Amnistiats, somriures i llàgrimes

Nou anys després, Lluís Puig va tornar ahir a la seva ciutat, Terrassa, on va ser rebut entre llàgrimes d’emoció per part dels terrassencs que cada dia, durant més de 3.000 dies, s’han anat trobant al vespre per cantar per la llibertat. També Oriol Junqueras i Raül Romeva van ser homenatjats a Sant Vicenç dels Horts. Puig anirà aquesta tarda al Parlament i seurà al seu escó, fins ara ocupat per un llaç groc. El discurs dels amnistiats basculava entre el tornar a ser allà on érem i la idea que han guanyat una batalla a Espanya. És així? A veure, la dimensió humana de la situació dels exiliats i represaliats és ben comprensible. Són gent que han patit i que han pagat un preu personal, familiar i professional. I crec que no hauríem de ser gasius a l’hora d’admetre-ho ni negar-los un reconeixement personal, per més forats que tingués el pla que van ordir el 2017. La lectura política que en fan en més discutible. Ha guanyat Catalunya a Espanya? En termes de poder polític, no. No només perquè Catalunya no és independent com pretenien els presos i exiliats fa nou anys, sinó perquè en aquests nou anys els assoliments han estat primer els indults i després l'amnistia, però Catalunya no té més poder polític que fa anys. Sí que ha quedat clar que sense els independentistes catalans no és possible a Espanya un govern d’esquerres. Però la reflexió més profunda sobre on som i on anem vindrà quan arribi Carles Puigdemont. El seu discurs no admetrà cap derrota. No es pot sentir derrotat qui ha preservat la presidència de la Generalitat d’asseure’s davant un jutge espanyol o de trepitjar una presó espanyola. La seva estratègia de defensa a Bèlgica, Dinamarca, Alemanya, Itàlia, ha resultat victoriosa davant la cacera judicial espanyola. I encara més, Puigdemont tornarà i reivindicarà una paraula ara tan mal vista com és “Procés”. Pel president encara a l’exili, el viatge cap a la independència és llarg i ara n’hem viscut una etapa. I Puigdemont no vol flagel·lar-se més, ni ell ni el país. Qui està en un moviment d’alliberació nacional no va ni explicant la tàctica, ni demanant perdó pels seus errors cada dia. Amb tot, els amnistiats, inclòs Puigdemont, han d'entendre que bona part de la decepció, de la deserció i fins i tot de la falta de reconeixement de la seva resistència durant aquests anys és imputable al caïnisme amb què han actuat, a la terra cremada que ha quedat al voltant de Junts, d’Esquerra, de la CUP, de les entitats socials. L’independentisme ja dona per descomptat que l’Estat espanyol reprimirà, el que resulta més dolorós és que l'independentisme s’hagi dividit amb tanta agressivitat i amb tanta agror. Han aconseguit amargar-li a molta gent el record d’un temps de molta il·lusió, de molta empenta, de molt treball compartit. La gent continua sense entendre ni admetre tanta divisió quan resulta que al davant hi havia un objectiu tan difícil. Bon dia.