Que duri per sempre el Cinema Maldà

Entre totes les institucions barcelonines autèntiques que encara aguanten l’envestida del temps, el Cinema Maldà és sens dubte una de les imprescindibles. La seva mera existència és, en si mateixa, un petit miracle. Al cor de Ciutat Vella, al carrer del Pi número 5, aguanta com un menhir indestructible els vaivens inexorables de la gentrificació, el turisme desbocat i la destrucció del veïnat. L’únic cinema del centre neuràlgic de Barcelona. Es diu aviat. El Comèdia va tancar fa un parell d'anys i l’Aribau i el Renoir Floridablanca són els únics que l’acompanyen en el seu radi d'influència. I la Filmoteca, esclar, però juga en una altra lliga. Xavi Escrivà n’és el gerent i programador. Fa trenta-vuit anys que hi va començar a treballar i s’estima les velles parets del Palau Maldà com si fossin casa seva. Amb ell visitem la sala, la taquilla i la cabina de projecció, avui 100% digitalitzada però encara amb una certa aroma de cinema antic, de sala de barri, amb el vell projector de 35 mil·límetres conservat com si fos un petit museu. De fet, és l’únic cinema de la ciutat que ofereix sessió contínua, és a dir, l'opció de pagar una entrada per veure les quatre pel·lícules diferents que projecta. La memòria dels més grans segur que se’n va fins als programes dobles i triples que els cines de barri feien els anys de la seva infància. Aquests cinemes ja no existeixen; ja només són un record. Una cua més que raonable enfila l’emblemàtica escala de pedra que has de pujar per accedir a la sala des del carrer. Són espectadors de dimarts, el dia de la iniciativa del Cine Sènior en què els majors de 65 anys paguen dos euros. Una més de les nombroses estratègies de fidelització que el Maldà ha adoptat per marcar perfil propi, perquè no se’l mengessin les multisales: “Som només una sala, però oferim una oferta de films tan àmplia que semblem uns multisales”, explica el Xavi. De fet, combinen les segones estrenes –les pel·lícules que al Maldà tenen una segona oportunitat setmanes després de l’estrena– amb estrenes absolutes de films d’autor que, per falta d’espai, no troben encaix dins la programació de cines com el Verdi o el Renoir. Ara esperen amb candeletes poder programar El ser querido i La bola negra, dos dels fenòmens del moment. La història del Maldà és llarga i fecunda. Va néixer el 1945 i durant els anys setanta i vuitanta es va especialitzar en el cinema d’art i assaig. Integrada dins el molt recordat Cercle A –fundat entre d’altres per Jaume Figueras– va guanyar una gran personalitat i molta estima popular. Estrena sonada? Doncs, per exemple, Ocaña, retrat intermitent, de Ventura Pons. El Xavi hi va entrar a treballar molt jove, per tallar entrades; després va començar a participar en la programació, i fins avui. El trajecte ha sigut llarg, amb molt de sacrifici, molta pedra picada i tones d’il·lusió. Entre el 2004 i el 2007 va estar tancat a causa d’unes llargues –i molt feixugues– reformes: adaptació de la sala, ascensor, sortida d’emergència...