Senyors de Ceuta i Melilla, per ara
Els reis d'Espanya, Felip VI i Letícia, van ser ahir a Ceuta i avui visitaran Melilla , l'altre enclavament espanyol al nord d'Àfrica. La seva estada a les dues ciutats respon al desig del govern espanyol (Pedro Sánchez va deixar la pilota al terrat de la Zarzuela en una entrevista radiofònica a principis de setembre) que els reis tinguessin una mostra de proximitat amb els seus ciutadans després dels incidents migratoris de finals de juliol. Una crisi humanitària que encara s'està resolent a Ceuta i que va posar en dubte la gestió de les fronteres.
[ Si vols rebre El Despertador cada dia al teu correu i sense publicitat, fes-te gratuïtament soci de Nació i subscriu-te al butlletí ]
Per ara, i malgrat els avisos i els temors, el Marroc ha evitat escalar la tensió pels seus interessos en la política migratòria o sobre la sobirania de les dues ciutats, i fins i tot de les Illes Canàries. És evident que la visita dels monarques molesta als marroquins. El darrer cop va ser el 2007 i va crear una crisi diplomàtica. Ahir Felip VI va afirmar (no ens ve de nou) que “ la sobirania i la integritat territorial no són negociables i davant de qualsevol risc l'obligació és defensar-la”
Aquesta visita arriba després de les eleccions al Marroc i amb un Mohamed VI malalt i en retirada i amb sensació de final de cicle a la Moncloa . Les debilitats són mútues, però encara no se sap perquè el Marroc va permetre que desenes de milers de persones travessessin la frontera creant una crisi política i humanitària de primer nivell que, tal vegada, va ser el cop de gràcia a Sánchez com a president espanyol.
La pregunta que sorgeix és, malgrat els discursos de Felip VI, fins a quin punt és estratègica i defensable la sobirania espanyola de les dues ciutats. Si bé és cert que fa segles que es van incorporar a la corona de Castella i que no hi han deixat de pertànyer mai, tenen un interès estratègic cada cop més relatiu i formen part de la continuïtat geogràfica marroquina . El periodista Ignacio Cembrero , expert en el Marroc, apuntava com a possible solució per guanyar uns anys i pacificar les relacions cedir petits enclavaments i penyals com Chafarines, Vélez de la Gomera o Perejil al Marroc.
No és clar que sigui la solució, però és evident que si Espanya, la presideixi qui la presideixi, vol exercir amb responsabilitat i de manera cooperativa el control de la frontera sud de la UE necessita una entesa amb el Marroc, que no és precisament un estat democràtic. Pensar en un control militar amb una tanca encara més alta o disparant immigrants (al Tarajal el 2014 la Guàrdia Civil ja en va matar una quinzena i ara n'han mort més de 40 ofegats a Ceuta) no sembla una solució raonable .
Felip i Letícia no ho resoldran, òbviament. Es limitaran a complaure alguns ciutadans i excitar el patriotisme banal amb els seus discursos, però els que hi són (i, arribat el cas, els que vindran) han de pensar quina política de fronteres volen, amb quins aliats i en què estan disposats a cedir…
