Viatge al·lucinant pel sistema digestiu d'un catxalot
A la comèdia Anaconda, un cineasta frustrat que vol fer una seqüela del film homònim del 1997 afirma que no pot mostrar només una serp gegant que mata persones: el seu film ha de tractar d'alguna cosa, ha d'abordar temes com el dol. Coses del Hollywood mainstream: les pel·lícules han de pertànyer a un gènere concret perquè es puguin vendre més fàcilment, però s'ha de remarcar que expliquen alguna cosa més, alguna cosa important. Com Whalefall, una obra en què el thriller de supervivència s'entrellaça amb el drama familiar sobre (exacte) el dol. El protagonista del film és un jove que vol reconciliar-se amb el seu pare mort. Mentre busseja per localitzar les seves restes a la costa, se'l menja un catxalot. Aquest Jonàs contemporani, que ha de complir la seva missió de fer les paus amb un patriarca sever i honorar-lo, afronta una aventura estranya amb rerefons religiós i aires escatològics: buscar orificis a través dels quals escapar de l'animal dins del qual està atrapat, en una versió sense vernís de ciència-ficció de Viatge fantàstic (o El xip prodigiós). El relat és força intens i abunden les imatges claustrofòbiques. Potser perquè l'experiència no sigui excessivament angoixant, i per subratllar el vessant temàtic, les escenes de resistència física s'intercalen amb flash-backs paternofilials. Els aficionats al thriller pur potser hi trobaran massa escenes emotives, però tot plegat contribueix a fer que una pel·lícula que podria ser força extrema esdevingui més fàcil d'empassar.
