El primer poble d'esclaus lliures d'Amèrica, el cor afro de Colòmbia

El seu lema no enganya: “Poc per a veure, molt per a comptar”. Sant Basilio de Palenque és una petita comunitat colombiana amb prop 3.500 habitants, situada uns 50 quilòmetres al sud de Medellín que presumeix de ser “el primer poble lliure d'Amèrica”. És a dir, el primer fundat per esclaus alliberats. A l'entorn de la seva plaça Principal, es arraciman modestes construccions d'aire jamaicà. És el punt d'inici per a les visites. En un lloc destacat d'aquesta plaça s'aixeca el bust del fundador, cridant al cel després de trencar les seves cadenes. Benkos Biohó va ser el líder d'una rebel·lió de cimarrones –esclaus fugitius– a la Colòmbia del segle XVII, llavors Nou Regne de Granada. Biohó havia nascut a les illes Bijagós de Guinea Bissau, en aquell temps la Guinea Portuguesa, i va ser traslladat en un vaixell negrer a Cartagena d'Índies al costat de la seva dona i fills. Després d'escapar del seu propietari, Biohó va encapçalar una expedició d'una trentena d'esclaus que es van establir en una estacada o palenque en el pantà de Matuna. Ell es va convertir en rei i la seva esposa, Wiwa, en reina. Sota el seu comandament, els rebels van rebutjar els intents de portuguesos i espanyols per a sotmetre al poble. Fins que en 1613 el governador de Cartagena va acordar una treva amb Palenque de Matuna i va acceptar la seva autonomia. Un segle més tard, en 1713, un decret real reconeixeria Sant Basilio de Palenque –el canvi de nom es va produir possiblement arran de l'arribada d'una escultura d'aquest sant al municipi– com el “primer poble lliure d'Amèrica”. Biohó, no obstant això, va acabar sent presa dels espanyols. Pesi a l'acord de pau, el van arrestar en 1619. I dos anys més tard, ho van penjar i van esquarterar. Així i tot, el palenque ja s'havia convertit en un símbol de llibertat i resistència per als afrodescendientes. En 2005 la #Unesco ho declararia obra mestra del patrimoni oral i immaterial de la humanitat. Amb això Sant Basilio va ingressar en el mapa turístic. Perquè la història i la cultura d'aquest poble es narren en els grafitis dels seus murs. I el primer que salta a la vista són les referències al ball. En efecte: la música i la dansa són part de l'essència palenquera, de la seva vida social. Una de les variants més característiques és el mapalé, ball frenètic i sensual que emula els moviments d'un peix –el mapalé, justament– fora de l'aigua. Igual d'emblemàtica és la dansa del gall dindi i la pava, divertida recreació del festeig entre dos ocells. Esment a part mereix el lumbalú, el ritual col·lectiu que acompanya a les ànimes dels difunts en la seva transició al més enllà. Dura nou dies amb les seves nits, en què el cant i el ball són fonamentals. Les parets de Palenque mostren així mateix l'orgull per l'idioma propi. Consta d'una mescla entre espanyol, portuguès i llengües de la família bantú, bàsicament el kikongo i el kimbundu. Es va gestar per la necessitat de comunicació entre cimarrones d'orígens diferents. #Consolidar a mitjan segle XVII, s'ha mantingut fins als nostres dies.

Quatre expressions de vocabulari bàsic palenquero: “asina ria” (bon dia), “ke vaig rostir?” (com va?), “mon a sé bé” (estic bé), “kombilesa” (amic, amiga) i “lliga uto begá” (fins ara). Per cert: en comptes de Palenque, escriuen Palenge. Les llegendes també formen part dels frescos. És el cas de la història de Catalina Luango, una jove de bellesa sense igual que va ser raptada per Mohán, un esperit de l'aigua. Des de llavors habita en les profunditats del pantà, en un Palenque invertit. No obstant això, Catalina va reaparèixer a la superfície amb motiu del lumbalú del seu pare. És per això que, en les cerimònies fúnebres, la hi invoca com un personatge mític que enllaça el món dels vius amb el dels morts. Però grafitis a part, un recorregut pel poble ha d'incloure alguns punts clau. D'una banda, l'edifici de la Guàrdia Cimarrona i la Casa de Justícia Ancestral i Comunitària (en palenquero, Posá má chcechelo). Aquí és on s'administra una justícia pròpia, que conviu amb el sistema judicial colombià. La Guàrdia s'ocupa de la protecció dels vilatans, la prevenció de conflictes i, en el seu cas, la mediació. I la Posá és l'espai on les parts en litigi acudeixen per a buscar punts de trobada a través del diàleg. Entre els majors del poble, hi ha persones de referència l'autoritat moral de la qual i coneixement de la tradició les avalen per a proposar solucions acceptables. D'altra banda, existeixen les cases de sabedors: espais domèstics o comunitaris on els remeiers ofereixen els seus serveis. Es basen en l'ús de plantes medicinals –un estudi de 2016 va catalogar 135 en Palenque–, amulets, pràctiques manuals i resos transmesos de generació en generació. Es pot visitar, per fi, una modesta casa-museu on s'exposen objectes de la vida quotidiana, artesanies i elements del patrimoni cultural. Entre ells, fotografies de cabells de dona trenats en forma de mapes com els que utilitzaven els esclaus per a trobar vies de fuita. Era un mètode molt efectiu, que eludia el control d'amos i capatassos. L'últim punt de la ruta pot ser una altra estàtua: la del boxador Antonio Cervantes Reyes, àlies Kid Pembelé. Fill de Sant Basilio de Palenque, va fer història en 1972 en conquistar el títol mundial de pes superligero i donar així a la boxa colombiana el seu primer cinturó de campió del món. Aquest és un esport, per cert, amb gran nissaga en el municipi. Donen fe d'això, novament, els grafitis. I a propòsit, l'esport local ha incorporat recentment a un nou ídol. Es tracta de la jove Yurelis Andreina Casianni, la primera jugadora professional de futbol palenquera. Va debutar al febrer passat com a migcampista del Orsomarso Sportivo Clube.