Narcisisme analògic

Segons Wikipedia, parlem de noves tecnologies des dels anys vuitanta, amb els primers ordenadors personals, i els noranta, amb internet. Els nadius digitals ja diuen simplement tecnologies, sense noves. És evident que tots, joves i majors, estem enganxats d'una forma o una altra. Encara que mantinguem aficions analògiques com llegir, escriure i anar al teatre, no se salva ningú. Jo mateixa confesso que m'he passat de parada de l'autobús embadalida amb un vídeo de Rosalía, escoltant una cançó de Roger Mas, llegint un article o mirant una recepta supersana que no faré mai. Fa un temps hi havia un cartell en el mercat que deia: “El meu fill no té mòbil. De res”. Quan ho veia, em removia. No em semblava tan evident. Depèn de quants anys tingui la criatura, del seu entorn. Recordo companys de classe de quan anàvem a l'institut que no tenien tele a casa: els pares se sentien orgullosos de la seva decisió, els fills eren els que visitaven més les cases dels amics que sí que tenien tele. “Estem realment equipats els nascuts en el segle XX per a guiar amb responsabilitat a nens i adolescents en l'ús del món digital quan ni tan sols sabem regular el nostre?”. Aquesta pregunta i moltes altres les planteja la psicòloga i escriptora Leticia Asenjo en Nostàlgia analògica (Una càpsula sobre tecnologies, infància i poder adult), de Ara Llibres. L'autora encunya el terme narcisisme analògic, que “no és innocu perquè converteix als joves en analfabets digitals en una època en què la lectoescriptura del segle XXI passa, sense remei, per saber #moure amb pensament crític en un entorn digital (...). Triem gènere literari, no si aprenem a llegir o no. La tecnologia digital, avui, és la segona alfabetització, ja que és la infraestructura sobre la qual s'organitzen el treball, la formació, la sociabilitat, l'accés al coneixement i la creació cultural”. L'altra cara de la moneda d'aquest narcisisme analògic és l'exhibició en les xarxes que duen a terme molts adults dels seus fills. Asenjo ho exposa a partir de testimoniatges d'adolescents, que demanen als seus pares que tinguin en compte el seu dret a la intimitat i així i tot pengen imatges seves: quins micos són, quin bé ho fan tot... Vagi, com tots els nens.