José Maldonado: “Aquesta vegada pinto al Pollock mentre ballo”

José Maldonado (Barcelona, 1985), el ballador que pinta –o el pintor que balla–, obre aquest dia 16 el Ciutat Flamenc i el Dansat amb Guacamai , un espectacle que ha aixecat tanta expectació que el SAT! se li ha quedat petit. L'edició del festival que organitza del 16 al 25 el Taller de Músics revindica el talent del flamenc creat a Catalunya, amb actuacions d'Ana Morales (premi Nacional de Dansa 2022), el jove Yoel Vargas, Esperanza Garrido, Víctor Franco, Lorena Oliva, Vanesa Gálvez o Jordi Latorre. Ha creat un xou a partir de somiar que era guacamai? Sí. Jo venia de voler pintar un llenç i no podia, estava tot gris. I en aquest somni veig un bosc gris i de sobte sóc un guacamai. I vol. Jo de manera conscient hauria triat un altre ocell, així que vaig tenir una revelació: el que volia era pintar amb el meu cos. Sent un guacamai tinc tota la paleta cromàtica en el meu cos: els tres primaris, vermell, groc i blau, més el blanc i el negre en el pic. I en comptes de pintar sobre un llenç, em veig pintant en l'aire, amb el cos. Ho vaig interpretar com un missatge del subconscient: sigues lliure i no et limitis a llenços, en el teu cos tens tot el que necessites. El més significatiu va ser descobrir aquest mateix dia que la major concentració de guacamais del món està en Port Maldonado, que és el meu cognom. No! No sé si sóc un místic o quin, però vaig veure un senyal. I em vaig embolicar la manta al capdavant i em vaig anar a l'Amazones, a conèixer Port Maldonado. I què va descobrir? Va ser tota una experiència. Mai havia estat tan en contacte amb la naturalesa tan salvatge. Quina potència, que inspiradora i que important és l'escolta! És connectar els sentits també amb el cicle natural. I quan vaig estar en la colpa on van tots els guacamais vaig veure que era el lloc on havia estat en el somni. El dia era gris, molt plujós. M'ho havia imaginat colorit... I tornant ja al refugi, el guia que ens portava en la barca em diu que les tribus de l'Alt Amazones criden al guacamai el “ocell que plora el riu”. Era bonic que un ocell tan acolorit i amb aquesta connotació alegre pogués evocar melancolia. I automàticament ho vaig associar al flamenc o a la meva manera d'entendre-ho. En quin sentit? Jo vaig connectar amb el flamenc des de molt petit, perquè em van apuntar a ballar sevillanes i tal. Però quan realment em vaig enamorar va ser amb la música de Maite Martín, amb aquests pals que cantava, la petenera, la vidalita... Fins i tot per alegries, Maite Martín m'evoca melancolia. I aquí vaig fer el match amb el flamenc, que em mou sentiments que no puc expressar d'una altra manera. Amb aquest contrast d'emocions, l'acolorit però alhora melancòlic, vaig començar a lligar caps i vaig pensar a muntar un ecosistema escènic on plasmar totes aquestes vivències. S'imaginava esquitxant el llenç en ballar, al Pollock? Volia dissoldre aquesta línia que separa l'acte de pintar i el moviment. Que el moviment i el traç fossin un mateix llenguatge. I vaig pensar en els expressionistes abstractes, sí.

Ho deien l'art d'acció: el focus estava en l'energia de l'acte de pintar més que en el resultat. Jo no volia tornar a pintar sobre un llenç una cosa molt figurativa. Tinc altres espectacles en què pinto un retrat molt gran però volia connectar amb una cosa més emocional. Com portaria això a escena? M'encanta ballar amb mocador, ho uso molt. I si el ple de pintura i utilitzo els moviments del mocador com si fos un pinzell? A partir d'aquí van anar arribant idees i vaig canviar de superfície pictòrica: vaig agafar un rotllo d'11 metres de paper i vaig estudiar també el seu so. No vull dir molt més. La música és de Chicuelo, brutal. Toca en directe i canta Ana Brenes amb Jacobo Sánchez a la percussió. Som tot un equip barceloní. Com va arribar a la pintura? No recordo la meva vida sense pintar. De petit pintava les parets de casa. No vaig arribar a formar-me perquè molt aviat em van apuntar a ballar. Quan em vaig voler adonar ja estava en el Institut del Teatre agarrat a una barra i amb les botes posades. Com a pintor, sóc autodidacta. Com veu el flamenc català o el que es fa a Barcelona? És molt personal, peculiar, i està molt sol·licitat. A vegades a Barcelona no se'ls dóna el valor que se'ls dóna fora als artistes catalans. Més enllà dels que encapçalen els grans festivals, de la resta a Barcelona no se sap tant de sobre la nostra trajectòria.