complet en la plantilla, però les lleis mai van tornar a temptar-li. "Se m'hauria donat fatal ser advocat", afirma. "Se'm dóna extraordinàriament bé concentrar-me en coses que m'interessen, però sóc un desastre absolut amb les coses que m'avorreixen. És com si tingués dèficit d'atenció". Si anessis adolescent avui, voldries ser periodista? O preferiries ser influencer o llançar una IA?Uf, no ho sé... Ser influencer em sembla vacu, buit, una merda. Els capitostos de la IA són tipus que et diuen: "Ah, per cert, hi ha un 10% de possibilitats que el nostre producte vagi a erradicar a la humanitat en cinc anys". No sé si encaixaria aquí (riu). A més, haig de dir que cada any parlo amb milers de xavals que volen #dedicar al meu ofici. I què els diu?Que només es dediquin al periodisme si estan segurs que no seran feliços amb cap altra cosa. Com diu un amic, en aquest ofici has de sacrificar el teu futur per gaudir del present: el més probable és que guanyis un salari de merda, que no tinguis pensió… Però, si realment t'agrada, ser periodista és el millor ofici del món. Després del segon bluf de Cap de serp, Radden Keefe es va submergir en un lustre de recerca per a compondre No diguis res (Reservoir), un prodigiós trencaclosques sobre la violència a Irlanda del Nord. Tan potent era la història que estava convençut que, per fi, anava a #consagrar com a escriptor de llibres. No obstant això, quan es va publicar en 2018 a Regne Unit, el seu mercat natural, ni tan sols va arribar a fracassar: va passar totalment desapercebut. "Van ser mesos foscos, vaig pensar que mai tornaria a escriure un altre llibre", recorda. A l'any següent, no obstant això, No diguis res va arribar a les llibreries estatunidenques. Allí es va anar convertint en un best seller a càmera lenta: lector a lector fins a superar el milió de còpies. Després el fenomen es va contagiar a la resta del món, Espanya inclosa, on ha despatxat més de 30.000 exemplars. No sols això: va guanyar el Premi Orwell, es va convertir en una aclamada sèrie televisiva i ja forma part del cànon literari del que portem de segle. El seu següent llibre, L'imperi del dolor (Reservoir), una recerca sobre la família Sackler, causant de la crisi global d'opioides amb la seva agressiva comercialització de la oxicodona, li va consolidar en el cim de l'ofici en 2022. Mentrestant, el seu popularíssim podcast Winds of change, sobre la teoria que la mítica balada de Scorpions va ser en realitat una creació de la #CIA, li va obrir nou públic, amb més de 10 milions d'oïdors acumulats des de 2020. Avui, Radden Keefe gaudeix d'un estatus inigualat en el món del periodisme, amb unes condicions que són l'enveja de tots els seus companys. Inverteix més de sis mesos –i substanciosos recursos econòmics– en cadascuna de les seves peces per a The New Yorker.

La majoria de les seves recerques se salden amb un article d'unes 10.000 paraules, però a vegades "necessita" convertir-les en llibres. De fet, El fill de l'oligarca és la versió ampliada d'un reportatge que va publicar en 2024, el més llegit d'aquest any en la web de la revista. Tal és el seu èxit que Radden Keefe ja és una sort de celebritat literària. En el seu compte d'Instagram apareix amb amigues com Dua Lipa o Sarah Jessica Parker. Ha treballat de model en una recent campanya de la marca J. Crew. I s'interpreta a si mateix en l'episodi final de la tercera temporada de la sèrie Industry (HBO). Zac Bettler, al costat dels seus pares Rachelle i Matthew i el seu germà major, JoeDavid Barrie Diu Radden Keefe que és conscient del seu privilegi. Que la sort ha estat clau en el seu èxit. I que gràcies a la lentitud del seu ascens ha estat capaç de paladear cada esglaó com si fos l'últim. "Si arribo a arrasar amb 25 anys, com Zadie Smith, m'hauria convertit en un maníac", afirma. "Ara m'estic inflant a menjar pastís i, com sóc adult, no m'empatxo. L'única cosa que sí que m'agradaria és donar-li una miqueta de pastís al meu 'jo' de 25 anys, perquè va passar moltíssima fam. Però així és la vida". Creu, a més, que la pròpia naturalesa del seu treball li vacuna contra qualsevol conat d'envaniment. La majoria de la seva setmana laboral consisteix a bregar amb gent que no vol parlar amb ell. "Un rebuig, un altre, un altre, un altre…", compte. "Era així fa 20 anys i continua sent així avui. Sempre li ho dic als joves: en aquest treball, el que gana és el que sofreix mil rebutjos i, en comptes de #lamentar en el sofà mentre es atonta amb Netflix, continua intentant-lo una vegada i una altra, buscant les vies més creatives perquè la gent li compti coses. Només així s'aconsegueixen bones històries. Que després triomfin o no… Això ja depèn dels déus". Deia abans Radden Keefe que acceptar aquella ocupació en el bufet suposava "treballar per als dolents": implica això que els periodistes són "els bons"? "No voldria passar-me: sóc periodista perquè m'encanta". Ja, però uns gaudeixen sent missioners i uns altres prefereixen #convertir en narcos. "Diria que faig una bona feina", resol. 'No excepte el món, però tampoc el danyo. I sí que conec a moltíssima gent que danya el món d'una forma o una altra. Molts dels meus companys de Dret en Yale, per exemple". De fet, va triar el periodisme sobre l'advocacia en una època en la qual la professió encara gaudia d'un clar prestigi social pel prolongat influx del Watergate. Avui la situació s'ha donat la volta: està més ben vist un advocat de Wall Street que un simple plumilla. No obstant això, ell continua sent un ferm evangelista de les bondats de l'ofici de reporter. "Hi ha periodisme escombraries i periodistes escombraries", admet. "Però afegiria dues coses: una, que sempre n'hi ha hagut; l'altra, que avui tenim menys porqueria que en el passat. La nostra mala reputació prové d'oportunistes com Trump, que ha vist que demonitzar a la premsa és eficaç.

Dir "oh, això són fake news' funciona en un món de filtres algorítmics i realitats paral·leles. Tot això és cert, sí, però jo tinc una visió alternativa més positiva…". Estic desitjant sentir-la.Hem arribat a un punt crític en el qual la web està plena de '#AI slop' (escombraries de IA). Els nostres telèfons s'han tornat objectes tòxics. Ningú es fia de res. És un món molt desagradable… Per això, és una oportunitat única que els mitjans tradicionals es reivindiquin i diguin: "Mira, en aquest lloc pots baixar la guàrdia perquè et garantim que s'han seguit els processos oportuns per a salvaguardar la veritat". Podem ser com un vi espanyol que té una etiqueta amb la seva denominació d'origen: la gent no sols confia que no s'intoxicarà en beure-ho, sinó en què a més estarà deliciós.Abans deia que avui hi ha menys porqueria que en el passat. A què es refereix?Si llegeixo exemplars The New Yorker del segle passat, veig que grans autors escrivien invents i els feien passar per fets contrastats. Truman Capot, Joseph Mitchell… Tots es van inventar coses i això que treballaven per a la millor revista. Imagina el que passava en la resta! I si ens anem a principis del segle XX, allò era bàsicament ficció camuflada com a periodisme. Internet ha estat una vacuna meravellosa contra aquests excessos. Radden Keefe cita aquí The agony and ecstasy of Steve Jobs, una ultrapopular peça de 2012 signada pel dramaturg Mike Daisey per a la ràdio pública estatunidenca (NPR). Després de visitar la fàbrica d'una subcontracta d'Apple a la Xina, l'autor comptava tot tipus d'atrocitats: nens explotats, intoxicacions massives i un treballador que va perdre les mans assemblant un iPad. Quan la peça va arribar a les oïdes de la seva traductora local, Cathy Lee, es va quedar absolutament escandalitzada i, a través d'internet, va desmuntar totes les acusacions. Tal va ser l'escàndol que la NPR va haver de dedicar un altre programa a desmentir la seva pròpia història. "Va ser un moment crucial per a la nostra cultura", afirma Radden Keefe. "Abans, un corresponsal a Àfrica o Àsia podia #inventar el que volgués: qui anava a desmentir-li? Ara, gràcies a internet i els traductors online, tens un exèrcit de fact checkers que poden desmuntar-te qualsevol invent. I aquest fenomen ocorre en tots els camps del periodisme: els lectors són més poderosos que mai. Això ha millorat el periodisme". El seu optimisme s'estén al periodisme de llarg alè del qual exerceix de líder espiritual. En un món empatxat per reels d'Instagram i microvídeos de TikTok, ell detecta una oportunitat per als reportatges pausats, profunds i plens de matisos que tant li agraden. "Si comparem les xarxes socials amb el tabac, estaríem en 1985: són un fenomen ubic i, encara que intuïm que ens perjudica, no sabem parar", afirma. "Però, a poc a poc, tots estem entenent el mal que la tecnologia fa en el nostre cervell. Buscarem alternatives més saludables".

Radden Keefe posa com a exemple una xerrada de l'escriptor Ta-Nehisi Coates que acaba de veure a París. En una mà va mostrar un mòbil i en l'altra un llibre. "Va dir: 'Ambdues són tecnologies d'informació. Una porta amb nosaltres uns anys i l'altra diversos segles per alguna raó. Però us diré alguna cosa més: aquest llibre és l'antídot contra aquest mòbil"'. No és l'ocurrència d'un tecnófobo resistent al canvi. Ell mateix admet que, d'aquí a una mica, un model avançat de IA escriurà llibres del nivell del seu debut, Escoltes: "Era jove, no sabia el que feia i a penes vaig aportar informació que no se sabés ja". No obstant això, veu "impossible" que una màquina arribi a produir una cosa equivalent al fill de l'oligarca: "Primer, perquè absolutament res de la història de Zac estava en internet abans que jo l'expliqués. Però, a més, jo intento bolcar totes les meves emocions sobre la pàgina quan escric i vull pensar que el lector és capaç de percebre-les. Un algorisme pot imitar aquest procés, però no crec que pugui aconseguir-lo del tot". Com troba aquestes històries mai contades també forma part de la llegenda de Radden Keefe. No diguis res va sortir d'un petit obituari en el New York Times que va picar la seva curiositat. L'imperi del dolor se li va ocórrer després d'una simple cerca en la web de l'empresa dels Sackler, el nom dels quals no apareixia per cap lloc. I els seus dos pròxims projectes provenen d'emails que va rebre de persones anònimes: un és un reportatge sobre un escàndol literari que publicarà "aviat" i l'altre, en fase embrionària, serà un llibre ambientat a Guatemala. A totes aquestes històries, Radden Keefe els aplica les tècniques narratives més audaces. Ja és un clixé dir que els seus llibres es llegeixen com a novel·les, però #endinsar en la ficció no forma part dels seus plans. "No val amb dominar la tècnica: necessites inspiració", afirma. Compte Radden Keefe que el llegendari xef Eric Ripert sempre li deia el mateix sobre el cuiner Anthony Bourdain, més cèlebre pels seus llibres que pels seus restaurants: "Té totes les habilitats, és molt precís, és apassionat. Si li dónes una recepta, te la clava. Però si ha d'inventar un plat nou… Res, impossible, no és capaç". Amb la ficció, afirma, a ell li passa exactament el mateix: "Se'm dóna bé furgar en la realitat, trobar tot tipus de fets i col·locar-los de tal forma que resultin interessants. Però si em dius que sóc el cap, que puc escriure el que sigui… Em paralitzo i no se m'ocorre res". –És veritat, llavors, el clixé que la realitat supera a la ficció? -Oh, per descomptat –diu Radden Keefe mentre apura el seu negroni– Hi ha dotzenes d'escenes en els meus llibres que, si les fiques en una novel·la, l'editor em diria: "Patrick, què has estat fumant?". Això és el meravellós del periodisme: que et submergeix en fets reals que ni la ment més creativa del món seria capaç d'imaginar.